Aixecar el vol

VALÈNCIA. De vegades hi ha paraules infelices, pobrissones! Tenen mala “parla”, formen part del club dels mots amb connotacions pejoratives que sobreviuen a empentes i rodolons segons els temps. Recórrer a les expressions per indicar allò més desfavorable és un recurs natural. Moltes vegades, el gènere del vocable també fa canviar radicalment el significat de la qüestió, la qual cosa tampoc no m’estranya. En la fauna, a tall d’exemple (feu un repàs), molts animalons femella il·lustren metàfores zoològiques prou injurioses. Acumulem una pila de vocables, que déu-n'hi-do! Un bon grapat amb poca gràcia, la veritat. La confusió també esguita el llenguatge, els mots que emprem; com canvien de connotacions, com depenent del moment es metamorfosen i muden de significat. Al llarg de la vida, del seu ús intens, ocupen sovint lloc als diccionaris i a les polèmiques acadèmiques quan incorporen noves entrades. Molts termes pateixen, uns més que altres, tal com passa amb la humanitat. Les versions també canvien tenint en compte l’espai, les coordenades, la cultura. Implicacions connotatives, positives, neutres, negatives, emocionals... fan que el significat denotatiu, la literalitat, s’altere. A més, l’exclusivitat lèxica d’un idioma també es contamina sovint amb interferències que s’assimilen formant part del seguici de vocables quotidians en efervescència dominant. 

Les frases fetes, les  dites, porten l’indret d’on naixen tatuat, una mica més lluny ja no signifiquen res ni fent un calc, coses dels idiomes. Encara que buscar les equivalències també és “la pera llimonera”, desconcertant i sorprenent. La idiosincràsia, el temperament dels parlants, fan això que diuen l’idiotisme idiomàtic, la individualitat d’una llengua, els trets característics que són difícils de traduir. Locucions, girs, modismes, un bon fardo d’expressions que no s’acomoden ni a normes, que tenen sentit propi fugint de la literalitat. 

Però la qüestió és que no vull perdre el nord d’aquest article (no m’agrada aquesta paremiologia; la paraula nord, per a mi, és ben captivadora) ni en sentit metafòric ni en el literal. Els quatre punts cardinals no tenen pèrdua. Vull anar a la ventura amb la brúixola al cap, amb la rosa dels vents al damunt. M’abelliria saber mullar-me el dit índex i apuntar cap amunt per conèixer d’on bufa. Associe aquest gest amb la meua infantesa, amb les vacances de primavera i l’estiu, quan ho feien els llauradors de l’hort familiar. Cavil·lava llarga estona al voltant d’aquest dit capaç de substituir el gall dels penells. Encara que sempre era fàcil d’endevinar perquè a la Vall d’Aigües Vives, a La Barraca, dia sí dia també, feia “ponentà”. 

Ai, les divinitats “aèries”, Bòreas, Notos, Euros i Zèfir dels grecs saberuts! Aquests vents eren els Vips, els que coincidien amb els punts cardinals i amb les estacions. Ara tenen noms romans. La rosa dels vents ja apareix en una carta nàutica a l’“Atles català” (l’original, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abrahames, es conserva a la “Bibliothèque nationale de France”, a París). És una obra impressionant de l’edat mitjana,1375. Un mapamundi des del punt de vista de la Mediterrània com a centre, que mai no deixem. Als  fulls de pergamí trobem un fum de rutes a seguir del món conegut al segle XIV, les possibles zones habitades il·lustren aquest mapa cartogràfic fascinant, sobretot  per als que ens agrada tenir el cul en alt, picar sola. Tramuntana amunt, “d’enllà de les muntanyes” o  “l’altra banda de les muntanyes”, cap allí marxem, buscant el nord, sense perdre’l. Transmontanum dels Alps, que deien els Romans.

Abans-d'ahir en obrir la bústia de casa, el vent del nord em va espavilar en un bufit. Un sobre capitonat, color coure clar metal·litzat, em regalava un contingut increïble, un passatge al·lucinant.  Faria el viatge desitjat amb Fúlvia Nicolàs, amb la seua última novel·la, Zugunruhe. Des de la bústia de la porta 14 un relat brutal m’empentava, agafava el portant, al nord i més enllà del Cercle Polar, on la meua amiga Fúlvia va descobrir, ben joveneta, que es respira millor. I a mi em fa molta falta, a tots. Fúlvia Nicolàs és una periodista brillant, guionista, creadora de  formats i continguts magnífics a TV3, i, també, és una gran escriptora que narra a vela plena. Ens va fascinar amb “Tres hiverns a Londres”, la seua primera novel·la, tot un viatge de mudança, de contrastos i una carta. La infermera, que marxa d’una postguerra de pols i dictadura i aterra a Londres, la ciutat que també ha patit la guerra, on emboliquen peix fregit en paper de diari, on la llibertat s’ensuma democràticament amb la flaire de Fish & chips i pintes de cervesa mentre veus la gent al bus de dos pisos. L’Anita, amb bitllet de tornada a Barcelona, arrossegarà una maleta aclaparada d’impuls, de canvis urgents, d’un amor que no es perd. Sabent que, ací, no menjarà cucumber sandwich a l’hora del te, ni sausages and mash, ni cranc de Cornualla. La vida, tota, perfectament retratada per Fúlvia s’enganxa a fons, fins al moll dels ossos. 

No vull perdre el nord de l’article. Tremole amb freds, molts i diferents, i emocions llegint aquesta segona novel·la, Zugunruhe. Un  llibre que em fa bambar entre constel·lacions. L’Ossa Major, la Menor, il·luminen  aquesta magnífica manera de contar, de dur-me, a través de les pàgines, a la destinació que m’acosta al nord. Fúlvia ens fa estimar els feroesos i llocs impressionants que no us vull desvetllar. Ens sintonitza amb Belle & Sebastian, Björk, Ferran Palau, Lou Reed... a tota pastilla  i una brutal banda sonora. Conduïm per carreteres solitàries. Ens amarrem als ports. Ens desullem davant de fiords i volcans adormits, sense horaris. Una setmana de viatge amb l’energia narrada, esperant la benvinguda de l’ocell que ens dóna sort. La intensitat, els somnis i la vida, l’encomanament del pare de mai no perdre l’estel del nord, el seu fragment del món. Aquest és un llibre per volar cap a una altra tramuntana, amb una brillant literatura que pasta elegant entre els vikings i ens sacseja amb onades de mots sentits. 

Només obrim Zugunruhe, Fúlvia Nicolàs ens diu que el nom d’aquest llibre, amb fred ple d’escalfor, s’ha de dir en alemany. Explica que ve de Zug (moviment, migració) i de Unruhe (ansietat, inquietud). Zugunruhe és com els ornitòlegs de tot el món anomenen aquest neguit nocturn dels ocells migratoris quan s’acosta el moment d’emprendre el viatge. A mi, també en passa això quan vull aixecar el vol, llàstima que no tinc ales. Gràcies, Fúlvia, amb anhel del nord ens enlairem amb tu, seguim el teu vol: “Un fulmar boreal també vola sense esforç, feliç d’anar contra el vent, en sintonia absoluta amb el mar.”