Al país interior

VALÈNCIA. Arrencar automàticament de bon matí i engegar la maquinària no és senzill aquest darrer mes i mig. Moure’s amb energia en moments de confinament es complica cada dia més. Els posseïdors d’un tarannà nodrit de parsimònia juguen amb la sort de cara perquè funcionen gansament, sembla que no els afecta cap situació extrema. Els melsuts s’ho munten d’allò més bé, sempre els treuen les mosques del nas sense mullar-se el cul. La gent activa de mena, la que va escopetejada per la vida i que sembla més divertida, no ho té fàcil per obrir camí en aquest arrest víric. Estan avesats a circular en una mena de muntanya russa amb pujades i baixades accelerades que fan més atractiu el viatge dels dies. Ara els recorreguts domèstics depenen de la butxaca, de les dimensions suades o regalades dels hàbitats. Els metres quadrats dominen la ruta casolana durant setmanes, ens duen a ratlla en temps de covid-19.

Compartint l’extensió de la llar trobem aliats a domicili que alleugereixen la dificultat del tancament, desdramatitzen la intensitat de la por i el neguit de les enrònies. Hem d’endreçar les sortides d’evasió perquè alliberen la rigidesa, la tensió muscular del somriure, la pressió de l’instant malhumorat. Sí, ho sabem, els estímuls emocionals d’intensitat altíssima són difícils de tolerar. Els humans gestionem desastrosament les alteracions fortes. Sovint reconduïm aquesta excitació amb resultats violents. L’estrès nerviós, al cap de pocs dies, és insuportable. Fumigació total, doncs, contra aquest atac tan bel·licós. Els canvis ja viuen amb nosaltres. Redecorem, amb el corrent d’aire del balcó, asseguts a la terrassa o amb les finestres obertes de bat a bat, la nostra relació amb l’espai que ens separa dels carrers.

Deixarem per uns segons les especulacions immobiliàries consentides des de fa dècades. Alliberem-nos del virus, de la metzina que atresora l'agent excitador i propagador de la contaminació, de la pol·lució domiciliària. Desinfectem, doncs, el nostre “país petit”, la nostra casa. Flexibilitzem l’estada i dominen els racons. Distribuïm amb molta sornegueria l’humor, l’erudició, la disbauxa, la ciència... per les estances, fugim del classicisme domèstic que ha dissenyat la tradició més conservadora. Ara ja no  cal establir racons inamovibles, ara ja no. Cohabitem i deambulem amb molta inspiració sense treure’ns les plantofes. L’habitatge és insubstituïble, un dret, ja ho he comentat moltes vegades en aquesta secció de Culturplaza, essencial, inqüestionable. Hem de tenir la nostra pròpia illa, la que sura sempre davant les inclemències del temps en aquest món modern, provocador, cínic, radical, viu... com narrava de manera apocalíptica Michel Houellebecq en La possibilitat d'una illa.

Cerquem vàlvules d’escapament entre quatre parets per treure ferro a l’espant de la quotidianitat pandèmica. Experimentem aventures reconstruïdes amb l’olor de casa, viatjades des dels llibres, la música, el cinema, les converses amb els que estimem i totes les mandangues possibles. Em recordava el meu amic Jose Azkárraga, via whats, com pot ser d’intens el confinament literari des d’una petita cambra. Em parlava de Xavier de Maistre i la lectura del llibre Voyage autour de ma chambre (1794). El va escriure, retés durant sis setmanes, a la capital del Piemont; l’acusaven de batre’s en duel prohibit. L’emblemàtica Via Po seria el cau i refugi d’aquest vital tour al voltant de la petita cambra de l’escriptor savoià. La imaginació des de la reclusió va donar fama i prestigi a aquesta obra equipada amb una filosofia vital optimista, curativa i creativa.

No desaprofitem l’oportunitat de renovar sense l’ajut d’Ikea els espais interiors, els nostres i els de casa. Recuperem i millorem el necessari dret utòpic a viure al recer on, abrigats, barregem ensurts i esclafits de riure. Marquem distància amb els neguits, la malícia enquistada, l’animadversió que provoquen la gelosia, el victimisme fals, els complexos... En moments de perill les respostes són tan diverses com individus cohabiten amb aquestes esfereïdores sensacions (ira, supèrbia, rancor...) que s’activen més ràpidament i creixen en estat d’alerta. Amargors que s’acumulen als pisos dels ressentits carregats de fòbies. El desordre espantós que provoca aquesta predisposició a la malvolença ha de ser de mil dimonis. Els greuges són costosos de curar si domina una tendència venjativa. Repartir metres quadrats i conviure amb aquests sentiments inveterats fa que la vida s’intoxique i dibuixe als inquilins o propietaris una cara de pomes agres. El sempre inquietant Alfred Hitchcock hauria plasmat amb estil aquest escenari tan pertorbador. El ressentiment i la sang freda, quan s’ajunten, formen una parella indestructible. Fan feredat.

Redecorar la capacitat de viure amb el nostre confort ben gestionat, no només com si fos un interiorisme de la llar, és ben beneficiós anímicament parlant. Abrillanta les idees independentment del perímetre de moviment que tenim, del radi d’acció. Les parets, quatre o més, tafanegen cap a on va el nostre entusiasme. Escodrinyen, també, les relíquies emocionals que carreguem amb el caràcter. La predisposició genètica, l’ADN, intransferible i sense manipulació, no enganya i el pastitx de sentiments encontrats reviscola si no es neteja a fons. Confinats a l’àmbit domèstic tots som un mercat d’antigalles acumulades. Impulsos en cadena que esclaten camuflats de cara a la galeria i ara als balcons.

Caldrà desfer-se d’aquestes reaccions automàtiques, de les ordres que dicta el cervell carregat de respostes instintives, quan també s'accelera el ritme cardíac. Fora trastos mentals i regals insofribles. Tenim massa coses. Millor obrir finestres, fer neteja general de primavera. Ventilar per tal que marxe aquest tuf especial. Aquesta olor de resclosit, tan característica, que agafen les frustracions humides, tancades, amb pudor de florit. Som a temps de llançar i alliberar l’espai del confinament. Instants per endreçar la vida sense acumular amenaces ni insults, sense tedis monotemàtics. Deixem fluir el trellat, que s’acomode a l’espai tancat. La millor decoració d’interiors, la de casa nostra, és la que ens provoca aquesta sensació, sense data de caducitat, de poder respirar tranquils.