VALÈNCIA. En l’escenari de Le boeuf sur le toit, Django Reinhardt, líder del Quintet Hot Club of France, toca la guitarra mentres el públic pareix enfollir amb el seu virtuosisme. És un local xicotet i selecte. Allí confluïx el tout Paris. També és un popular lloc de trobada dels gays parisencs. A una de les taules seuen Herschel Grynszpan i Ernst vom Rath: un jueu i un diplomàtic nazi. Remouen els peus al ritme del novedós swing europeu que han ideat Django i Grappelli.
Es coneixen des de fa poques setmanes, mitjançant les habilitats d’un proxeneta especialista en xapers. Des del primer instant, Ernst ha trobat en Herschel unes virtuts desconegudes fins llavors. Potser la foscor refulgent dels ulls i dels seus cabells, el seus silencis, la fermesa del seu membre viril circumcidat… Ernst té 29 anys i és tercer secretari de l’ambaixada alemanya a París. En alguns cercles se li coneix com Nôtre Dame de Paris, fins i tot Madame l’Ambassadrice. Herschel té 17 anys i, encara que nascut a Hannover, el seu origen és polonés. La situació de Herschel a França és il·legal i en juliol ha rebut una orde d’expulsió del país. Alimenta una esperança: que Ernst li puga aconseguir un document que el regularitze. Potser per això es mostra tan complaent amb l’alemany, que li regala roba i rellotges i misteres i el convida a festes, soirées en Le boeuf o altres gresques on mai no falten ni xampany ni cocaïna.
Herschel viu amb sos tios Abraham i Chawa, al barri jueu de París. Ajuda com a xicon dels encàrrecs a son tio, gerent d’una sastreria. A partir de la seua relació amb Ernst, Herschel comença a vestir d’una manera massa elegant per als seus recursos econòmics. Lluïx terns fets a mida, sabates angleses i barrets de feltre. És, podríem dir, un dandi, fet al gust del seu amant vom Rath. El seu Pigmalió.
El 3 de novembre de 1938, Herschel rep una postal de sa germana Berta. Tots els jueus d’origen polonés de Hannover –fins a dotze mil– han sigut deportats a la frontera polonesa, on les autoritats no els han deixat entrar. Són ostjuden, o jueus orientals, els més menyspreats. Malviuen en un no man’s land, uns centenars de metres quadrats entre ambdós països. “No tenim de què viure”, conclou la targeta. Herschel manté una forta discussió amb son tio per negar-se a enviar-los diners. Als tres dies, colèric, fuig de la casa i passa la nit del 6 de novembre a l’Hôtel de Suez.
Mentres tracta de dormir, en el seu cap es conforma l’esborrany d’un pla. Quan es desperta, ja sap què ha de fer. Al costat de l’hotel hi ha una armeria, on entra i compra un revòlver i bales. En els lavabos d’un café el carrega. Demana una copa de conyac, i després una altra. Les beu d’un glop. Amb l’arma en la butxaca de la gavardina, pren el metro i baixa a la rue de Lille, on es troba l’ambaixada alemanya. Tracta de mantindre el cap fred, però sent el bullir de la impotència i la ràbia en la seua sang. Ix al carrer i camina fins l’ambaixada. Dos militars fan guàrdia en les enormes portes sobre les quals flameja una esvàstica. Herschel, a qui coneixen de vista, entra. Només ha de firmar el registre d’entrada.
Travessa els parterres i accedix a l’edifici. El cor li batega mentres manté el revòlver en la mà. Puja les escales i irromp dins d’un despatx. Davant, darrere d’una taula plena de papers, treballa Ernst vom Rath. Quan el veu, s’alça, envolta la taula i diu:
—No vull que vingues per ací…
No acaba la frase.
Herschel trau el revòlver i dispara cinc tirs cap al cos, sense apuntar. Ix del despatx i baixa a la carrera les escales, perseguit pels faldons de la seua gavardina. Quan arriba al carrer, pantaixant, diu a un dels guàrdies:
—El jueus no som bestiar. He assassinat un membre de l’ambaixada. Un sale boche. Telefone a la policia.
Tranquil, es manté dret i trau un cigarret, que encén amb una mistera, regalada per Ernst fa uns dies. Sap que es troba en territori francés i que els alemanys no poden detindre’l. En cap moment tracta de fugir. Al cap de pocs instants, apareix una ambulància sorollosa, que entra fins l’edifici principal. Poc després arriben dos furgons policials, seguits per dos automòbils. Els gendarmes tracten de formar un cordó de seguretat; quatre policies de paisà baixen dels automòbils. S’acosten a Herschel, que els saluda amb un francés terrible.
—Ens han dit que has disparat contra un diplomàtic… És cert això?
—Sí, senyor. Contra un sale boche. Els jueus no som bestiar.
Un dels inspectors trau unes manilles de la butxaca i lliga les mans de Herschel. Mentrestant, el carrer s’ha omplit de curiosos i de periodistes. Es disparen les primeres fotos. Herschel es conduït dins d’un dels cotxes. Seu entre dos inspectors en el seient de darrere. L’ambulància travessa les grans portes a tota velocitat, escandalosa.
—Pareix que encara viu –se sent dir.
En menys d’una hora, la notícia es coneix pertot arreu. Cancelleries, diaris, associacions, partits polítics, sindicats, ambaixades… Fa poques setmanes que Hitler ha humiliat les anomenades democràcies occidentals amb la traïció a Txecoslovàquia en el pacte de Munic. Pareix que la guerra s’allunya, pensen els més optimistes.
L’incident de l’ambaixada no és una bona notícia, però.
Tots el governs, a més del Congrés Mundial Jueu i l’Aliança Israelita Universal condemnen l’atemptat. És un intent a la desesperada d’aplacar la barbàrie nazi. Hitler envia a París en el seu avió privat els seus metges personals. En la Clinique de l’Alma Ernst vom Rath agonitza. Tres de les bales han impactat al seu cos. Un veterà francés de la Primera Guerra Mundial dona sang per a una primera transfusió.
Al Quai des Orfèvres, Herschel Grynszpan és interrogat. Sempre la mateixa resposta:
—El jueus no som bestiar. He assassinat un sale boche.
Grynszpan és tancat en la presó de Fresnes.
El president de la III República telefona personalment a Hitler, que no respon. Malgrat els esforços del metges de Hitler, vom Rath mor el 9 de novembre. A l’habitació de l’hospital el vetlen sos pares. La notícia es difon ràpidament. Els aparells de ràdio fumegen per tota Europa.
A Munic, milers de nazis commemoren en la Bürgerbräukeller el 15é aniversari del putsch del 23 quan s’assabenten de la mort de vom Rath. Atapeïts de cervesa, els assistents es llancen al carrer encoratjats. Des de totes les seus del Partit, es propaga una consigna: “Cal atacar sense pietat les propietats i el comerços jueus, les sinagogues, i les persones… A més, ha de semblar una reacció espontània del poble alemany en resposta a la provocació dels jueus”. És la Nit dels vidres trencats. El pogrom més ferotge de la història.
Totes les autoritats de la III República i els ambaixadors estrangers assistixen al funeral de vom Rath en l’església luterana de París.
Herschel Grynszpan, però, rep algunes mostres de solidaritat. Als Estats Units, la popular periodista Dorothy Thompson dedica el seu programa radiofònic al pobre xiquet jueu i organitza una col·lecta per a la seua defensa. A París, l’advocat Vincent de Moro-Giafferi es fa càrrec del cas.
El setmanari antisemita Der Stürmer, dirigit per Julius Streicher, ompli amb l’assassinat les primeres planes de dos edicions succesives. La capçalera de la publicació és eloqüent: “Els jueus són la nostra desgràcia”.
Goebbels, geni de la propaganda, organitza personalment el trasllat del cadàver de vom Rath. Un tren especial partix de la Gâre de l’Est. Als voltants de l’estació, militants esquerrans són apallissats per la seua pròpia policia. Només travessar la frontera, les vies del tren es troben cada deu metres amb membres de les SA amb torxes enceses. L’esplectacle és colossal. El tren arriba a Düsseldorf on se l'enterra després d’una desfilada militar i un acte al qual assistix el mateix Führer.
En els cines d’Europa occidental, quan el públic veu als noticiaris la demostració muscular del nazis i la seua parafernàlia, s’estén el pànic. La guerra és inevitable. I el juny de 1940, els nazis entren a París sense cap oposició. Davant l’avanç imparable dels alemanys, uns dies abans les autoritats decidixen obrir les presons i tancar en uns trens cap al sud tots els presoners. Primer a Orleans i després a Bourges.
Dos SS del cercle més íntim de Hitler, Friedrich Grimm i Karl Bömelburg, mamprenen la busca de Grynszpan per París. Regiren el despatx de Moro-Giafferi i comencen una autèntica cacera de l’home. Un home que és un xiquet de 17 anys. Grynszpan té sort: el tren on viatja cap a Bourges és bombardejat per avions alemanys i descarrila. Els presoners fugen i Grynszpan comença un erràtic i solitari desplaçament. L’única documentació que porta l’acredita com un presoner en trànsit. Grynszpan no vol amagar-se. Visita la gendarmerie de tots els pobles pels que passa i mostra el document. Sempre li diuen el mateix:
—Fuig cap al sud.
Grynszpan no sap que Grimm i Bömelburg el seguixen de prop.
Arriba a Tolosa, una gran ciutat. Allí, sí. El cap de la gendarmerie, que ha rebut un telegrama dels SS, el tanca. Cal tindre contents els nazis. El 18 de juliol de 1940, Herschel Grynszpan, Friedrich Grimm i Karl Bömelburg creuen la feble frontera entre la França ocupada i la França lliure del mariscal Pétain. El seu primer destí és la seu central de la Gestapo, en la Prinz-Albrecht-Strasse de Berlín. La ment de Goebbels ha concebut un macrojuí que demostre al món un fet inqüestionable: la guerra ha estat provocada pel Judaisme internacional. Malgrat els seus plans, el macroprocés mai no es va celebrar. Grynszpan va ser traslladat a diversos camps de concentració fins a la fi de la guerra. El seu darrer destí conegut és la presó de Magdeburg, on probablement va rebre un tir en el cap en abril de 1945. Les autoritats alemanyes el declararen oficialment mort en 1960.