VALÈNCIA. El 23 de juliol de l’any 2011, la notícia va sacsejar el planeta sencer a través dels mitjans de comunicació. El cos d’Amy Winehouse, la dona que havia tornat a portar la música jazz i soul al capdamunt de les llistes de vendes en ple segle XXI, era trobat sense vida al seu apartament del barri de Camden Town, a Londres. La causa oficial, una ingesta massiva d’alcohol. I, la veritat, ningú va poder dir que no es tractara de la crònica d’una mort anunciada.
Les addiccions i l’historial d’excessos eren de sobra coneguts i constantment airejats pels tabloides sensacionalistes britànics i pels mitjans més diversos per tot arreu del món. Feia temps que la notícia ja no era la poderosa veu, les brillants cançons, ni la trencadora imatge que ja l’havien convertida en una icona en vida. No. El que buscaven incessantment, com gossos de presa, l’exèrcit de paparazzis que l’envoltava en tot moment era documentar fil per randa, sense perdre detall, una degradació física i emocional arran d’una fama que se li va acabar tornant insuportable.
Bàsicament, és en l’aspecte sensacionalista, posant el focus en l’eterna història del joguet trencat dins de la música pop, que va viure massa ràpid i se’n va anar massa prompte, amb només 27 anys, l’aspecte en el qual s’havien centrat fins ara la majoria de biografies publicades al voltant de la malmesa estrela londinenca. Principalment, les publicades a la calor de la necrològica, el mateix any 2011, com Amy Amy Amy: The Amy Winehouse Story, de Nick Johnstone, o Amy Winehouse, The Biography. 1983-2011, de Chas Newkey-Burden.
Tal vegada ha sigut necessari deixar passar el temps i la recuperació del xoc per tal d’abordar la història de la cantant amb la suficient perspectiva com per a revisar-la amb objectivitat. I, d’aquesta manera deixar palés, negre sobre blanc, la vertadera importància de la seua música, amb només dos discos publicats en vida (Frank, l’any 2003, i Back to Black, l’any 2006), i la seua pròpia figura dins la història de la música popular del segle xxi. És a dir, es tracta que no s’oblide que va haver una llum molt brillant abans de l’obscuritat final. Aquest és, ni més ni menys, l’objectiu de l’escriptora valenciana Susana Monteagudo i la il·lustradora saragossana Maria Bueno, millor coneguda pel seu malnom artístic Pezones Revueltos, en l’obra conjunta Amy Winehouse. Stronger than her, acabada de publicar per Lunwerg Editores.
Monteagudo ja havia publicat abans llibres il·lustrats de caràcter divulgatiu relacionats amb la música, com per exemple Història il·lustrada del rock (2018), It’s Only Rock and Roll (2018) o Everybody Dance (2019). Però, aquesta és la primera vegada que publica una biografia. Dins la vasta saviesa musical cal preguntar-se, d’entre totes i tots els artistes possibles, per què precisament Winehouse. L’autora respon la pregunta:
“Sempre m’havia causat molt de respecte el fet de fer una biografia, i la realitat és que la proposta no va ser meua. L’editorial estava preparant una col·lecció anomenada Vidas Ilustradas i em van telefonar dient-me que havien pensat en mi per escriure la biografia d’una artista que podia encaixar perfectament dins dels meus gustos. En dir-me que era Amy Winehous em va encantar la idea, perquè m’encanta la seua música i tenia un vincle emocional amb ella perquè les seues cançons parlen molt de desamor. Tots ens hem flagel·lat alguna vegada escoltant eixe tipus de música.”
Un vinculació emocional que no naix només de la connexió amb la seua música, sinó també d’haver-la vist actuar en viu i en directe al FIB de Benicàssim l’any 2007. Susana ho recorda:
“Vaig descobrir la seua música a finals de 2006, amb l’eixida de Back to Black, quasi com tot el món. En aquella època jo formava part de la revista Mondosonoro, era assídua al FIB i tenia la seua actuació marcada en fosforescent. Ella tampoc era cap de cartell, encara no havia començat a vendre milions de discos, això va vindre després. Ho recorde com una meravella de concert, la seua banda era espectacular, encara que ja se la veia que no estava al seu millor moment, molt dèbil, amb poques ganes. No cantava amb la força amb la qual podia haver cantat només uns mesos enrere. També venia d’una gira molt llarga de concerts, potser va arribar ja esgotada, i ja començava a entrar en una espiral d’autodestrucció. De fet, després d’aquell concert ja en va oferir molt pocs més, aproximadament deu o quinze dates més.”
Arran de l’encàrrec de l’editorial van començar sis mesos d’ardu treball que han obtingut com a resultat un llibre amé i de lectura lleugera, encara que minuciosament documentat. El qual aborda la seua història, influències, revisa les seues cançons i analitza la figura des de totes les perspectives possibles. I, a més, compta amb els afegits de les pròpies declaracions de Winehouse, escollides entre totes les entrevistes que la cantant va oferir en vida.
Un volum que no haguera sigut possible sense l’habilitat als pinzells de Pezones Revueltos. Monteagudo ho explica: “Va ser la pròpia editorial qui va triar Maria, i crec que per una molt bona raó. A mi em van buscar per abordar l’aspecte musical, fugint del sensacionalisme, i a ella perquè té una mirada molt relacionada amb la moda, amb el pop-art. No oblidem que la imatge d’Amy va ser també molt trencadora en el seu moment, tal vegada més propera al rock que a la d’una diva del soul.”
El treball tan minuciós de documentació també ha servit per bastir ponts a un cúmul de referències i influències mitjançant les quals el lector o lectora pot esbrinar la personalista de l’artista. Susana ho explica: “Em va semblar que per aprofundir en la figura d’Amy, en la seua música, el fet de descobrir al lector tot allò que ella va descobrir al seu moment i l’havia fet ser com era, va ser un dels principals objectius a l’hora d’escriure el llibre. No només aportar noms d’influències, fins i tot també cançons perquè la gent poguera fer la seua pròpia llista de reproducció, que està ara tant de moda.”
Una llista de reproducció en la qual podem trobar noms com Carol King, Dinah Washington, Frank Sinatra o Ray Charles, entre d’altres. En tot cas, ha sigut molt complicat fugir del sensacionalisme a l’hora d’abordar una biografia d’Amy Winehouse?
“És complicat en el sentit que fins i tot ella no amagava eixa part de la seua vida, fet que també em sembla respectable. No va negar les addiccions ni les estades a clíniques de desintoxicació. A mi també m’ha costat allunyar-me d’eixa figura, però vaig pensar que era més necessari centrar-me en allò realment important, la música. Crec que també el temps que ha passat des que va morir pot ajudar a què les futures obres que tracten d’Amy se centren en la seua vessant com a una excel·lent artista i compositora.”
Quan parlem d’Amy Winehouse parlem d’una personalitat molt complexa, com per exemple podem apreciar en la seua relació amb la fama. De menuda l’anhelava a tota costa, i després la va rebutjar després d’haver-la aconseguida. Com s’ho explica l’autora?
“Supose que de menuda ella veia la fama de forma prou idíl·lica, buscava l’admiració de la gent sense pensar tot el que hi havia al darrere. I, a més, sense pensar el que suposa aconseguir la fama sent dona, perquè a les dones se’ns controla molt més en aquest aspecte que als homes. No imaginava les conseqüències que ser famosa tindrien en la seua vida personal. No poder viure una vida normal va ser allò que la va destrossar. De fet, crec que l’etapa més feliç de la seua vida va ser quan es va allunyar del focus mediàtic per anar a viure uns mesos a l’illa de Saint Lucia, al Carib.”
El llibre també serveix per desmuntar alguns mites, com aquell que presenta Winehouse com una icona feminista, mentre que lletres de les seues cançons, com per exemple “Stronger than me” (de l’àlbum Frank), o la forta dependència de les relacions de parella, semblen suggerir tot el contrari...
“De vegades confonem el fet de ser dona amb ser ja automàticament feminista”, respon Susana. “Quan una dona triomfa, ja sembla que tot el que faça serà positiu per al feminisme, i no és així. En el cas d’Amy, ella va ser molt segura a l’hora de composar, cantar i reivindicar la seua música, fets amb els quals coincidien tots els productors que van treballar amb ella. No obstant això, en la seua vida personal va sucumbir totalment a l’ideal tòpic de l’amor romàntic, fins al punt de fer-se mal a ella mateixa. Per exemple, lletres com la de “Stronger than me” tenen fins i tot un cert punt d’homofòbia, de crítica cap als homes que no foren forts i molt masculins. A més, en les seues relacions de parella estava totalment supeditada als homes, i era poc més que un titella en les seues mans.”
A banda dels episodis més coneguts de la vida de la cantant, el llibre també descobreix al lector un fet viscut al nostre territori, quan en unes vacances a Alacant amb son pare fugint de la relació tòxica amb el seu marit, Blake Fielder, va comprar a Gata de Gorgos la guitarra amb la que va composar el seu àlbum més cèlebre, Back to Black (2006).
“La història em va arribar d’oïdes i vaig tractar d’aprofundir-hi per veure si era veritat. Al final, els mateixos germans Broseta, propietaris del taller on va comprar la guitarra i on també han fet guitarres per a un fum de gent famosa, ho expliquen en la seua pàgina web. És només una anècdota, però em va semblar interessant saber que Back to Black va sorgir d’una guitarra comprada a Alacant. Un disc que, per cert, fa poc va ser nomenat pel diari britànic The Guardian com el millor disc del segle xxi. De tota manera, la guitarra va desaparèixer a causa d’un robatori en sa casa. Una llàstima”.
Una vegada eixit el llibre d’impremta, Monteagudo li’l va fer arribar a la mare de la cantant. Posteriorment, va rebre la seua benedicció. Així ho explica l’autora:
“Jo mai havia escrit una biografia i m’ha semblat un procés molt intens emocionalment. Jo soc mare i vaig sentir molta empatia amb els seus pares. Quan vaig acabar d’escriure el llibre va ser un moment mot trist, vaig plorar el que no havia plorat quan ella va morir, perquè encara no tenia el vincle que tinc ara. Vaig escriure aquesta sensació a les meues xarxes socials, vaig etiquetar la mare d’Amy i per a la meua sorpresa em va respondre! Per missatge privat em va demanar que li enviara el llibre una vegada estiguera acabat. En l’editorial es van posar nerviosos, pensant en la possible reacció, però la veritat és que ens ho va agrair i es va fer una foto amb el llibre. Ens va arribar a l’ànima"
Per concloure, cal preguntar quin creus que ha sigut el llegat de la música d’Amy Winehouse huit anys després de la seua mort:
“La veritat, ella va ser tan única que em costa veure el seu llegat en altres dones a l’actualitat. L’onada de renovació neosoul que va liderar a principis de segle, que van seguir artistes com Adele, encara està viva i la puc veure en altra gent com Michael Kiwanuka, per exemple. Pel que fa a les dones, sí veig part del seu esperit en cantants com Lana del Rey, per exemple, qui ha confessat moltes vegades que ha sigut fan d’Amy. Crec que la música d’Amy Winehouse encara té rellevància, i potser en tinga molta més en un futur.”
Potser. I, potser, a través de obres com la de Susana i Maria, la història d’aquesta icona de la música popular comence a ser valorada molt menys pel seu obscur final i més pel seu breu, encara que brillant, llegat musical. Perquè, al cap i a la fi, són les cançons el que compten.