X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

València, quina paciència 

Article sense temps i una postal

13/10/2019 - 

VALÈNCIA. Ens despertem. El cos ja s’expressa de bon matí, tenim aquesta necessitat de moure l’engranatge tant si plou com si fa sol. Al llarg del dia la nostra manera d’activar-nos s’omple d’infinitat d’accions amb força, amb cilindrada; també, sovint, ens desplacem amb entrebancs per raons internes o alienes a la nostra voluntat. És inconcebible i alhora treu de polleguera, almenys a mi, la manera d’actuar dels melsuts amb la seua excessiva parsimònia, com si el temps, que corre que se les pela, no fugís volant o no existís. Els moviments amb energia, els que s’afanyen, són més divertits, es presten a sorprendre’ns fàcilment, no? L’animació ens fa anar amunt i avall, ens impulsa la raó dels dies. Ens acostumem a horaris intempestius i a temps de  pauses curtes; ací el tarannà mana, dicta el compàs amb el nostre ritme circadiari. L’atrafegament ens fa rumiar a la velocitat d’un llamp, passem d’una cosa a una altra a tota castanya, sense patxorra. 

El batibull a aquestes hores matineres ens convida a parlar de la notícia que has llegit abans de sortir del condomini i que tant t’indigna. La gansoneria que té la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives en solucionar tràmits i gestions urgents, necessàries. Comentes que les famílies han d’esperar una eternitat per obtenir el reconeixement de dependència, la qualificació del grau de discapacitat  per tal de rebre un ajut minso que tristament sovint arriba massa tard. Dictàmens i resolucions amuntegades, sense resoldre en anys. Caram amb la Direcció Territorial d'Igualtat i Polítiques Inclusives! T’enrabies mentre poses l’alarma i tanques la porta de  casa. 

Memoritzes els assumptes del matí a l’ascensor, les altures ajuden a fer el gran llistat del dia mentre fas l’aterratge al portal. Cal temps, al llarg de la jornada, per anar a la recerca de la burrata més bona de València que necessitem per al sopar d’aquest vespre. Ja has deixat llest, des d’ahir, el vitello tonnato, vitel tonné diuen en piamontès, com a plat principal. Recordes que has de trobar un moment  i entrar a  la llibreria, de camí cap a un altre embolic i recollir els últims llibres que has encomanat: el d’Antoni Martí Monterde, L’erosió, el de Vicent García Devís, El Sàhara, la terra promesa i La Vida dels llibres de Gustau Muñoz; demanes que emboliquen per a regal el magnífic llibre de Fúlvia Nicolàs, Tres hiverns a Londres, serà el regal d’aniversari per a Jenny. I és que llegir és inqüestionable, uns instants que sempre trobes cada dia. Per cert, avui necessites un minut per tal d’enviar un whatsapp  i donar-li les gràcies, per regalar-te els seus llibres, al Joan Tur, dir-li que: “Plou sobre terrats submarins”, t’agrada molt, que només l’acabe em llance a l’altre: “Si ho necessites, mataràs”. L’estomatòleg m’espera a les 11.30 del matí, la consulta és a la vora, ací a l’Eixample; farà la revisió necessària per tenir un bon somriure. 

Foto: JOSÉ AZKÁRRAGA

Anar de pressa, de bòlit, també ens fa tenir moments de relax, instants per escodrinyar una galeria de fotos al mòbil i xafardejar la boda d’una regidora del PSOE a Valencia Plaza (enhorabona!) Uns minuts de disbauxa  amb amics, online. Comentes la piulada que ha fet Sandra Gómez. Veus els nuvis, ben contents, acompanyats del seu gos de l’ànima. Aprofites el trajecte mentre vas en un taxi a velocitat de tortuga, a l’únic carril d’una avinguda, perquè tenim un bus al davant i cada dos per tres fem una parada. 

De cop la veu amiga de Siri et recorda que aquesta vesprada, a primera hora, està organitzada la reunió amb el polifacètic il·lustrador Jaume Pallardó. Ell ha fet uns dibuixos fantàstics per a l’esperat llibre d’Àngels Royo Peiró; xarrarem a punta pala, sobretot de la importància de fer una portada colpidora, de com l’editorial Vincle cuida els seus llibres. I de passada, li diré al Jaume com m’agrada un dels darrers treballs que ha ideat: les aventures del “Petit home”, que em tenen fascinada. Esteu a l’aguait, veureu com se les gasta aquest magnífic contador d’històries dibuixades. Sí, sí, i tant que de bon matí activem la màquina, la forcem com cantaria fa anys l’estimat Gato Pérez: “Se fuerza la máquina”Falten dos minuts per a les onze.

Al llarg del dia, ensopegue amb un gest carregat d’intencions sentimentals. Veig un avi llançar una carta a una bústia; mire al voltant per si roden la pròxima campanya publicitària de la loto de Nadal i no. Per un moment la seqüència em fa rumiar en un pròxim article: “Quatre ratlles o quatre mots”, “Les cartes i els dies”...? Imagines, veient la cara i els ulls del iaio, a qui anirà adreçada, a un fill, a una filla, a una néta amb una beca Erasmus, a una núvia a Benidorm...? Una anècdota-senyal emocional que passa quan el temps, i tenir-lo, és imprescindible. Una acció, un fet menut, senzill i no tan quotidià en aquests instants que vivim, que commou. La narració de missatges vitals. Els relats d’un dia qualsevol, la transcendència de la vida particular, domèstica, d'algú. Un passatge emotiu més enllà de la bústia groga de Correus. Coincidències que s’ajunten quan has vist a la cantonada de casa, mentre el semàfor era roig, una furgoneta que s’aturava per tal d’agafar un sac lleuger de la bústia. Continguts amb tot un microcosmos de segells i noves correspondències. Cartes i postals amb comunicacions escrites a mà, amb moltes cal·ligrafies i tintes variades. Missives impreses en Times New Roman, amb la font  estàndard d’un ordinador passat de tecles. Escrits doblegats o rectangulars que ens informen, d’ensurts, d’alegries, de paperassa amb avisos insolents. Vés a saber!

Jo també reivindique la postal, només duu lletres agradables i llunyanes que ens alegren en obrir la bústia de casa, que decoren les dues portes del frigorífic, les que veiem cada dia. Records d’arreu d’un planeta de postal, amb pocs centímetres i segells pegats. Una targeta que viatja pel món on som nosaltres, on són els amics, on és la  família, que cluca l’ull sense necessitat de likes. Postals que busque i rebusque a qualsevol museu, llibreria, carrer dels llocs on aterre, allà on arribe. Les seleccione amb afecte, a la carta del consumidor, és un ritual en cada viatge. En arribar a l’hotel, m’entretinc mentre descanse i repasse les olors de la ciutat, les escenes del dia. Postals que mire, que faig la tria personificada i les escric amb tinta verda. Cada cop és més sorprenent aquest acte tan antic i en extinció. Costa tant trobar segells i bústies al món! La rapidesa d’una trucada, la instantaneïtat d’una app, els whats, les fotos en línia han destronat la cartolina estampada, la foto d’autor, el souvenir kitsch, el paisatge commovedor... 

Els epistolaris gairebé perduts, en postals, amb tres línies i molts petons s’acaben. S’esmuny el gest de deixar destapada la cal·ligrafia, s’acota l’espai del record cap als absents que estimes i no són amb tu. Es perd franquejar sense sobre. És difícil  transmetre l’aventura postal amb un segell. La llibertat de fer volar paraules escrites. Avui ja faig tard, més endavant escriuré un article al voltant d’aquests epistolaris, les cartes literàries que tant fascinen, manuscrits de mots i trellats. Novel·les conversades, emocions i drames amb punts i cometes volades, en estils i aptituds personals, absorbents. Un altre dia donarem un cop d’ull a aquells missatges que es tancaven dins un sobre, quan pegàvem un segell amb saliva. L’ADN il·lustrat que ens ha commocionat als llibres i que encara m’emociona en una postal. La petita Miranda vol el nou segell de la paella que aquesta setmana surt a la venda, Correus ja fa olor de socarrat. Em regala la magnífica oportunitat d’enviar-li una postal a Itàlia, a 1200 kilòmetres, amb la tranquil·litat de saber que l’arròs no arribarà esclatat.

next