Carles Chiner: "No volíem fer un disc sobre el bo o dolent de les tecnologies, sinó d'allò que impliquen"

ALACANT. "Cantar és curatiu; projectar la veu i fer-la vibrar en el teu cos dóna plaer i té capacitat de curació, tant per a qui canta com per a qui rep les cançons". Com un metge de la música, Carles Chiner, vocalista i compositor del grup Gener, llança el seu diagnòstic sobre el poder de sanar que tenen les melodies. "Jo considere la meua veu com la meua ferramenta no només professional, sinó emocional i d’expressió. Si jo no haguera aprés a cantar, no sé què seria de mi hui dia". Aquest cant al cant mateix, a la necessitat de la música, esguita també algunes de les dotze cançons que integren el seu tercer disc, el qual es titula, precisament, Cante el cos elèctric, un treball que va permetre a la banda arrasar a la II edició dels Premis Carles Santos celebrats el passat desembre, emportant-se tres reconeixements: millor disseny, per a Víctor Pujades -"qui ens va fer una portada xulíssima", apunta Chiner-, millor disc pop i millor disc, aquest últim el més important i que "desconeixíem fins a la mateixa gala. Ve molt bé que et donen una palmadeta a l'esquena de tant en tant", reconeix el músic.

Tot i que el llançament de l'àlbum data d'octubre de 2018, aquest diumenge 19 de gener, el grup homònim al més -format per Carles Chiner (compositor i veu), Pasqual Rodrigo (baix), César Castillo (guitarra i violí), Vicent Todolí (teclats) i Enric Alepuz (batería)- el presentarà sobre l'escenari de l'Arniches, un teatre amb una forta aposta per la música en valencià dins la seua programació cultural. "Nosaltres estem molt acostumats a fer concerts en auditoris i a mi m'agrada molt tocar en aquests espais, perquè el públic està a la fosca i assegut i, aleshores, els seus sentits es multipliquen; és com estar al cinema. En una sala la gent està demanant un cubata o parlant i es dispersa tot més", distingeix entre un escenari teatral i un preparat expressament per a un concert.

En aquesta ocasió, els temes que componen Cante el cos elèctric suposaran el gruix de l'actuació, encara que "hem decidit recuperar, per a concerts amb aquestes característiques, cançons d'El temps del llop (2014) i de Oh! Germanes (2016), formant un repertori que es puga acoblar al fet que el públic el reba assegut", justifica el cantant. En línies generals, el tercer treball de Gener segueix una tendència popera, si bé és cert que respira certes herències d'altres estils com el blues, "més marcat en El temps del llop -i en Oh! Germanes en menor mida-. Però sí que és veritat que tenim moltes fugues cap a la psicodèlia, cap a un pop més comercial, cap a una cosa més experimental o cap al soul, perquè ens agrada la música eclèctica, passar per diferents estils", confessa el músic. I manifesta que "la idea és barrejar tots els inputs i intentar crear un llenguatge més o menys propi".

A més, el mestissatge també està latent a la veu esgarrada però dolça de Chiner i a les lletres de les cançons, algunes incloent la crítica i altres suposant un cant a les relacions humanes. Quant a inspiració, el disc es basa en dos referents, "un poema de Walt Whitman i un llibre de relats que va escriure Ray Bradbury i que prenia el mateix títol que Whitman. Els dos productes són molt diferents, sent el primer molt positivista, mentre que el segon aporta una visió més negativa de la tecnologia, més propera al malson", explica ambdós punts. El resultat de fixar-se en aquests escrits i crear un treball propi desemboca en la creació "d'un cant del nostre temps amb les seues llums i ombres; no volíem fer un disc que parlara de la part bona o dolenta de les tecnologies, sinó d’allò que impliquen, de vegades per a bé i altres per a mal", comenta les intencions compositives.

Temes com l'amistat, l'amor, l'aïllament o la polarització de les emocions -considerar que les coses són bones o dolentes, que ens agraden o no ens agraden, fa que ens perdem tota la paleta intermèdia de grisos i de matisos- es passegen per les dotze cançons, "que pareixen de mons distints, però que connecten amb la següent per mitjà d'una finestreta. Volíem donar-li a l'àlbum un caràcter de xarxa social, on et trobes informació d'allò més diversa, ja que pots llegir com s’ha mort un xiquet a la mar i en el següent post et trobes amb un meme xorra de Julio Iglesias", exemplifica el membre de Gener. La carta de presentació del disc s'anomena Sóc l'animal persona, una expressió significativa espatllada per un teclat que recorda a l'home llop. "M'agrada que la primera cançó pose en la pista del que vindrà després", revela.

"Aquest tema parla sobre que som simis amb mòbil, que hem aconseguit èxits increïbles tecnològicament, però dins de nosaltres encara palpita la bèstia que vol sang", aclareix aquesta dualitat d'hiperconnexió. Una presentació frenètica, més moguda que la resta de temes, que s'inclinen cap a les balades, de vegades recolzant-se en alguna llicència poètica a les lletres, com Duc en els llavis unes flors que em vas plantar / i com no han deixat de créixer estos anys, / el jardí em va fer millor persona. "Per a mi és una cançó molt volguda; està l'última al disc i, per aquest motiu, és de les que menys escolta la gent. Però jo li tinc molta estima, perquè la vaig escriure invocant la possibilitat de tenir un altre fill amb la meua dona -que no és meua ni de ningú- i ha sortit efecte, a més per partida doble, perquè venen bessons", comparteix l'alegria.

2014, 2016 i 2018 han estat tres anys de publicació d'àlbums per a Gener, que ja es troba treballant "en projectes que pense que sorprendran", considera Chiner, "però ja veure'm de quina manera poden eixir i si serà el 2020, el 2021 o quan, perquè a nosaltres ens agrada mantenir el secretisme fins a última hora". I justifica que no donaran la notícia fins que no passe "perquè en aquesta professió fins que no publiques el disc no saps cert si serà possible traure'l".