Cent

VALÈNCIA. Avui fan cent. Una centena, cent diumenges a Culturplaza, ploga o faça ponentada. Cent vegades, a cent per hora, per escriure aquesta secció de València, quina paciència. Una mena d’homilia (en les celebracions no eucarístiques, pot ésser encomanada als laics, tant homes com dones) de cap de setmana. La  meua “predicació”, un sermó-revisat adobat amb centenars de mots, a balquena, enganxats amb algunes idees. Una miscel·lània d’intencions atabalades. Una manera escrita de raonar per inducció, per deducció. Un mitjà  a l’abast, online, de donar la tabarra, d’entretenir amb allò que destorba el nostre dia a dia, de fer agre o d’ensucrar el desdejuni, de donar cent i ratlla... Ves a saber. 

Adduir les “raons” en públic resulta una mica atrevit. Som kamikazes, temeraris, amb un exèrcit de paraules entre oracions simples i compostes. Uns agosarats a base de formes lingüístiques limitades per pauses, amb subjectes i predicats. Construïm oracions “dominicals”, subordinades que depenen sintàcticament, metafòricament, dels dies. Divulguem amb diverses tonalitats els esdeveniments  que tenim a la vora i també els que ens arriben de lluny, del nostre mapa tan repuntat i apegat amb superglú.

Em pregunte, cent vegades al dia, allò que podria ser carn o encisam de canó en forma d’article. Cent per cent dedicada, amb tots els ets i uts, a la recerca d’ensurts quotidians, d’alegries sobtades. Reculls d’escrits inserits a Valencia Plaza, dedicats als que gaudeixen sovint d’objectivitats subjectives. Fer l'striptease del nostre punt de vista no és fàcil. Despullar-te, mostrar allò que penses, intentant contar alguna cosa amb rigor, amb arguments, sempre és un risc intel·lectualment parlant. Quina n’és la intenció? Convèncer, coincidir, rumiar, assaborir, rebutjar, blasfemar, burlar-se'n...? Hi ha tantes maneres de considerar, de fer prevaler una opinió, d’enjudiciar-la, com ulls de lectors. Valoracions imprescindibles que fan d’àrbitres i de jutges amb alta fidelitat digital. Proposicions setmanals amb incerteses i sentiments carregats d’impotència o raonables, sense embuts. I ací estem! 

Cent articles, cent diumenges, cent vegades València, quina paciència. Aquest número, tan natural, és un nombre amb relat. Un xifra que denota abundància, que inclou excitació però que també ens irrita, que ens posa a cent. Que proclama multitud si som cent i la mare, que implica enteresa cent per cent; que aboca a exagerar, que sobrepuja si donem cent voltes. Cent, el quadrat de 10, és longeu amb intensitat. Cent també seran els anys necessaris per acabar aquest segle de penúria i copiositat indiscriminada. Un nombre parell on reconsiderem, en les “finances” de la vida, la maleïda precaució, la pressió psicològica quan sentim això de “més val un ocell a la mà que cent volant”. 

Els opinadors en som una caterva, una plaga que s’escampa pels espais quotidians. Apareixen més enllà dels formats clàssics, televisius i radiofònics, se senten, es veuen, però també es llegeixen. Mitjans de cada dia (uns en paper i d’altres amb bona resolució, amb pantalles d’última tecnologia) que remouen la informació, que sacsegen l’opinió. Plataformes que s’expressen dient la seua, il·lustrades o a mig coure. Sempre ens han aconsellat que per tal de tenir una opinió instruïda, personal, cal pencar qui sap quan i alguns, en bona hora, ho han cregut al peu de la lletra. Ara, però, una immensa i recent majoria sembla que no treu el cap del fil i que la credibilitat no parla en plata. Les idees es formen i es processen; expressar-les exigeix temps. És imprescindible fer el cap viu per rumiar amb cura els mots, per reflexionar els judicis, per pensar-se-les totes.

La manera de discórrer comporta un llarg bagatge en hores de vol que no es poden camuflar perquè són evidents, perquè entren pels ulls. Exigim, gairebé tots, el dret al criteri, poder vigilar amb les nostres mirades. L’opinió pública necessita que l’escolten davant del desinterès d’aquells que tallen el bacallà, que remenen les cireres. Dir la nostra és la satisfacció argumentada, la que sovint provoca antipatia i recels, tot un clàssic. Els col·lectius manipulats són perillosos quan els punts de vista es dissenyen depenent dels interessos. Els conceptes, també cal qüestionar-los amb coneixement, cal nodrir-los sense descans perquè l’intel·lecte s’explique amb claredat, per no haver de parlar ni escriure fosc. Les accions i les intencions raonades són les que donen via lliure als  articles. Llegir-los és un plaer si l’enginy i la traça desborden els textos, si es demostren les veritats i les falsedats de les coses narrades. Els bons escrits, de geografies pròximes i llunyanes, sempre alegren la retina, fan homenatges a la memòria, sempre es recorden. Opinions que s’acoblen als nostres moments, que esquitxen les neurones, que et posen content. Històries i drames, arguments amb signatures honestes, que no es compren ni es venen.

Avui celebraré el meu article que fa cent. Ho festejaré cridant als quatre vents per moltes raons, sobretot pels tres anys que han pogut córrer, que han nedat a una mar brava. Valencia Plaza em permet “donar la llauna”, de bé a bé, a uns magnífics lectors, lliurement. Culturplaza em deixa fer-vos l’ullet cada diumenge. Merci, Ivan, Paco, Rafa, Eugenio, Carlos per la vostra necessària empenta. El 5 de juny del 2017 m’estrenava amb un petit escrit, L'Ivam del tresor. Artur Heras mostrava el seu Imaginari. Una proposta implosiva, un “Museu Heras” en una maleta! A la setmana següent us presentava Joan Fuster o quan els tweets es deien aforismes, i més que han arribat per l’espai digital: Avinguda del Port: infern al mar, Salvem el garrofó!, La Panolla de Proust, Rhythm & Bluf a la valenciana, Per què a David Lynch li agradarien les falles?... així fins a la centena, el d’avui. Fent clic damunt del meu nom els teniu tots a cop d’enrònia, de desfici, de simpatia... Un mix de temàtiques variades, amb imatges que fan conxorxa amb els textos escrits. Recerqueu també algunes melodies adherides que vibren i formen l’univers sonor de les hores d’escriptura, que ameren amb ritme la intimitat de 1200 paraules en forma d’article. Mots enganxats, com qui no diu res, que et deixe caure als ulls, mil gràcies, cada diumenge. Ulls indispensables i còmplices. Tu ja m’entens, si salta a la vista!