Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

generació avariada

Coses horribles dels anys 90 que ja no recordaves

14/07/2020 - 

VALÈNCIA. Soc un nostàlgic convençut de què qualsevol temps passat va ser millor. I per a mantindre i defensar eixa afirmació sobre l'època de la qual més records tinc, els anys 90, en busque excepcions. Perquè sense excepcions no "confirmaríem la regla", i perquè està clar que tot no eren els núvols on vivien els Ossos Amorosos, el món era un lloc més perillós, sense cinturons de seguretat, controls d'alcoholèmia i amb l'efecte 2000 a punt d'atacar-nos. Encara no teníem euros, la qual cosa no estava gens malament, i les guerres dels Balcans i la primera guerra d'Iraq ens tenien mirant al cel a la recerca de Tomahawks.

El cas és que hi havia coses que hem fet bé a eliminar, com el bigot d'Aznar, els remix a l'estil Currupipi Mix, Amistades Peligrosas, o el monyo de cendrer tan de moda entre els adolescents. Hi ha d’altres que mai tornaran com l'Apolo de vainilla d'Avidesa o els gols de Mendieta amb el València CF. I algunes que vivíem com a habituals, part de la nostra rutina, amb el pas del temps hem assumit que estem millor sense elles.

El fluor

No parle dels colors fluor que ompliren els nostres turmells en forma de calfadors, parle de l'element químic. Perquè 9 de cada 10 xiquets patirem la tortura anual de què ens emplenaren la boca amb aquell material fastigós. Era pel nostre bé, per la nostra salut bucal, per a evitar les temudes càries i per a provocar-nos oix etern. Tampoc els aparatos rebatejats com “bràquets” eren encara prou discrets, i traumatitzaren més d'un adolescent de la Generació Avariada.

El Discman

Mentre que el Walkman era la canya, mel de romer, canella en rama... el Discman era una enganyifa. Si el portaves damunt, el disc botava contínuament, al menor colp s'obria i queia el CD, i qualsevol coseta et ratllava el CD de 2.500 pessetes. Era un avanç triar directament la cançó que volies escoltar, però el minidisc era un format mil voltes millor, que els interessos de Sony i altres supervilans van deixar a banda en favor dels CDs. Déu gràcies l’MP3 i l'iPod es carregaren este invent defectuós.

Rebre Plantó

Quedem a les 6 al parc! I el parc era molt gran, i tu arribaves a les 18:05 h, miraves el rellotge Casio i pensaves: “Merda, igual he fet tard jo!”. Després esperaves, miraves al teu voltant pensant que tots sabien que t'havien donat plantó, i no podies fer una altra cosa que esperar amb cara de pocs amics. Desesperaves fins que la teua cita arribava o fins que perdies la paciència i tornaves a casa com Sento de ca la nóvia, "malhumorat i contant els passos". També passava que sense telèfon mòbil, quedar amb els amics “on sempre”, era literalment “on sempre” i si no estaven allí, on sempre, igual et passaves la vesprada buscant-los sense èxit. 

Les Mama Chicho

La televisió va obrir-se a la iniciativa privada, i també va obrir-se de cames. Les Mama Chicho, i programes de Telecinco com ¡Ay, qué calor!, posaren el llistó de misogínia i la cosificació molt alt. Tómbola i companyia obriren el calaix de les misèries humanes patrocinades en prime time, i la violència explícita omplia els dibuixos i els informatius entre anuncis que ara es consideren masclistes. En fi, que la tele continua plena de defectes, però el llistó retrògrad-sexista ha baixat prou i s'ha normalitzat un model de societat més obert i plural.

El ball coreografiat

"No rompas más, mi pobre corazón", "Ella me bate como haciendo mayonesa", "Dale a tu cuerpo alegría Macarena", "Saturday night, I feel the air is getting hot" Quina agonia! Era sonar alguna cançoneta amb ball i que tota la pista es comportara com una cadena de muntatge de la Ford, però amb robots descoordinats. El 2020 només podria empitjorar amb l'arribada d'un ball d'este estil que envaïra cases i pantalles de tot el planeta.

El 'perdonavides'

Recordeu eixe personatge que atemoria tot un barri damunt d'una bicicleta? Cap escola sense el seu milhomes a la porta demanant vint duros, que li deixares el rellotge o la cadeneta de la Comunió. Als recreatius se n'ajuntaven molts, massa, i entre això i la falta de ventilació hi havia més risc d’entrar allí a soles amb les butxaques plenes de monedes, que dels perills que patien els protagonistes dels videojocs. "El piscines", "Van Damme", "Juanito el chungo"... cada col·le tenia el seu, i tot i que l'assetjament no ha desaparegut, ja no implica que et traguen una navalla.

El tabac (i el seu fum)

Anar directe de la discoteca a la dutxa era habitual. Si no volies alçar-te fent olor del cowboy de Marlboro, era l'únic remei. La llei antitabac, eixa que anava a exterminar les discoteques, ens va estalviar tornar afònics després de cada nit de festa, i de ser fumadors passius de cartons de Fortuna sense sort. Recentment, tampoc hem de patir al del "puro" en el futbol, però tot i que sembla molt lluny, en els noranta es fumava fins i tot a algunes classes de la Universitat, jurat.

Internet i els correus electrònics de la mala sort

Jo acumule una cadena perpètua de mala sort per no reenviar els correus que arribaven a la nostra primera bústia d'Altavista, Hotmail, Yahoo o Ozú. El Messenger tenia la seua gràcia, però eixa connexió de "tarifa plana 2.500 pessetes" de finals dels 90 amb la qual quan alçaven el telèfon fixe es tallava internet i passaves mitja hora per a carregar una foto, era la mort a pessics. En fi, que hem anat a millor tecnològicament parlant, tot i que en alguns casos no tinc clar que siga millor per a la nostra vida tanta tecnologia.

I bé, hi havia moltes coses dolentes, que com es diria ara eren ETA, com per exemple ETA, que sí era ETA. Però el més important, hi ha moltes coses que ara vivim com normals i que d'ací a uns anys el progrés farà que ens pareguen totalment superades. Coses com la tauromàquia entesa com l'entenem ara, els envasos no retornables (que ara són pràcticament tots), la llei mordassa, les paelles congelades amb xoriç o no poder pujar la teua pròpia aigua a un avió. Per no parlar de la moda de portar els calcetins fins al genoll en estiu i anar amb els turmells a l'aire en hivern... Però bé, això ja són modes que venen i van dins d'un progrés que és imparable, tot i que alguns somien en colps d'estat.

Noticias relacionadas

next