De murris i furtius

Per trobar eriçons al mar, els mesos amb “r” has de buscar

S’han de tenir ganes de ser furtiu, amb aquests dies de fred i Covid, arriscant-se a la nit  per les roques de vora la mar i a l’aguait perquè no t’enxampe i denuncie la guàrdia costera o la policia local. S’ha de tenir molta necessitat o sinó molta barra i ànim de lucre sense miraments enllà.  

Furtiu per fer les coses d’amagat amb consciència que s’està fent mal. I tot i això, cada any igual, amb noves sobre incautacions d’eriços de mar, pesca furtiva i pertant il·legal. La darrera notícia la vam tenir la setmana passada a Dénia, a la zona del Faralló, en les Rotes, en la reserva natural marina del cap de Sant Antoni. Els guardacostes van incautar a dos murris furtius fins a 344 eriçons amagats en sacs. La intenció no era el consum propi no, sinó vendre’ls a particulars i restaurants. Finalment els bogamarins van ser retornats a la mar. La picaresca aquest cop no va funcionar. 

Cal deixar clar que és obvi que qui compra aquestes peces col·labora sí o sí en aquesta pràctica il·legal. I que l’ajuda ciutadana és clau. Els guardacostes de Dénia gràcies a diversos avisos han pogut interceptar recentment d’altres casos de pesca furtiva i submarina, aquest cop de polps xicotets, que pesaven menys d’un quilogram. 

Val a dir que ja fa anys que l’extracció de l’eriçó de roca i l’eriçó negre en aigües del litoral valencià està regulada, i que si bé la captura s’autoritza els mesos de desembre, gener i febrer, queda prohibida la resta de l’any. Això sí, agafar l’eriçó bussejant és il·legal sobretot en reserves marines. El canvi climàtic tampoc ajuda a aquesta espècie ja que l’escalfament de l’aigua i la contaminació del mar no el permeten desenvolupar-se totalment. El tamany mínim per a la captura són cinc centímetres. Llavors la pesca legal declina a la Marina perquè l’eriçó és massa xicotet.

Però els furtius es fan els sords. Per ells tot s’hi val, malgrat que la seua incursió faça malbé la recuperació d’aquesta delícia gastronòmica. I és que cap animal marí fa tant de gust a mar com l’eriçó, la garota o el bogamarí. Parent dels cogombres i de les estrelles de mar, l’ericó de mar amb closca roja o negra i d’espines afilades i punxants per dins guarda la seua carn gustosa ataronjada com un tresor que d’ací no res podrem tornar a menjar.

Encara recorde feliçment els diumenges de la meua infància quan els podiem agafar de les roques a la vora del Penyal d’Ifac. Eriços i petxines… I després tissores i a sucar amb pa. Ara la major part dels que mengem arriben del litoral gallec.

La tradició gastronòmica de l’eriçó de mar es remunta a temps dels antics grecs. Fins i tot el gran filòsof Aristòtil el va descriure en el seu llibre ‘Historia Animalium’, un tractat sobre zoologia escrit  al voltant de l’any 343 a.C. Els romans també l’incorporaren a la seua dieta degustant-lo obert i amb vinagre, menta i julivert. 

La Mediterrània és indret que estima l’eriçó de mar, tot i que tanta passió gastronòmica el va posar en perill fa ja uns anys. Les captures indiscriminades van fer minvar en excés el seu curs i reproducció natural. I no va quedar d’altra que crear normativa per a la seua captura i zones de protecció per intentar-lo recuperar. Tot i això cada any tornem a topar amb la picaresca del furtiu. 

Bogamarí versus cabró luxuriós

I d’on ve la paraula bogamarí? Sembla que de l’Alguer i de Mallorca on s’escriu vogamarí, tot i que a la comarca de la Marina, concretament a Xàbia i Gata també l’anomenen així però amb ‘b’. De fet, segons el filòleg Joan Coromines la seua recerca etimològica vindria d’una forma mossàrab balear que és boc, que significa mascle de la cabra -és a dir, cabró-, i la seua relació semàntica amb el simbolisme luxuriós del boc-eriçó, marisc equinoderm conegut per les seues propietats afrodisíaques. Marí s’afegiria a la paraula com a diferenciador.