CASTELLÓ. Diuen que les fotografies són el reflex de l’ànima de l’autor i que, per això, aquestes sempre evoquen a com era la postura d’aquest front al món. Ens referim a fotògrafs perquè era el cas de l’autor del qui anem a parlar en aquest text, però evidentment aquesta puresa també es pot traslladar als pintors o als escriptors, entre altres creadors. Sols cal posar per exemple al Guernica de Pablo Picasso que, originat en plena Guerra Civil, fa intuir que el malagueny era un home més prompte transgressor. Una perspectiva que va més enllà de les interpretacions de tota mena que giren al voltant dels seus quadres.
Pel que fa a Manuel CruzadoCazador(Castelló, 1945-2019), el retratista era capaç de transportar a l’espectador fins al lloc de la seua obra mitjançant la fotografia instantània. Un reportatge directe que no sols partia de la necessitat primària de registrar l’estat de les coses, sinó de narrar amb una càmera en mà. Així, les seues creacions comprenen molts moments clau de la cultura castellonenca. D’aquí que siga considerat com un dels fotògrafs més rellevants i reconeguts en l’àmbit local.
Doncs bé, al Museu de Belles Arts de Castelló quedarà plasmat pròximament tot el simbolisme de les nostres terres i de l’arròs en la que és l’última exposició de l’autor, qui ha mort recentment. La mirada del fotògraf se centra en aquells anys d’esplendor per a la producció agrícola a la ciutat, fins que a finals dels anys 60 desaparegué per complet la seua producció per la dessecació de la marjaleria. El que capta Cruzado amb eixes 16 instantànies és per tant una feina que avui en dia es desconeix a la ciutat. I és que som terra de taronges, però també fórem d’arròs.
Deprohibir-seadesaparéixer: la història de l'arròs
Com va ocórrer en tants altres aliments, els àrabs foren els qui introduïren el cultiu de l’arròs a la Comunitat Valenciana durant el segle VIII. Però no fou fins a 1286 que Jaume I va promulgar un fur en el qual s’establia un impost (eixe IVA que actualment tant ens aterra) sobre aquell sol·licitat menjar. Ara bé, en 1388 es va haver de prohibir el seu cultiu als termes de Castelló, Borriana i Vila-real per evitar les epidèmies de malària que hi havia esteses en aquells moments i que es creia que venien originades per l’aigua d’aquest cereal. Així, no fou fins a quasi mig segle després que no es va reprendre la seua producció.
Des d’aleshores, la zona arrossera es va ubicar al nord del terme municipal de Castelló i en les proximitats de la desembocadura del Riu Sec. Unes terres conegudes com ‘El quadro’, de les quals una part es correspon a l’actual Pinar del Grau. Cap a 1920 la zona va arribar a obtenir més de 1.000 hectàrees en cultiu i tan prompte com es va formar la Cooperativa Arrossera es va arribar a industrialitzar al voltant de cinc mil tones anuals. Tant de bo, entre 1969 i 1970 es van portar a cap les obres de dessecació de la marjaleria i amb elles la desaparició total d’aquest cereal en la capital de la Plana.
“Bon exemple d’això són les fotografies de Manuel Cruzado, en les quals predomina la voluntat de fer crònica. La seua tasca va més enllà tant de la fotografia suposadament documental com de l’obra pretesament artística, limitada a l’espai del suport”, sosté representants del Museu de Belles Arts, on s’exposarà la seua obra fins al 31 d’octubre. A més, hi asseguren que “amic de les distàncies curtes en la presa i amb una habilitat natural per al retrat”, les seues imatges en blanc i negres “són el testimoniatge d’un temps en el qual la fotografia es practicava a pit descobert”. Siga com siga, les instantànies de Manuel Cruzado atrapen amb tota puresa “i sense additius” -com sostenen des de l’ens- els treballs que comportava el cultiu de l’arròs en unes terres que ja no coneguem.
La inauguració de la mostra al Museu de Belles Arts de Castelló servirà a més com a homenatge al castellonenc.
