El Diluvi: "Intentem no fer cançons d’amor romàntic, però és difícil: som la generació Disney"

VALÈNCIA. Flora Sempere (Onil, 1986), veu i bandúrria d’El Diluvi, va arribar a l’última pantalla d’Spotify quan, abans d’encetar la gravació del nou àlbum, es van proposar investigar música inhòspita: “Estava buscant folk electrònic i vaig arribar a un grup polonés que ni tan sols puc dir el nom perquè està en ciríl·lic, però que estava molt bé”, riu la música. Asseguren els membres del grup que un viatge en furgoneta amb ells pot fer marejar-se al més melòman, passant de la cúmbia a la tirolesa, en una sort de ral·li per la plataforma musical d’internet.

Junteu-vos (Halley Records) és el quart disc del grup format per la mateixa Sempere, David Payà (violí i veu), Andreu Ferre (baix), Txus Rodríguez (guitarra), Jordi Bernabeu (percussió), Daniel García (bateria) i Lluc Llorens (acordió). La cúmbia, el rock i la música celta acaronen el folk d’El Diluvi en este treball, on de nou es deixa caure Ovidi, també un poema de Salvat-Papasseit i lletres de Majo Domènech –autora de la celebèrrima I tu, sols tu– o Soledad Bernabeu. “Som molt oberts i, si hi ha una cosa bona al grup és que no tenim molt d’ego. Si un amic ens passa una lletra i ens agrada, l’agafem”, raona David Payà (Castalla, 1989).

L’afirmació remarca el caràcter col·lectivista de la banda de l’Alcoià, un tret que afecta inclús la composició dels temes de l’últim treball: els set components es van dividir en tres grupuscles, un es va encarregar d’escriure les lletres i els altres dos d’investigar la música. “Hem sigut flexibles, però la idea era que no arribara cadascú a les reunions amb una idea bàsica sobre una cançó, perquè sinó ens juntàvem amb set idees diferents per a set cançons”, argumenta Payà.

Per primera vegada en tota la seua trajectòria, apunten, van arribar a un punt on havien de descartar temes. Els va ajudar de nou David Rosell, productor que els ha guiat des de l’iniciàtic Motius (Música de Telers, 2014) –abans van autoeditar el disc de versions Ovidenques (2012). Rosell és el huité diluvià, el responsable, a més, d’acostar-los a sons que fa uns anys segurament haurien sigut tabú, com els que emanen del sintetitzador que s’apunta en alguns temes de Junteu-vos.

Els anys, o l’experiència, poden afavorir l’enderrocament de prejudicis personals, i també els ha atorgat una altra perspectiva del seu ofici: “Quan vam traure Motius no hi havia un plantejament darrere del disc: ni com fer promoció, ni sobre els concerts… Vam acabar el disc i a l’endemà estàvem tocant a Perpinyà, sense quasi haver assajat”, recorda Ferre. “Hem tingut sort des del primer moment”, convé Payà, “perquè sempre hem tingut concerts; el primer el vam fer sense tindre nom i no pensàvem que hi hauria un altre; ha sigut una evolució constant”. Ha passat ja una dècada des que es conegueren i huit anys des que gravaren la seua primera referència i, almenys, dos coses els han quedat clares: que “has de picar molta pedra perquè et coneguen”; i que ja no vindrà una discogràfica a fer la feina de bambolines, des de planificar una gira a portar les xarxes socials. “Això ja t’ho fas tu”, reconeix, lacònic, el guitarrista Txus Rodríguez (Onil, 1992).

Si amb la música volen expandir els seus horitzons, pel que fa a les lletres tracten d’afilar el seu missatge. Heroïnes de la fosca nit, primer senzill d’este àlbum, és un cant feminista que podria funcionar com a seqüela de I tu, sols tu. Al mateix temps, tracten de desterrar uns altres arquetips que han marcat la història del pop, com l’amor romàntic. “Intentem fer cançons que no siguen d’amor romàntic, però és difícil eixir d’ahí; nosaltres encara som la generació Disney”, es justifica Ferre. “En Trendressa insubmisa –tema publicat a l’anterior disc, Ànima (Música de Telers, 2017)– ja estàvem cantant a qualsevol tipus d’amor”, concreta Rodríguez.

Els “cookies” de la música reivindicativa

Quan va nàixer, El Diluvi va ser bressolat pel circuit de musical festiu i reivindicatiu, aglutinador de gran part dels conjunts valencians durant l’inici d’este segle. “Però deien que érem els cookies, els amables de la música reivindicativa”, matisa amb humor el baixista Andreu Ferre (Alcoi, 1986). Amb els anys, bé les sensibilitats divergents dels membres de la banda, o bé la voluntat d’evolucionar cap a sons diferents els ha conferit un espai cada vegada més singular.

No renuncien, però, a la seua identitat contestatària. En eixe sentit, l’aparició de l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel –amiga de la banda des que es conegueren després d’un concert, fa uns anys– en dos talls de l’actual disc els va posar baix d’un focus mediàtic inusual per al grup: “En mitjans de dretes ens van fer una publi forta. Titulaven ‘Anna Gabriel se pasa a la canción protesta’, o la ‘canción independentista’, quan el tema no té res a vore. Crec que ni l’escoltaren”, expressa, irònic, Payà.

“Parlem de les coses que ens interessen”, simplifica el cantant i violinista sobre la vocació de les composicions d’El Diluvi. La seua sensibilitat els va col·locar, a la casella d’eixida, en el cartell de la música políticament combativa. “Perquè cantàvem temes d’Ovidi i era superreivindicatiu, però hem deixat de banda la part més agressiva d’este estil”, apunta el violinista i cantant de la banda.

Pertànyer a determinada escena implica una contradicció: si bé pot suposar una bona plataforma des d’on aconseguir ressò, també ha condicionat el vessant creatiu, reconeixen en El Diluvi. “Quan vam gravar el primer disc, durant la gira ens adonàrem que havíem fet cançons amb ritmes més lents, i estàvem en un circuit on el 90% dels concerts suposen festa”, explica Payà. Això els va fer plantejar-se els següents projectes amb un ull en el directe: “Cada disc pensem on anem a tocar, a quina hora ens escoltaran; ens hem adonat que la realitat del circuit ací és que la gran majoria de concerts són de festa major o festivals”.

–No suposa això una cotilla?

–Al final tenim molts discos i un disc té moltes cançons. En este últim treball quasi totes les cançons són festivaleres, però unes altres no, les fem perquè ens apeteix –reflexiona el cantant.

En qualsevol cas, pensen que l’escena està transformant-se: els programadors, el públic i també els músics. “Intentem canviar el xip”, apunta Payà. El seu company, Andreu Ferre, posa un exemple: “L’altre dia, a Benissa, em vaig posar content quan vaig vore que l’hora d’inici del concert no era a les dotze de la nit, sinó a les set de la vesprada. Quan vam començar a tocar nosaltres l’hora bona eren les dos del matí. Però els grups ja no volen tocar a eixes hores”.

Segurament és que eixos grups, com la seua audiència, ha crescut. “Jo abans acabava el concert me n’anava de festa; ara ja no, vull estar fresca”, afirma Sempere. I altra certesa que han aprés en estos anys: “Al públic que t’està veient a les tres de la matinada li té igual que estigues tu o un altre, perquè van passats”, ressol Payà, qui celebra vore gent de totes les edats en les seues actuacions.

Les consideracions sobre el circuit enllacen amb altra qüestió que assetja al baixista de la banda: “Volia fer una cançó a la cultura de l’alcohol i les drogues. Estem criats en eixa cultura i eixir per ahí, siga a un concert o a vore el futbol, significa consumir”. Queda surant la idea en el núvol de descarts que per primera volta va haver d’afrontar el conjunt abans de gravar este disc. Potser al següent diluvi la idea germine en cançó.