València, quina paciència 

El Segle d’Or del desfici

19/04/2020 - 

VALÈNCIA. Quan habitem molt de temps a un mateix lloc fem d’aquell l’indret la nostra residència, el nostre espai. Podríem dir que és la finestra que obrim i tanquem, la que ens separa de l’espai exterior ben saturat de tot. El nostre forat ens aïlla del món i ens diferencia dels costums dels altres. Perquè les coses sembla que funcionen així. Llicències personals en la intimitat que delaten la predisposició que tindrem a l’altra banda del cau. Els individus “humanitzats” ens projectem com un torpede a fi de demostrar o resoldre les nostres potencials habilitats. Capacitats encertades, processades, educades, manipulades... o també les incompetències consentides, capcioses, de jutjat de guàrdia, perverses... L’honestedat sempre rellisca entre infinitat d’argúcies difoses per les variades disciplines de l’enginy, de les àrees de destreses, de les òrbites d’aptituds i també de la presumpció de les persones. 

Els mitjans ens van dosificant amb allò que ens espera un cop el món torne a esclafir en moviment constant, quan plantem cara al coronavirus. Es coneix que la zona habitable, domèstica, no només està plena de desinfectants d’última tendència. Passegen, dins de casa, propostes creatives barrejades amb els guants de vinil o de làtex. Fan conxorxa amb els clàssics i tan mediterranis packs de neteja del sud, l’amoníac, el vinagre, l’alcohol i flaires de lleixiu. Les mascaretes ja són figues d’un altre paner. Aquests moments de confinament, amb càrregues de tots els colors, veig, mitjançant els canals existents, que les llars són un pou de ciència, de saviesa. Escriptors, músics, periodistes, pintors, models, cuiners, actors... mostren la seua productiva reclusió tancats amb pany i clau. Al·lucinàvem  i comentàvem,  el meu estimat  G.I. i jo, com de plens de Sèneques i Salomons estan els caus dels artistes i figures “consagrades” amb diferent calibre. 

La vida a les balconades i darrere de les finestres ens sorprendrà un cop s’apague el confinament de la pandèmia, quan el malson done pas a la creativitat emmagatzemada a l’hàbitat dels creadors. Tots tan prolífics i imaginatius, segons diuen, conten, canten, pinten, cuinen, dissenyen des de l’estat d’alarma. Viure al caire de l'abisme comporta noves regles del joc vital. La història ens alliçona sobre els moments de crisi, d’aprofundides depressions, de frenades econòmiques, d’una població espantada. Planeja pel cap un atur punyent que s’escamparà, que es viurà al recer de la pobresa. Els països, els estats reconeguts o no, canvien radicalment davant de les devastadores onades de turbulències i commocions. Però en aquests períodes també podem percebre, sense haver de llegir el pensament, com s’envalenteixen els creadors o aquells que imaginen que ho són. 

La història moderna ens exemplifica i demostra a cop d’art, d’arts, els instants de gran depressió. En la del 29 del segle passat ens va assortir d’artistes en majúscules en tots els camps possibles de la creativitat. La debilitat i la capacitat per sobreviure es coneix que engega a pedals la imaginació. En aquests instants, sense sortir al replà de l’escala, la inspiració es nodreix arreu del microcosmos de la catàstrofe. I les arts, belles i velles, també. Aquest darrer mes la cultura s’ha alimentat confinada per un virus desgraciat. Tot indica, pel que es veu, que la producció de l’activitat creativa no para. Es genera des de la irresponsabilitat? Des de la coherència, des de l’especulació imaginativa, des de la pau interior...? Reviscolar i reconstruir amb l’intel·lecte sembla necessari per defugir de la impotència, de la por, de les recessions, d’una  altra inesperada “Gran Depressió” a escala mundial. 

La humanitat des de “sempre” s’ha vist sotmesa a crisis i bacteris. La pandèmia de la pesta  s’estenia i infectava un segle darrere d’un altre. El XVIII s’aturaria el brot que havia deixat Europa amb infinitat de cicatrius i misèria. L’aire es netejava amb les màquines de vapor, la Revolució francesa i una colla d’il·luminats, il·lustrats, que posaven en marxa el nou segle, el de les Llums, lliure de malaltia infecciosa però amb molta foscor per aquestes terres mediterrànies. La nostra “pesta”, encara amb seqüeles, també es deia Guerra de Successió, la que va imposar, amb víctimes i foc, l'emblema dels Borbons, la flor de lis.  

Fa uns dies recordava un viatge exprés a Barcelona, fa dotze anys,  per veure la mostra JG Ballard. Autòpsia del nou mil·lenni. Una impactant exposició, comissariada per Jordi Costa, al Centre de Cultura Contemporània. La tinc gravada a la memòria acompanyada del diluvi universal, ben adient com a part de l’attrezzo apocalíptic, que va caure a una Barcelona vestida de dissabte a les 9 del matí. Ballard i el seu credo personal i artístic ("What I Believe") és una lectura cent per cent recomanable com ho són els seus llibres. No us deixaran indiferents les seues obsessions, les seues imatges oníriques, desoladores. L’univers visionari de Ballard, la intuïció d’una vida futura, amb cataclisme i desastre, ja és ací. La distopia ballardiana, i gairebé nostàlgica i poètica, es queda curta en aquests dies del segle XXI. 

Som davant d’un nou corrent estètic? Ens oferirà el destí una explosió artística postpandèmia? No vull caure en el melodrama, sempre trampós i fàcil, que glorifique sense substància tot un planeta petit i únic amb un abans i un després del covid-19. Commoure les persones per la violència de les situacions o l'exageració dels sentiments seria un drama. Ens desbarataria a nosaltres, fills ja de la revolució digital, com si fórem uns inaudits màrtirs més enllà de Silicon Valley. La pregunta és: un nou “realisme”, uns sorprenents “ismes”, amb tot inventat, com una desvergonyida avantguarda d’entreguerres, ens il·luminarà quan açò passe, quan el virus deixe de fer la guitza? Una confinada “neo visió” artística ens meravellarà en vista de les notícies que ens arriben sense moure el cul de la butaca? Perquè, pel que sembla, tots els “generadors” de cultura, tancats, trenquen el desfici amb un intensíssim treball imaginatiu, sota la melodia de “resistiré” desentonant cada vespre. El treball frenètic de l’artista confinat ens proporcionarà una renovació creativa. Una nova mirada, noves idees estètiques amb possessius camuflats o sense subterfugis, a la cara. 

Quan tot s’acabe viurem un nou Segle d’Or? Un moment únic en aquest mil·lenni que estudiaran les futures generacions online o mitjançant alguns hologrames? Sembla que la nova revolució cultural is coming malgrat les paraules del ministre valencià de Cultura, amb mots que tocaven la fibra sensible del món que representa. El senyor Rodríguez Uribes, que ara recula, crispava els nervis i feia bullir l’enteniment de la cultura i de la cultureta. Serem positius i si tenim en compte la feina que diuen que fan els nostres creadors a Instagram, Twitter, Facebook, als diaris, a les televisions... no tindrem prou mans, ni ulls, ni hores per assimilar tanta expressió artística. Cada dia es deixen caure tasts d’aquests moments d’inspiració tan intensos, de muses confinades i productives a dojo. Només caldrà vigilar que aquest virus que ens aïlla no vaja per llarg, que no esperem asseguts ni decaiga l’intel·lecte entre quatre parets. Anem alerta, no fos cas que els enginyosos creatius es queden en blanc i la nova i fecunda era cultural acabe convertida en fum. Això seria estar a la lluna, in albis. 

next