VALÈNCIA. Enfadar a un mestre de valencià és molt senzill. Només has de fer qualsevol d’estes coses:
-Dir sempre "tenim que" en compte de "hem de".
-Estar a tota hora amb el "lo" a la boca.
-Utilitzar sempre el "degut a".
-Dir els plurals malament com torcamansos o els dels dies de la setmana “dillunsos, dijousos o dimartsos”.
-Apitxar bona cosa!
-Inventar paraules des del castellà com susto, menys mal, estar en el paro, o anar al mataero.
-Contestar a qualsevol correcció del mestre amb un “Al meu poble se diu aixina, antonses que m’està contant, que ma güelo parlava malament?”
Una frase com "Tenim que anar al poble, perquè a lo millor degut a les pluges, s'han xopat les masetes i poden morir els llimoners més joves". Pronunciada per un veí de Malilla en perfecte apitxat de la capital, com en la frase "Xe, Conxin, quin conjunt!", pot acabar amb una baixa per depressió del mestre de valencià.
Però no vos penseu que els mestres de valencià són fluixos, tot el contrari, són la primera línia de defensa de la llengua. Ser mestre és com ser part d’un exèrcit, i hui parlem d’un dels soldats que tenim en exclusivitat en el batalló valencià. Del mestre que tots els anys s’agafa casualment la baixa en falles? No, d’eixe no, parlem del mestre de valencià.
Ell o ella (en este cas hi ha prou paritat), arrancarà la batalla contra els alumnes carregat d’armes en forma de rondalles, versos, refranys, cançons i novel·les. Unes armes que poden semblar pistoletes d’aigua quan s’enfronten a valencians de pobles sense tradició oral en valencià com Requena o Torrevella, entre alumnes que unixen la seua falta d'interés per la llengua a la mancança de motivació pels estudis en general. A més solen tindre pares que els diuen “el valenciano no sirve para nada”, pensen més a viatjar a Londres que a València i com molts jóvens de la seua edat els seus referents són esportistes d'elit o actors/actrius de Hollywood. Xavals que creuen que el Tirant lo Blanc és una peli eròtica, que un sitiet és un lloc xicotet per seure, i que els mestres de valencià són adoctrinadors catalanistes. Però els mestres no defallixen mai, saben que algun dia eixos alumnes que consideren que obrir les vocals és més difícil que obrir una ampolla de vi sense mans, i que l’única essa sonora que mai faran és quan derrapen en la bicicleta; eixos alumnes capaços de pronunciar Schumacher o Bad Gyal però no Terenci Moix, Júlia, Puig o Lluch; eixos alumnes que mai escolten els seus ídols parlar en valencià a la televisió… algun dia quan necessiten el títol del mitjà (ara rebatejat com C1) se'n recordaran, dels seus mestres de valencià.
I precisament ahí, en eixa sensació que algun dia els seus alumnes els donaran la raó quan ells els diuen “el valencià vos serà molt útil”, troben les forces per a continuar amb la guerra. Perquè no és fàcil lluitar la batalla externa contra altres llengües i aquells que mesuren la utilitat en parlants “hem d’aprendre xinés!”, ni tampoc lluitar contra aquells de dins que reneguen de la norma “això és català!”. Però tot paga la pena quan un dels seus alumnes canvia un “antonses” per un “llavors”, quan algú passa de llegir a Dan Brown a llegir a Isabel Clara-Simó, quan algú de sobte comença a escoltar a Gener i Tardor en compte d’Enrique Iglesias i Maluma o quan algú li diu: “mestra, gràcies per explicar-me el que diu l’himne regional, tota la vida sentint-lo i no sabia el que eren les arracades ni les albades”.
-La seua droga són els pronoms febles, en necessita una bona dosi tots els dies. També alguna dièresi, apòstrofs a mansalva i eles geminades li fan paper, però els pronoms són la seua addicció.
-No els distingiràs de la resta de mestres en aparença, potser tenen més probabilitats de lluir una arracada pirata en el cas dels hòmens i el monyo d’algun color estrany en el cas de les dones, però també poden semblar mestres d‘aparença convencional. En canvi trobaràs segur, entre les camisetes que gasta per fer esport o per a anar a passejar a la muntanya, la blava de “Trobada d’Escoles en Valencià 2016”. Que bonica no és, però que va eixir molt bona i ells les tenen totes, les de les trobades, guardades.
-Si li dius “Som de la…” sempre contestarà “Pelitrúmpeli”, perquè tots els mestres de valencià coneixen el disc infantil d’Al tall de memòria.
-Són els únics que diuen les anàlisis, les postres, el bacteri, la síndrome i el senyal. Per tant eixos senyals, ajuden a reconèixer-los amb facilitat. A més tenen la manieta de corregir-te cada volta que dius “els reixos”, en frases mig amb sorna d’este estil: “els reixos són els hòmens de les reixes: cal dir reis”.
-Estan tots enamorats dels versos d’Estellés, així que fica’t una camiseta amb el lema “un dia no podrem més, i llavors ho podrem tot” o “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”, i aprovaràs segur.
En resum: si li parla valencià a tot el món de primeres; si el seu nom ha canviat de Gema a Gemma, de Pedro a Pere o d’Amparo a Empar; si consulta més el DNV (Diccionari normatiu valencià) que el WhatsApp; si està tot el dia amb el “cal dir” a la boca; i no suporta escoltar el “pues” ni el “puix”. Aleshores, doncs, llavors, estàs davant d’un mestre de valencià. Així que fes-li un abraç (cal dir abraçada) i xiuxiueja-li a l’orella coses dolces com: alfarrassar, calfred, plomall, sanglot, girapeix, o bromera i descobriràs a la persona tendra darrere de l’espasa lingüística.