Els moments esportius que formen part de la memòria col·lectiva

VALÈNCIA. Els anys 90 eren una època on els anuncis de tabac i alcohol patrocinaven els equips esportius sense que ningú s’estranyara massa. Alguns agafaren, fins i tot, el nom del patrocinador com el Licor 43 de bàsquet i altres semblaven una caixa de tabac com l’equip Ferrari de Fórmula 1. De fet, la marca del cavallino rampante va canviar la seua tonalitat de roig per a parèixer-se més al roig de Marlboro. L’esport era en obert i per la televisió nacional, o inclús per La 2, els periodistes podien estar presents als entrenaments dels equips i l’esport femení era pràcticament tot amateur. Bé, tot no, el tenis ens omplia d’orgull amb els èxits d’Arantxa Sánchez i Conchita Martínez que vivíem com a propis. 

I precisament d’estos moments de cultura popular, èxits i decepcions que han quedat empremtats a la nostra consciència col·lectiva com els mallots d’Eva Nasarre o l’amor per la lasanya de Garfield, volia parlar-vos jo hui. Perquè encara que hi haja crítics amb la rellevància social de l’esport, es viuen com a nostres els èxits i les derrotes dels “nostres” esportistes. Que ni són família nostra, ni hem parlat mai amb ells i, segurament, ni tan sols cotitzen al mateix país que nosaltres. Tot i això, l’esport és un fenomen que genera unes fílies enormes i una identificació que, de moment, no ha aconseguit ni la ciència, ni l’art, ni el teatre… Tant de bo arribe el moment en el qual eixim al carrer a fer sonar els clàxons per a celebrar el Nobel de Física o la creació d’un quadre aborronador de Miquel Barceló. Coses de la cultura de masses. 

Així, anem amb alguns moments mítics que marcaren la infància de la que hem anomenat generació avariada

Els JJOO de Barcelona 92

És curiós que el moment de l’encesa del peveter siga dels més recordats. Més enllà de l’anècdota, de totes les medalles dels JJOO, tal volta la victòria de Fermín Cacho va ser el moment més èpic d’aquella festa de l’esport que es va viure a Barcelona. Ens hem pensat des d’aleshores que la prova del 1500 era la reina de l’atletisme, perquè ens convenia, ja que era l'única on podíem aconseguir alguna medalla. Però, la dels 100 metres sempre ha sigut la més important televisivament parlant i durant molts anys Ben Johnson ha sigut el paradigma del dopatge i Carl Lewis, “el fill del vent”, el de la velocitat. 

L’atletisme genera molta èpica i els noms d’Usain Bolt, Marta Domínguez, Antonio Peñalver, Yago Lamela, Daniel Plaza o Niurka Montalbo ens porten imatges al cap inesborrables. Algunes bones, altres no tant, totes ràpides i molt èpiques. 

“Trata de arrancarlo, Carlos”

Les quatre rodes han tingut dos grans herois nacionals, Carlos Sainz i Fernando Alonso. Cada dia s’assemblen més, per cert. D’Alonso recordem tant les victòries, com les derrotes, les eixides espectaculars i també els accidents. De Carlos Sainz, a més del seu peculiar copilot Luis Moya, recordem el moment que va perdre un Mundial a pocs metres de la meta. La frase “trata de arrancarlo, Carlos” i les brofegades posteriors encara les repetim molt cada volta que se’ns para el cotxe. 

Els pilots de la Fórmula 1 com Ayrton Senna, Rubens Barrichello, Damon Hill, Heinz Harald Frentzen o el mític Michael Schumacher són també recordats pels aficionats al motor amb millor o pitjor estima. Encara que el primer vídeo viral del motor tal volta va ser de ral·lis i no de Fórmula 1, protagonitzat per François Delecour i el seu “deus fois trop tard”, que Buenafuente va repetir fins l’avorriment.

“¿Qué les darán de comer?”

Un bon narrador ens pot fer valorar molt més un gol, un colp, una carrera o una cistella. Andrés Montes era un d’aquells grans narradors que a més de convertir en un espectacle qualsevol esdeveniment esportiu, aconseguia que el que estiguera narrant fora recordat amb la seua narració particular. El Mundial que guanyà Espanya en 2006 contra Grècia en el Japó va ser un exemple. Però, abans d’això, va estar el partit de Jordan davant dels Jazz per a guanyar el sisé anell o el mat de Gasol “E.T” davant de Garnett per a demostrar que tenia lloc en l’NBA.

Per cert, Jordan va vindre diverses vegades a vore el final del Mundial de motociclisme a Xest. La qüestió és que una d’aquelles visites va entrar a un estanc de València i va comprar 9.000 € en havans. Amb els nervis, el propietari li va cobrar 90.000 € i el mite ni se’n va assabentar, com qui compra el pa. Cal dir que el responsable del negoci va buscar a quin hotel estava per a tornar-li els diners cobrats de més.

Indurain perdent contra Bjarne Riis

El ciclisme és, potser, l’esport més amic de l’èpica amb curses inacabables, esforços titànics i rampes impossibles. Indurain va ser el gran heroi espanyol de finals dels 80 i principis dels 90. Els duels davant Chiappucci, Bugno, Rominger, Zulle i companyia encara són recordats pels aficionats. També el seu ocàs davant Riis (que anava amb més substàncies dins que Maradona i Pantani junts) i les rampes d’Hautacam. 

L’esport dels pedals, les rampes i les caigudes va perdre tota la credibilitat amb els casos d’Armstrong, Contador, Heras, Ulrich o Landis. Encara hui molts ciclistes estan sota sospita constant d’haver pres substàncies prohibides i quasi ningú es creu les victòries d’un esport que, més enllà del Tour i la Vuelta, ens encisa als valencians. De fet, és un dels esports amb més valencians amateurs i menys professionals, la qual cosa no acaba d’entendre’s massa bé. 

Esports d’hivern

Parlant de dopatge, Juanito Muehlegg va protagonitzar una de les majors vergonyes de l’esport nacional. Va ser en 2002 quan va guanyar tres ors olímpics aconseguint una gesta per a l’esport d’hivern espanyol i poc després li’ls retiraren per dopatge. La neu no ha sigut massa prolífica amb els espanyols i només Francisco Fernández Ochoa i la seua germana Blanca han aportat moments positius per al record col·lectiu. 

El tenis

Arancha Sánchez Vicario guanyant el Roland Garros a Steffi Graf en 1989 és, sens dubte, un dels moments televisius més importants de la història de l’esport femení en este país. Arancha es va convertir en la guanyadora més jove del Grand Slam francés i, el més important, va demostrar que les dones també poden dedicar-se a l’esport i ser ídols nacionals. Va guanyar 3 Grand Slams més i ens va fer créixer amb noms com Monica Seles, Martina Navratilova, Gabriela Sabatini, Mary Joe Fernández, Iva Majoli o Martina Hingis. 

En homes, Bruguera, Corretja, Costa (els dos Carles i Albert), Moyà, Arrese, Berasategui, Mantilla, Robredo i els dos valencians més viatjats de l’esport, Ferrero i Ferrer, han protagonitzat molts moments per al record. Però, Nadal ens acompanya a molts des d’aquella final de la Davis de 2004 on va derrotar Roddick amb només 18 anys. Els seus duels davant Federer seran visionats per tenistes durant tota la història futura del tenis. 

El futbol

He deixat per al final el futbol. Podria fer un llibre només de moments futbolístics d’aquells que en nomenar-los, tothom (paraula molt valenciana) recorda exactament què feia en aquell moment. Tota Espanya va vore el gol d’Iniesta davant Holanda en la pròrroga, o la colzada de Tassotti a Luis Enrique al Mundial del 94 per dir-ne alguns. I després ja cadascú recorda els moments especials del seu equip, com la final de l’aigua (Copa del Rei del 95), les finals de Champions perdudes pel València CF o la victòria davant del Màlaga o del Sevilla en les Lligues de 2002 i 2004. Totes estes en clau valencianista. 

Independentment del fet que en Vila-real recorden el partit davant l’Arsenal de Champions o el llevantinisme al seu equip guanyat al Xerès per a tornar a primera. Hi ha moments com la cabotada de Zidane, el gol de Nayim, la patada voladora de Cantonà, el gol de Ronaldo davant del Compostela, la remuntada del Liverpool de Benítez davant el Milà o l’anunci de les Predator, que han quedat per al record i formen part ja de la nostra història, per a alguns més que per a altres, òbviament. Però, si has arribat a este punt de l’article, segurament eres dels que estima l’esport i les seues històries.  

Beckham ha inspirat pel·lícules, Mendieta cançons, Nadia Comaneci xarrades TED i Jordan i Lacoste són esportistes convertits en marques de roba d’èxit. Les competicions esportives ens acompanyen diàriament. De fet, resulta difícil trobar algun espanyol que no sàpiga qui és Valentino Rossi, Messi, els Gasol o Venus Williams. Per això, hui volia fer memòria d'alguns moments i noms que en algun moment ens han fet botar de les cadires, fer un crit, maleir algun competidor estranger o fer-nos una abraçada espontània amb algun tiarro mig suat que passava per allí. Perquè l'esport, quan no es barreja amb política, no se l'apropia ningú, és net, transparent i es disputa en igualtat de condicions és meravellós i deixa moments extraordinaris al nostre imaginari.