Exagerar la nota

VALÈNCIA. Diuen que els valencians ens excedim, que ens passem sovint de la ratlla. Diuen que estirem massa la corda, que som uns exagerats, que no tenim mesura. Que aboquem tot el cabàs en assumptes de combois, poca-soltades, faramalles i xim-xims. Asseguren que ens desorbitem, que som immensos en “enginy i gràcia” (serà més en la part accidental que en la cosa substancial). Sembla que tot el que fem és un “mai no vist”. En definitiva som d’allò que no hi ha, més excessius que fets d’encàrrec. És una bona estratègia turística vendre aquest tarannà? De debò són més feliços els ciutadans? L’alimentació a base d’arròs engalanat de mar o muntanya amb guarniments de l’horta ens fa immunes, sostenibles i saludables? La resposta, com deia Galileu, és que “els humans sempre hem d'estar preparats per pronunciar aquesta sàvia, enginyosa i modesta declaració: "No ho sé".  Doncs això mateix, no ho sé!

El que està clar és que l’adjectiu forassenyat forma part, probablement, del suat “pensat i fet”, del màrqueting publicitari dels valencians. Perfils, arquetips, clònics hauran servit, dic jo, per tal d’adjudicar-nos aquests qualificatius: excessius, desenfrenats, ostentosos, esplèndids, opulents, emfàtics, impetuosos, exaltats... Es coneix que som de la flamerada. Ens bull la sang, som un volcà! Als valencians se’ls descriu per la seua desmesurada exageració, sobretot si tenen davant una caterva de públic. No sé si és un tòpic o si pot ser una característica prou generalitzada. Serà que la caracterologia només ha estudiat col·lectius sustentats, perversament, per un folklore caspós i atemporal. La història influeix en la personalitat, és evident. Moltes cultures han passat per ací llargues temporades. Encara que els seus llegats, pel que es veu, no s’han tingut en gran consideració. Tot no va com una seda (molt menys al barri de Velluters de València on milers de telers funcionaven al segle XVIII seguint aquella Ruta de la Seda iniciada al segle II aC.). En aquestes terres el do de llengües tampoc no és extraordinari, està cantat. Podríem seguir argumentant, però és lleig. Ens xiularien les orelles. Aquests trets que diuen que ens fan diferents han estat acarats sota el prisma d’antropòlegs? Han considerat el mix de cultures que ens van poblar segles enrere? S’han tingut en compte l’opinió dels experts en pirotècnia i focs d’artifici? Aquestes característiques distintives estan avalades per nutricionistes especialitzats en l'estudi dels aspectes sociològics i econòmics de l'alimentació de l’esmorzar (deixeu d’usar el diminutiu “esmorzaret”, per favor!) i dels “cremaets”?  

Ai, el tarannà! La nostra aparent personalitat, que salta a la vista, fa interpretar tipologies i reaccions diverses. El caràcter es veu a plena llum. La personalitat caldrà valorar-la a banda, sense perdre els papers; fer cas als aspectes biològics, constitucionals i posar-hi esment. El temperament ja és una altra cosa, factors que juguen en una zona més profunda, congènita i instintiva. Anirem alerta perquè això gairebé mai no canvia. La humanitat té tendència a simplificar, ens divideix en febles i forts. La nostra manera de ser amb dos adjectius! Deixant a banda les pressions ambientals, l’educació rebuda, en qualsevol llogaret sorprenen negativament les mateixes tipologies: bales perdudes, pendons, calaveres, mosques mortes, llops amb pell d’ovella... La societat d’ací i d’allà s’ha deixat entabanar (serem massa ximplets) per aquesta mena de predicadors de consciència que venen vinagre. Unes  conductes hipòcritament inalterables, de les que no tenen esmena, tallades pel mateix patró. Fa la impressió que tot s’encomana. Sembla que costa trobar la integritat. No s’hi val badar. 

Avui el prefix extra ajudarà a concloure l’article. No sé què haguérem fet sense els afixos. Sort que  també van arribar i es quedaren en aquestes terres de llengua romànica! Prefixos, infixos, sufixos que, tot just quan es col·loquen, componen nous mots. Lexemes que es transformen afegint una partícula. És la màgia de crear paraules en tots els estadis evolutius de la llengua. La semàntica diuen que està ben a prop de la filosofia, busseja en els mots, navega entre anàlisis i significats. Està a la vora de la psicologia; la ment del “personal” i la comunicació (a tota hora intercanviant informació, o donant la tabarra) es donen la mà. Acompanyen a aquest mot ben grec (“sema”, que vol dir ‘signe’) i surten a escena,  sense ser figurants, la lexicografia i la sintaxi. La semàntica és una ciència extra que treu suc a les paraules. Aleshores? Salut: llengua i signes per tothom, perquè pensem i sentim! 

L’herència genètica ajudarà a la tria dels mots? Definirà la personalitat, el caràcter, el temperament dels ciutadans d’aquest país? No entraré en el tarannà del govern, ni parlaré de com els polítics fan servir la paraula de forma perversa. No faré llenya de com gestionen l’exageració si psicoanalitzem la situació actual, si posem sota els reflectors l’excessiva inconsciència de tots els figurants, comparses i extres de l’escena política davant el drama pandèmic. De sobte ens vindran al cap un grapat de mots qualificatius amb prefixos: desmesurats, desorbitats, antediluvians, endogàmics, eufòrics, hipertensos, innecessaris, neoclàssics, ultracoents, inconscients, increïbles... Les paraules encaramel·lades, les floretes, per quan passe el virus “canvia-vides” si ve al cas, si paga la pena. La qüestió és que ací hi ha una tendència a augmentar qualsevol cosa més enllà de la veritat, de la raó. Entusiastes histriònics que pugen de punt i ageganten les febleses. No és d’estranyar que a l’hora de definir el perfil dels habitants de la “terreta” (vocable carrincló i  malèvol) els “analistes apassionats” sempre tinguen a la boca la paraula estrella: extraordinaris! Volen dir que venim d’un mot tan primitiu com ordinari? Però si fem servir el prefix extra, la cosa canvia? No cal aclarir que “extraordinaris” no és el mateix que “extra ordinaris”. No sé jo...