Festival de dopamina

VALÈNCIA. Avui, alegria que és “festa major” per a la immensa majoria dels que tenen treball. És diumenge, el primer del mes de maig. Ací em teniu després de dues setmanes dedicada al tràfec de mones amunt i avall. Encete l’article llançant una pregunta carregada de complicitat entre els lectors d’aquesta secció de Culturplaza. Ací va: què té a veure amb l’alegria Petilla de Aragón i Nova York? I si us dic que la cosa va de petons, de les sinapsis neuronals, de besades científiques? He de confessar que si fa uns dies m’hagueren fet aquesta pregunta, tampoc no hauria endevinat la tecla. I si us dic que són metges, guardonats amb el Premi Nobel? Ja?! Efectivament, parle de Santiago Ramon i Cajal i de Paul Greengard. Tots dos tafanejaren de valent el nostre interior. El científic aragonès va descobrir la relació entre les neurones, besos com deia, mentre que el neuròleg novaiorquès detectaria, amb dècades pel mig, quina d’aquestes connexions provocava la felicitat, el petó de l’alegria.

Escodrinyar de què va la nostra maquinària no és bufar i fer ampolles. Aquests viatges a través de l’espai neuronal no estan a l’abast de qualsevol dels humans. La vida de Paul Greengard és plena d’aventures científiques i vitals. Capbussar-se entre els impulsos elèctrics de les neurones, entre les vesícules atapeïdes de dopamina, amb el combo de més de cent “individus” químics  escampant-se per l’espai exterior entre cèl·lula i cèl·lula és una odissea considerable, d'upa. Comença el ball: neurones que capten molècules, receptors que estimulen, reaccions amb senyals elèctrics on rau la nostra ànima; la seu del trellat airejada a força d’intromissions, d’aprofundir i aplicar els sabers. La recerca de l’alegria no deixa de banda les altres reaccions químiques, les que aboquen a situacions greus i angoixants. Aquestes malalties, moltes mentals, que esperen amb energia noves dianes terapèutiques gràcies als estudis i a les investigacions de caps privilegiats. Unes ments genials que van capgirar la idea que tenim del cervell humà, la visió imprescindible per entendre aquesta revetlla neuronal.

Sabem que la dopamina està prou involucrada en el nostre estat anímic i també en el control del moviment, com va deixar clar el metge d’Uppsala, i també premi Nobel, Arvid Carlsson. Aquesta alegria en majúscules que reclame avui diumenge “depèn” dels neurotransmissors i dels estudis del senyor Greengard. Aquest científic, metge, neuròleg, tan humanista, moria aquestes Pasqües. Deixava el seu llegat a una espècie humana amb falta d’alegria, de molta alegria. Ens lliurava, als seus treballs, el traçat de les connexions necessàries per ser feliços, per estar contents. Una vida fascinant digna d’una sèrie o un biopic.

Nosaltres no gaudim d’una única plantilla on assenyalem amb una X les emocions que fan mantenir grans dosis d’alegria. Ni tots assaborim aquesta eufòria inesgotable. Sembla que només els inconscients optimistes alcen el cap amb el somriure precipitat i sense mirament. I és que l’alegria, l’explosió sense treva, té el seu particular mecanisme de filigranes. Un engranatge abarrotat d’esdeveniments interns i externs que fan la seua per treure a la superfície dels dies l’emoció del goig i l’esclat de bon rotllo per la vena. Tots coneixem els alegres senyals universals, els dels moments efervescents que determinen la percepció i el pensament, que no discriminen malgrat la injustícia i la desigualtat. Si la vida la contem en fulls, passant pàgines plenes d’intencions, potser ens rehabiliten els dobles espais de confort i de tranquil·litat sabent que de forma continuada és pràcticament impossible gaudir de tanta amplària. Les sessions de joia tenen buits i durades variables. Els separadors ens marquen les planes a recordar, les de la nostra relació íntima amb el relat de l’alegria.

A tots ens agradaria una vida de llibre pop-up, plena d’animació, desplegable al 100% i amb colors. Obres d’art amb històries personals actives i vivaces; enginyeria de felicitat als fulls del dia a dia, amb sorpreses mòbils i tridimensionals, necessàries per continuar el guió de la rutina en positiu. Hem d’apostar per la producció d’una obra original, personal i sincera. Sense el neguit dels personatges impresentables, extres entre línies o en negreta, saturats de populisme barroer i retrògrad. Aquests individus gens espontanis i força reaccionaris ens amenacen, s’escampen emmirallats d’incultura illetrada al nostre relat diari. Necessitem un bon llibre, el conte inacabable d’abans de dormir, passar pàgina sabent que l’obrirem de bell nou l’endemà. Som els responsables directes, els autèntics editors, els dissenyadors de la nostra alegria? Exhaurim l’aventura per gaudir intensivament, quan sabem que  el valor està allà on trobem les petites coses complexes i felices. Les enrònies estimulen aquesta urgència d’entusiasme i de creativitat. Caldrà saber localitzar a la primera o a la tercera un brutal punt de partida, necessari per il·lustrar la nostra història.

Alegria mediambiental per tothom, desitjos i motivacions de dilluns a diumenge perquè no hem de parar de créixer, mai no som prou grans. Exigim els impulsos imprescindibles per surar a un planeta mig perdut, amb gentola de manual? Esperem, com si fos un desig, que els milions d’anys d’evolució no es desbaraten pels camins dels cervells inútils i perversos? Millor si fugim dels llepaculs inoperants a l’hora de potenciar alegria, dels que ens posen en perill constant, que fan progressar el neguit i allunyar-nos dels trajectes amb l’impuls dels anhels. 

Dissenyar la felicitat, mesurar l’eufòria és un assumpte també prou maquiavèl·lic a la nostra societat. El negoci del somni de l’alegria, a la recerca de “l’or de la rialla”, també ens assalta. Hem d’estar ben alerta, no té fre ni mida. La indústria de la felicitat avança amb presses a tots els mitjans i plataformes possibles, causant insatisfacció amb molt d’ànim de lucre. Una comercialització a tota màquina que assalta als obsessius del happy day pete qui pete. És fàcil caure en la trampa, caldrà vigilar les emboscades, doncs. Convertir-nos en hàbils rastrejadors i fer-nos caçadors d’enredades. Els terrícoles humans estem sotmesos a nous grups de pressió, organitzacions amb interessos ben concrets de tipus polític, religiós, econòmic, ideològic que coordinen diferents “performances” per influir en el nostre estat anímic i, consegüentment, en la manipulació de l’alegria. Interessos que fan cas omís a la comunicació entre les neurones, als besos de Santiago Ramón i Cajal i als petons de l’alegria de Paul Greengard. La felicitat en èpoques de crisi col·lectiva i individual està a la venda. Sí, ací, al planeta Terra.