Fluvial

Boga, baladre i canyar. Sempre m’han fascinat els rius, potser perquè al meu poble no hi ha. 

Boga a la vora del riu Gorgos per a fer a les cadires amb trena. Baladre tòxic i gran d’un florit preciós, rosat i blanc. I canyars, que de sempre s’han emprat ja que tenien, i encara tenen, mil i una utilitats. Canyissos per a les teulades de les llars, per assecar la pansa tradicional i canyes amb les que artesans feien i fan des de gàbies i cistelles a catxirulos i xitxarres. 

Rius grans i xicotets que des de la muntanya volen arribar a la mar travessant pobles i barrancs. Fa dies que no pare de rebre imatges de gent banyant-se a les fonts de l’Algar. Salts i xicotetes basses d’aigua gelada i natural. Quina enveja em fan. Haig de tornar. Aquesta mena de records d’infància són els que fan somiar. 

Rius amb història que han nodrit i afavorit l’economia local dels nostres avantpassats amb pous, basses i molins, però que també, tot s’ha de dir, han portat desgràcies quan les pluges eren grans. I és que aquestes corrents d’aigua tenen vida pròpia i d’això en saben prou els refranys: ‘a la vora del riu no faces niu’.

A la Marina Alta tenim tres rius, el Gorgos, el Girona i el Bullent, amb els seus respectius afluents. Al desembre del 2016 fortes precipitacions desbordaren els dos primers. L’aigua vessà les vores en alguns trams provocant inundacions sobretot a les cases del costat. Pitjor encara ho van tenir a Oriola amb la gota freda de 2019 i el riu Segura desbordat. En el record d’alguns però encara queda la gran riuada del Túria del 1957 que anegà València cap i casal. Les imatges d’hemeroteca són història viva, crònica crua del que va passar. Aquesta calamitat fou l’origen del projecte que desvià el llit de riu canviant per sempre la fisonomia de la ciutat. 

Els rius i la seua força brutal. Capritxos de la natura que s’entesta en deixar-nos bocabadats. Rius com els de la comarca de la Marina Alta, la major part de l’any secs, tret d’alguns tolls, però que de sobte s’omplen amb trombes d’aigua ferotges que acostumen a arribar d’ací no res, a principis de tardor. Tempestes curtes i brutals que deixen clar que l’urbanisme salvatge i sense planificar perdrà una i una altra vegada la partida a la vora de rius, barrancs i fins i tot a la vora del mar. 

Camins de pedra i agua, aquests rius rurals nostres que guarden un alt valor ecològic i que cal mimar, cuidar i netejar. En el meu cas sempre l’he trobat a la Vall de Pop, el riu Xaló, que segons on estigues canvia de nom. Visitar el rastro, el mercat de la Terra, i creuar el pont. Riu de fonts en terra de secà amb aiguats i calamarsa. 

No sé vosaltres, però amb tant parlar d’aigua vaig a fer un riu.