Homenatges a les iaies d'estiu

VALÈNCIA. Molts dels estius, com este que estem vivint, han tingut com a coprotagonistes els nostres iaios, o els nostres nets, qüestió de perspectiva. Una relació, que com aquell amor passatger amb algú que venia a estiuejar al costat de la teua caseta o apartament, ha deixat gran empremta. Una petjada en la memòria amb sabor a entrepans fets amb molt d'amor i bona cosa d'oli, xiscle sorollós en forma de besos al costat de l'orella i olor de sabó Lagarto o Moussel. Com aquells primers amors preadolescents d'estiu, l'amor que brollava entre iaios i nets no és comparable amb cap amor posterior. Diuen que els pares i mares crien, i els iaios malcrien, una afirmació massa general, que tot i això conté una gran veritat: els iaios ens permetien fer coses que els pares no.

I hui volia fer un homenatge als iaios d'estiu, eixos iaios que tal volta durant l'any no podien disfrutar molt dels seus nets, però en estiu es quedaven amb ells tot un mes. Com va escriure la gran Rosa Regàs al Diari d'una àvia d'estiu, que en 2005 va convertir-se en una bonica sèrie amb Rosa Maria Sardà com a protagonista, les iaies (i iaios) en estiu feien de tot pels seus nets. Eren els cuiners, els àrbitres, els mestres, els confidents, els tresorers, els amics, els metges, els policies i els companys d'aventures. Ara molts dels iaios dels qui esteu llegint açò han desaparegut físicament per a formar part del nostre record, altres ja no estan en disposició de criar una quadrilla de nets amb l'esforç físic que comporta, i alguns que ara teniu nets enteneu molt millor les coses que vos deien els vostres majors fa ja bona cosa d'anys. Perquè com deia Unamuno, vos han deixat l’única cosa duradora que uns pares poden deixar als fills: arrels i ales.

Siga quina siga la vostra situació familiar actual, segur que recordeu acabar ben mullats a poalades, en una safa, en la bassa, a manegades o, fins i tot, mon pare recorda banyar-se en la séquia reial del Xúquer. És possible que alguna de les frases que els vostres iaios vos deien passejant per la muntanya, la platja o el camp (segons el cas) vos vinga a la memòria com un recordatori constant de la seua presència absent. I potser un dia de sobte esteu desdejunant pa torrat amb mantega i sucre perquè s'ha acabat la confitura (com em va passar a mi) i vos traslladeu a la taula de fusta on el teu iaio et preparava el desdejuni amb bona cosa de sucre per tot arreu. Vols repetir? T'has quedat amb fam? En vols una altra? Podien insistir i insistir fins a ser pesats en la seua obsessió perquè els seus nets no passaren fam. Segurament, per les seqüeles d'haver patit molta fam en una postguerra ara edulcorada per aquells que l'aprofitaren per a enriquir-se arrimant-se al poder.

Estius amb passejos en bicicleta, i les consegüents caigudes que acabaven amb els genolls plens de mercromina. La complicitat del "no li ho digues a ta mare" quan et donava vint duros per a comprar llepolies, corresposta amb un "no li contaré a ton pare..." quan havies fet alguna malifeta. El "cura cura sana" màgic quan et pegaves algun colp. El "ves i agafa una toqueta, que a la nit refresca", en una altra de les seues obsessions, els refredats. El "res de banyar-se fins a haver fet la digestió" que ens tenia un parell d'hores eternes mirant el rellotge i preguntant cada cinc minuts "ja puc banyar-me?".

En el meu cas, vaig passar molt de temps en estiu amb els meus iaios materns, Pablo i Consuelo, que ara està un poc delicada. Estius on Pablo em portava al bancal a fer cavallons, esporgar i collir pimentons, bajoquetes i tomaques que fregíem per a sopar. Sempre amb la frase: "A mi me cuesta más decirte que lo hagas, que hacerlo; pero quiero que lo hagas tú". I després entre bromes, molta paciència i cares llargues per part dels nets que volíem tornar a jugar amb la pilota, anàvem aprenent cosetes que encara hui no hem oblidat. Frases com "no comer por haber comido, no es pecado" o "si sonries a las cartas salen más buenas" quan jugàvem al truc o al subhastau, són tatuatges al cervell que encara hui sense remei acompanyen els seus nets. No necessitàvem consola, jugàvem als xinos en pessetes, cigrons o pedres, o al xamelo mentre ens ensenyava a contar fitxes. I després a fer llenya o per una gallina o un conill que escorxava davant nostra abans de tirar-lo a la paella.

La iaia Consuelo, en canvi, cuinava (excepte la paella), netejava a tota hora i vigilava que no acabàrem amb el cap foradat. "Jugarem a boletes!!!" com a amenaça descafeïnada quan féiem muntonet damunt del sofà. “No estaba dormida, estaba descansando la vista”, sempre a l’aguait. I mentrestant nosaltres barallant-nos i ella amb el dit alçat i molta paciència repetint "una altra vegà fideuets?" i "torna-li la trompa al xic" perquè no li féiem cas. Eren/són alguns dels seus greatest hits, cada major té els seus, com les bandes de rock. Per cert, entre les iaies hi ha dos màximes que sempre es complixen:

-Totes tenen alguna enrònia que acabem adoptant de majors com la neteja extrema, no eixir de casa sense haver fet el llit, dormir escoltant la ràdio, senyar-se amb la mà dreta abans de pujar al cotxe o tindre una caixa de bombons reservada (que podia estar caducada) per si venia visita.

-Res sap igual quan ho cuina la teua iaia; sap millor. I ja pots intentar replicar pas a pas les seues croquetes de pernil, els pimentons farcits, el pisto, la truita de creïlles, el putxero o el flam d’ametla (en este cas el que feia la iaia Pilar) que mai aconseguiràs que estiga tan bo com el que fa la teua iaia. És l'estàndard de qualitat culinari, i el millor que et poden dir: "Este arròs al forn està com el de la meua iaia!"; és l'elogi definitiu.

Seguint amb "les confessions d'un net afortunat". Un estiu anaren els dos a Lo Pagan, en el Mar Menor, pel tema dels fangs que eren bons per a les articulacions. I allí que m'enviaren a passar deu dies amb el seu Ford Orion, com si no necessitaren ells també un poc d'intimitat. Jo tindria sis o set anys i tornant, ja tard, de pegar una volteta per la fira, al meu iaio se li ocorre desafiar-me: "¿Tu no sabrías ir a casa sólo desde aquí?", valent jo que no volia defraudar el meu iaio li vaig dir que sí, i vaig pegar a córrer. Òbviament em vaig perdre, de nit, pels carrers d'un poble que no coneixia i segons passaven els minuts, ara que tinc descendència, entenc la seua desesperació. Preguntant jo a tots els estiuejants on estava el carrer Cáceres (tots eren de fora i ningú ho sabia), al remat uns senyors del poble m'acompanyaren. Allí a la porta m'esperava el meu iaio i quan li vaig dir: "Iaio, ja estic ací", ell va respondre: "Pues ahora a buscar a tu abuela que está por ahí buscándote". Dos carrers després ens abraçàrem entre plors (ella) i tornàrem a casa, va agrair als veïns l'ajuda i li va dir al meu iaio amb cara de pomes agres: "Como le digas algo al chiquillo... siendo como ha sido culpa tuya". No li va fer falta dir-me res, va estar sense parlar-me cinc dies, un d'ells el meu aniversari, i eixe càstig fruit de la seua culpabilitat, va ser pitjor que qualsevol crit.

No sé molt bé per què conte este record que tal volta siga molt menys bucòlic que eixos anuncis nostàlgics de Casa Tarradellas, on ningú sembla haver suat en sa vida. Anuncis que emocionen perquè quasi tots d'una forma o una altra hem passat temps amb majors que ens ha ajudat a ser qui som. Potser fora una tia, un padrí o un besavi qui ens va ensenyar a cosir un botó o a fer un tirador de pedretes. Ara tal volta ho tenen més difícil per a competir amb la tecnologia, però també ho tenen més fàcil amb les videotelefonades per a estar més a prop nostra. I ve al cas el que em contava una amiga, a l'empresa de la qual un senyor major havia cridat per a posar-se internet a casa: "Quants megues necessita?" va preguntar ella, i ell li va dir: "No sé res de tot això, reina, jo només vull internet perquè els meus nets no volen vindre a casa perquè no en tinc".

I això que pot semblar trist, és el que han fet, fan i faran sempre els bons iaios per nosaltres. Llevar-se de menjar ells si és menester, per tal que mengem nosaltres. Donar-nos el seu temps sense demanar més que alguna besadeta. Ensenyar-nos tot el que ells saben amb l'esperança que ens siga útil. De fet, un dia em va confessar el meu iaio Pablo que el millor regal que li havien fet en sa vida era la bicicleta que li va comprar la seua iaia. I que ell tenia un gran pesar per no haver pogut regalar-nos un cotxe (que per a ell era l'equivalent) a cada net. No vaig arribar a temps a dir-li que ens havia regalat un temps molt més preciós que qualsevol cosa material, i si li ho vaig dir, el maleït l'alzhèimer li ho va fer oblidar.

Disculpeu si esta volta vos he tret la llagrimeta en compte del somriure, si així és, serà perquè com jo, trobeu a faltar cada dia l'entrega i l'amor incondicional dels iaios que ja no estan. O patiu com una cicatriu constant en la vostra ànima sentir com es van apagant. Crec que en general no estem prou preparats per a afrontar la pèrdua dels nostres estimats. Alguns d'ells, com és el cas dels iaios (estiuencs o no), partícips d'alguns dels moments més despreocupats, alegres i tranquils de les nostres vides. Ací el meu xicotet reconeixement per a ells, que com els melons de penjar, alguns els disfruten només en estiu, i altres tot l'any.