VALÈNCIA. L’entusiasme que mai no falte davant de la il·lusió o del desig. La necessitat inquantificable de poder botar d’alegria, de viure amb intensitat sense haver de dissimular davant de milers de cretins, incapaços, pobres, de tenir l’empatia necessària de gaudir dels moments. Sense haver de passar pel sedàs, sense batre amb mesura, les pròpies frustracions. S’acosten dates molt hipòcrites, de dues cares, de gent de dos vents.
Realment és ben fàcil poder despagar-nos. Cal tenir un esperit fort a prova de cops per continuar alimentat l’anhel amb efervescència. Emocionar-nos davant del que ens envolta a qualsevol edat, perquè sembla que ens imposen un límit. Un màxim d’anys per mantenir la il·lusió en marxa? Reaccionem per viure, per tenir bones idees, per arrossegar un sac de recursos. Juguem a il·lusionar-nos. Fem cas a l’etimologia del mot, illusĭo,-ōnis, vigilant el significat antagònic. Fora els enganys, deslliurem-nos dels errors de percepció, de judicis o raonaments. Fem-nos il·lusions. Sí, som uns il·lusos! Tot un vocable carregat de dosis de fantasia que fa despertar l’esperança si tenim l’habilitat de tocar els peus a terra sense distorsionar la realitat, sense al·lucinar. Cal recuperar afanys per tornar a reviscolar l’itinerari personal i col·lectiu. Mirar amb deler el futur. Dirigir amb vista la nostra trajectòria. Viure els reptes presents. Posar passió i sentit a tot el que ens mou. La complicitat i la il·lusió són la millor companyia per passejar els anys, un motor de gran cilindrada, amb potència estrenyent-nos de valent.
Volem recursos que ens mantinguen el tipus eixerit, allunyat de l’autoengany. Un cos amerat de realitats positives dia a dia sense la necessitat d’agafar una ullera de llarga vista. Posem mans a l’obra en allò que ens fa il·lusionar al segon. La ment té tendència a fantasiejar, a allargar la quimera com volent enxampar mesos i aparaular anys futurs. De vegades convé que ens regirem melic endins per redescobrir quin és el desig més privat, sense oblidar que també cal repensar la il·lusió dels amics, de la gent que consideres i admires. Implicant-nos-hi.
Optimisme i pessimisme. Quin terme, quina actitud, ens modula les il·lusions? Regulem les novetats que ens aporta l’entorn, allò que surt d’imprevist. Controlem les emocions negatives que ens foten el temperament i que ens furten el somriure. El medi de vegades va a la nostra contra sibil·linament. Actua com les persones tòxiques, les que van de mosques mortes, a la callada. Les gates maules i les personalitats falses. Les que ofereixen batuts de desenganys i vinagre. Desil·lusions, sobtades o no, que ens fan aprendre a fugir del verí. No permetrem que ens furten la il·lusió no utòpica. A més, no busquem felicitats d’opereta.
Obligatori il·lusionar-se sense tenir en compte la targeta de crèdit. Aquesta advertència és imprescindible, no cal associar l’afany amb els cacaus. Relacionar-se no costa diners, va més enllà del consum. Amunteguem idees, regenerem l’estima. Vitaminem el desig, l’única força que ens acciona.
La societat ens fa la traveta constantment. També molts humans o humanoides, no ho podem negar. Interferències diàries intenten afonar-nos imprevisiblement en qualsevol situació. La naturalesa canvia, les persones també. És difícil, en aquests darrers anys, il·lusionar-se sense haver de sospesar la crisi social, en lletres de neó, que ens enllumena i enfosqueix els somnis daurats. L’última dècada ha privat el nostre País de moltes il·lusions i entusiasme. Ha desbaratat molts valencians. Massa empreses han hagut d’abandonar i tancar la paradeta. Som al capdavant de l’Estat en comercialitzacions frustrades. El poder adquisitiu trontolla. Els sou dels valencians no alça el cap, té les mans lligades. Molts negocis culturals també han abaixat la veu, deixant la paraula i el so a la boca. Un subministrament de coneixement i de progrés necessari passat per aigua, que se’n va rodant en forma de llibreries, segells discogràfics, cinemes, teatres... Injustícies a escala mundial es barregen amb les iniquitats locals assaltant els desitjos a tota hora, tocant el punt sensible en aquesta falsa sobreprotecció coneguda com a societat del “benestar”, la que vetlla pels nostres drets. És el moment on les nostres fantasies se’n van a fuita. Marxen volant les il·lusions. Una ensopegada que ens frustra i paralitza. Assegurem i vigilem les emocions més susceptibles, les que estan en equilibri diari, en la corda fluixa i sense xarxa. No tenim dobles però sí efectes especials, massa i tot. Ens cobrirem de glòria si deixem perdre pel camí algun capítol de la nostra particular crònica.
Corrents d’aire emergents i lleugers arriben sense massa transcendència. Ens fan sospitar, amb imaginació, que ara el vent intenta bufar a favor. De moment només s’acosta un alè menut d’optimisme. Les pròximes eleccions faran que el penell, sageta o gall, dependrà del tarannà polític, gire empès pel bufit ideològic. Ell assenyalarà cap a on va la ratxada. Mentre, nosaltres, exercitem habilitats per sortir triomfants de l’enfit electoral. Fem que les competències estiguen ben cobertes seguint la nostra necessària capacitat per no perdre el coratge. Avivem la il·lusió i els reptes, els nostres i els dels altres. Superem les experiències personals més terrorífiques, sobrepujant-les. Ací la feinada, la lluita en aquest episodi actiu i terrible, és unipersonal i intransferible. Posar-se a la pell d’un altre, com a frase solidària d’estima i afecte, s’agraeix i es valora. Receptor i emissor saben que el missatge val més que siga un feedback impossible.
El nostre motor s’engega amb recança per avantatjar tot allò que ens amoïna. El tub d’escapament canalitza a l'exterior les quimeres, és la sortida de les aterridores experiències de combustió. L’aventura de la il·lusió s’accelera, és il·limitada quan l’estímul se’ns tira al coll i als braços de debò, quan ens mou de valent i fa via a curt i a llarg termini. Els anhels, poderosos, ens empenten el cul i l’ànima, fan la vida. Recordem que la il·lusió és per qui la treballa. Com la terra.