ALCOI. Era un 4 d’abril de 1943. El domicili del reconegut mestre Rafael Simó sumava un nou membre a la família, amb tres germans, finalment. Isabel-Clara Simó i Monllor, la rebel alcoiana que va revolucionar les lletres catalanes, arribava al món. Al seu benvolgut Alcoi, que l’ha acompanyada, en ment, ànima i escriptura, fins a aquest dilluns, 13 de gener. El record d’aquests 76 anys comença al número 8-10 del carrer Sant Jordi, als voltants del centre històric de la ciutat.
“Quan ets jove, vols fugir d’Alcoi, i quan et fas gran, més unida et sents al teu poble”. Així s’expressava la inocència d’una encara jove Isabel-Clara, que esdevindria decidida, rebel i essencialment inconformista, capgirant les lletres i la societat, fins i tot. L’autora alcoiana va ser capaç de respirar l’essència del moment a la seua ciutat d’origen, malgrat estar marcada aquesta última per les tendències franquistes, abans de marxar, primer a València, després a Figueres i, per últim, a Barcelona, la ciutat que l’ha acomiadada aquesta passada matinada.
A l’acadèmia de son pare acudien tots aquells que volien fugir del sistema dominant, o de l’educació de les monges. Un home, Rafael, amb un clar tarannà. I de la màgia d’aquesta genètica es comprèn, en inici, la personalitat ferma de l’escriptora. Així ho explica un dels seus companys de correspondència per carta, Jordi Tormo, amb qui ha compartit llibres i el regidor que, sota la primera legislatura del govern socialista a Alcoi, va participar en la distinció de l’escriptora com a Filla Predilecta i Medalla d’Or de la Ciutat d’Alcoi, a l’any 2013.
A més de tindre l’honor d’haver estat un dels pocs en poder-se acomiadar personalment d’ella. “Vaig estar a sa casa –a l’Eixample de Barcelona, prop de l’Hospital Clínic- el cap de setmana passat. Encara que la vaig notar feble, em va fer una broma; ella sempre ha tingut molt bon sentit de l’humor”.
La malaltia degenerativa que li van diagnosticar a Isabel-Clara Simó li va marcar un termini de dos anys. Una data de caducitat, però, que ha portat molt dignament, com a cadascuna de les batalles lliurades per l’alcoiana. Columnista de capçalera del diari Avui, delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, degana de les lletres catalanes-precisament va rebre en 2017 el Premi d’Honor d’aquesta darrera entitat-. “Des que va recollir en 1978 el Premi Víctor Català, ha tingut tots els reconeixements; solament li manca l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana”, reconeix Tormo. Un premi, aquest último, que se li concedirà ara a títol pòstum, segons ha confirmat el conseller de Cultura, Vicent Mazrà.
De la seua escriptura, en remarca la ‘universalitat’. “Ha tocat tots els temes, des de l’amor, fins l’erotisme, realitat i ficció; abans d’ella, als instituts solament s’estudiaven els clàssics en castellà, no hi havia altra cosa”. Un llenguatge senzill i intergeneracional converteixen l’obra de Clara Simó en una obra d’art, i que va combinar amb altres passions i estudis, com ara la simbologia maçònica, les matemàtiques i, sobretot, la cuina.
Si hi ha una cosa que ha sabut fer molt i molt bé Clara Simó, aquesta és fer de pont entre les passades i les noves generacions. “Abans d’ella, en català, solament va estar Joan Fuster, Josep Pla; ella va contribuir als nous literats, com ara Silvestre Vilaplana”. Una gran amistat, també. aquella que unia al gran escriptor alcoià amb la protagonista. També amb el pintor alcoià Antoni Miró, a qui va conèixer durant l’etapa de la revista Canigó, dirigida primer per Xavier Dalfó -marit d’Isabel-Clara- i després per ella mateixa.
Tota una generació de “fills”, aquella que instaurà l’alcoiana. Com la gran família que va suposar també per a Carles Cortés, vicerrector de Cultura, Esports i Llengües a la UA. “Ens sentim orfes. És un sentiment agredolç per l’enyorança, però també és un orgull per l’herència que ens ha deixat. Ella va ser una mestra de veritat, ens va obrir a intentar creure que podem canviar el món des de la justícia, la diversitat”.
Tots aquells que han conegut a l’autora alcoiana han coincidit en destacar el seu gran compromís. “Era una dona valenta, de conviccions fermes; per una banda, el compromís amb la llengua, la literatura”, insisteix Tormo. Però als 62 llibres que veritablement suma la seua bibliografia, afegeix dues fites. “Junt a altres dones, com ara Montserrat Roig, va formar part de la primera generació de feministes en la clandestinitat”.
Junt a la defensa de la igualtat, que posava de manifest quan anava de convidada als programes de TVE, als anys huitanta, per debatre sobre els concursos de bellesa, el seu vaticini polític, on també va endevinar la tecla. “Quan encara ni Esquerra Unida ni Convergència parlaven d’independentisme, ella ja va ho va fer; altre dels seus grans compromisos”, recorda Tormo. A aquesta “figura poliédrica”, l’autor de la biografia de l’Ovidi, Un obrer de la paraula, afegeix una anècdota, vinculant precisament els dos alcoians: “Tant l’Ovidi com ella es reunien a Barcelona amb un grup de tertúlia, que encara existeix, la ‘resistència valenciana’, i sempre eixia el nom d’Alcoi (riures)”.
I és que, encara que puga sonar recurrent, Alcoi li va donar gairebé tot, a Clara Simó, en una simbiosi perfecta. Començant per les columnes que ha acostumat a fer a la ràdio local, que finalitzava amb el ja mític Paraula d’alcoiana, fins la temàtica dels seus primers –amb la revolució del petroli a Júlia- però també darrers llibres. Sempre, Alcoi, on tornava sovint, a presentar llibres, a conferències, entre d’altres. A més, el màxim reconeixement que li ha aportat la ciutat, abans mencionat, el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, que va recollir en 2011, i un Premi de Novel·la que portarà el seu nom, en el qual treballa actualment el Consell de Cultura municipal.
“Destaque que ha estat una gran ambaixadora d’Alcoi arreu del món; i el seu compromís i la seua lluita, tant a nivell personal com artístic”. L’alcalde d’Alcoi, Toni Francés, insisteix en la “fortalesa” de Clara Simó: “Ella resumia perfectament la forma de ser d’una ciutat, d’Alcoi, sempre rebel i inconformista”. Una ciutat que espera, ara, que la seua autora predilecta torne al seu lloc de pertinença, un desig que tindrà, com a última paraula, la de les seues filles, Diana i Cristina. I, per suposat, una ciutat que espera que la història de la seua filla predilecta siga tan ben contada com totes aquelles amb les quals ens va delectar ella amb vida. Com ha anunciat (la primera) la periodista Núria Cadenes al seu Twitter: “Que plorin les paraules”.