VALÈNCIA. Brou: Líquid resultant de l'ebullició prolongada en aigua de diferents productes alimentaris.
De Jim War Brou s’expliquen fàcilment dos terços de la seua identitat: només calia traduir a l’anglés l’original Jaume Guerra (Alcanalí, 1982), per acostar-lo a la vora del jazz. Podria haver completat el nom afegint un band i tindria una presentació canònica: “Jim War Band, el projecte jazzístic del músic que va triomfar amb Orxata Sound System, Obrint Pas i Zoo; no s’ho poden perdre.
Però Guerra va escollir Brou perquè la paraula va assaltar-li en obrir per tercera vegada el diccionari, buscant idees per a titular el projecte, i perquè band no li sonava gens bé, “no era una possibilitat”, assegura.
La manera atzarosa en què va decidir quin seria el seu personatge escènic resulta un epítom de com ha ocorregut la seua mutació: “Tot ha fluït d’una manera natural. Primer vaig gravar dos cançons, però no sabia què volia fer. Se’m va ocórrer gravar uns vídeos, fer més material… i vaig pensar que era bona idea treure un EP”. Així és com Guerra, qui membre en tres dels projectes musicals valencians amb més seguidors en els darrers vint anys, va apuntar-se a l’abisme amb el seu contrabaix, tres companys i un disc: Sessions Feréstegues (Sedajazz, 2018).
Un any després publica el segon volum d’eixes sessions, esta volta autoeditat i amb la companyia de Javier Vercher (saxo tenor i flauta travessera) i David Gadea (percussió). El resultat és un nou EP de quatre cançons on completa una obra de composicions pròpies, estàndards americans i versions d’altres clàssics com Volver o l’Homenatge a Teresa d’Ovidi. “M’agrada el jazz conceptualment: agafar cançons populars i transformar-les. Jo volia agarrar-me a eixe concepte, fer estàndards, música llatina i música en la nostra llengua, i improvisar sobre elles; de fet, quan vaig començar no tenia ganes de compondre”, explica el músic.
Com que ho menciona ell, cal anar a l’inici i el jazz, en el cas de Guerra, ha estat ahí des que va agafar un instrument. “Anava a classe amb el baixista elèctric César Giner, fanàtic del gènere. Aleshores vaig començar a escoltat Weather Report i Jaco Pastorius, i això t’acaba portant a Miles Davis i Coltrane. I comences a flipar”, rememora el músic.
En eixa època Guerra estava a punt de fundar, amb altres companys, un grup que posaria la seua vida cap per amunt i que es deia Orxata Sound System, on començà la seua carrera com a baixista. En eixe moment començà una dècada d’omplir recintes cada vegada més grans encadenant Orxata, Obrint Pas i Zoo. Però Guerra apunta que en tot eixe temps mai va abandonar el seu revers: “La música pop en general és estrofa i tornada i jo necessitava improvisar més, estar més actiu, i això m’ho permetien altres projectes, sobretot el jazz, on cada concert és diferent”, argumenta.
D’eixe camí alternatiu l’atreia sobretot el concepte: “Crear horitzontalment amb els companys, innovar… Així veig jo el jazz”. En eixe període Guerra estudià al conservatori, on començà a tocar el contrabaix. I s’introduí en el circuit: “La manera habitual és a les jam sessions. Al final d’una d’eixes nits, al Dub Club, vaig començar a tocar”. El mateix dia de l’entrevista, Guerra acaba la jornada obrint la sessió oberta a Radio City.
Durant els anys de grans concerts per mitja Europa l’embrió jazzístic no va deixar de créixer: “L’experiència era meravellosa però molt cansada. Són massa hores d’espera en les quals no fas res i això m’anul·lava; era un tedi tantes hores de furgoneta. I a nivell mediàtic et coneixen molt en certs ambients i deixes de ser tu mateix”. Durant la primera gira de Zoo ho va vore clar: “Tot este món més mainstream per a mi havia acabat momentàniament, necessitava descansar”.
En acabar la formació amb experiències com gravar amb Ramon Cardo o altra formació, Le Dancing Pepa Swing Band, quedava l’últim gir: posar-se al capdavant de la seua banda. Això és bàsicament Jim War Brou, la criatura que ha exigit a Guerra exposar la seua veu: “Havia fet cors en els altres projectes, però quan s’acostava el primer bolo on havia de cantar com a líder estava molt agobiat. Fa més de 10 anys que faig açò, i estava com si fóra el primer concert”.
Guerra reconeix que va acostumant-se a ser la figura visible, també a ocupar-se de totes les tasques que comporten iniciar un projecte sense la magnitud dels anteriors. En la part artística, matisa, el treball es planteja de manera horitzontal amb els seus companys. “La meua funció és prendre l’última decisió perquè en alguns casos algú ha de fer-ho”, es despenja.
Eixa voluntat de creació col·lectiva, aprofundeix, és el gran aprenentatge que va extraure d’Orxata Sound System. “El nivell creatiu era molt bèstia perquè era molt obert, horitzontal entre nosaltres i amb els fans. La gent d’Orxata era molt potent en molts sentits: polític, humà, en les relacions d’amistat, amor, sexuals”, descriu en un glop d’emoció.
Guerra destaca la mentalitat d’una formació que no volia “parar d’experimentar a tots els nivells”. “Orxata és una gran part de la meua persona”, tanca. Aquell grup, a més, és el que li va conduir a Obrint Pas durant el temps on es conformava una xarxa de complicitats entre bandes, teixida en gran part a les aules la Universitat de València. L’herència de la banda d’ska-rock ha sigut més que evident en moltes formacions posteriors: “Obrint Pas té un imaginari concret i el concepte d’Orxata estava molt més diluït, era mutable. Per a imitar a Orxata a l’àmbit conceptual el que has de fer és que no semblar-te en res. No hi havia una cosa concreta que fóra Orxata”.
El llegat és més imprecís, però està. “M’agrada més pensar que hem influït quant a concepte: el missatge anticapitalista de creació col·lectiva era el més interessant d’Orxata”, reflexiona Guerra. Eixa cosmovisió és la mateixa que els fa imprevisibles en un sentit industrial. Qui fora un dels fundadors, per exemple, no és capaç de concretar si alguna vegada tornaran a ajuntar-se: “Hem funcionat molt visceralment i tan possible és que no tornem mai com que d’ací a 4 mesos passe alguna cosa, si de sobte tenim eixa pulsió. El que estic segur que no passarà és que ens reunim per una qüestió econòmica o d’egos”.
De moment Guerra hui viu el jazz. Està en ell, assegura. “Pots fer-ho en el llenguatge que siga, però la manera de crear és en el moment. Al pop la creació és prèvia, a l’estudi; al jazz és al revés: mostres al disc el que fas durant el concert. Eixa és la meua proposta”.
Al final, el cognom Brou amagava també un significat: “En este projecte està tot el que he sigut abans i el que sóc ara, és molt sincer, el més personal que he fet mai”. La improvisació com a manera no ja de crear, sinó d’entendre la vida. Jaume Guerra s’ha instal·lat a la part salvatge, feréstega de la música, qui sap si per a sempre.
“A vore què passa”, s’acomiada.