Julian Barnes i el lloro de Flaubert

VALÈNCIA. La contemporaneïtat més estricta potser ja intuïx els seus regals finals, però difícilment algú els podrà negar que han brillat amb particular intensitat en les lletres britàniques que cavalquen entre els segles XX i XXI. Perquè aquell ja antic grup de jóvens novel·listes, agrupats per obra i gràcia de l’editor Bill Buford davall del paraigua de la revista Granta, han conformat durant dècades l’ambaixada literària més potent de la llengua anglesa (britànicament parlant), i els seus noms encara són percebuts com a sinònims de qualitat i fins i tot d’una certa condició de clàssics. La nòmina és coneguda: Martin Amis, Julian Barnes, William Boyd, Salman Rushdie, Graham Swift, Ian Mc Ewan i Kazuo Ishiguro. Eixos eren els inicialment convocats, noms amb una evident pàtina generacional als quals s’afegirien (o els afegiria ben prompte la crítica i el públic; ens agrada que estiguen junts) Jonathan Coe, Hanif Kureishi, Irvine Welsh i algun que altre més.

Es tractava d’un conjunt d’autors heterogeni i multicolor, però que tindrien en comú una clara voluntat d’obviar la solemnitat literària que en bona part els precedia, i que sense complexos ni prejuís s’internaven en temàtiques plurals i majoritàriament divertides, aconseguint unir, amb certa fresca arrogància, qualitat i comercialitat alhora. Libèrrimes incursions, variacions i experimentacions en les literatures de gènere, digressions constants, omnipresència del sexe, rebuig de l’establishment, filosofies eclèctiques, aversió permanent a perdre’s en arguments allunyats de la realitat i, com a conseqüència de tot açò, una fastuosa capacitat per a retratar el món contemporani, tot allò que va passar, que els va passar i sobretot el que ens està passant.

En qualsevol cas, i a pesar de totes eixes característiques comunes, i com no podia ser d’una altra manera, dins de tota eixa aclamada condició generacional i unitària cadascú d’ells ha desenvolupat la seua obra atenent a les seues particulars pulsions i obsessions. Així, i per citar només tres exemples, Hanif Kureishi ha fet dels seus orígens asiàtics i les erupcions que provoquen en la societat anglesa el tret diferencial que el singularitza, Martin Amis s’ha pres la història contemporània com un element recurrent amb el qual confrontar les seues abundants neurosis, o Julian Barnes ha fet de la relectura i posada en solfa permanent de la tradició afrancesada i decimonònica la seua principal bandera.

Este darrer, Julian Barnes (Leicester, 1946), és un dels més estimables i valorats membres d’aquella gloriosa generació, i el seu prestigi ni ha deixat de créixer ni ha donat fins al moment excessives mostres de decadència (cosa que no pot dir-se de tots els seus companys), mantenint-se a hores d’ara en una forma més que acceptable, quasi a la mateixa altura que va demostrar en 1984 amb la publicació de Flaubert’s Parrot (El lloro de Flaubert), l’obra amb la qual va trencar les costures no només del món literari anglés sinó també europeu.

Fins aquell moment, Barnes havia sigut simplement una brillant promesa que s’havia manifestat en un parell de bones novel·les –Metroland i Before She Met Me– que ja donaven pistes al voltant de les dèries, fílies i fòbies de l’autor. Però l’aparició de Flaubert’s Parrot significaria un canvi de paradigma, la concreció de la seua amable obsessió per eixe món decimonònic i per la literatura francesa, així com un èxit internacional desaforat i una cataracta de premis que el convertirien durant una llarga temporada en la cara més coneguda, visible i exemplar de la seua generació.

El lloro de Flaubert (La Butxaca, 2010) és, més que una novel·la (que ho és també, a la seua manera), un exercici literari de gran altura, una elucubració sense normes ni regles al voltant de la figura de l’escriptor Gustave Flaubert. En realitat, i amb una denominació poc comprensible fora dels ambients malalts de lletra, el llibre és allò que s’ha convingut a dir una novel·la literària, una indagació més que personal en les interioritats, les manies, les frustracions, les glòries i les misèries de Flaubert (un autor, no cal dir-ho, venerat per Barnes).

Per mitjà de les investigacions de Geoffrey Braithwaite, un pretés estudiós i fanàtic de l’escriptor francés, i de la seua incansable busca d’un matís més on descobrir noves arestes de la personalitat o l’obra de Flaubert (viatges a la seua ciutat natal, investigacions en arxius o correspondència amb estudiosos tan obsessius com ell), Julian Barnes donarà eixida a tot un mostrari de les seues pròpies aficions i divertiments. Durant un relat construït en primera persona, el personatge-narrador Braithwaite condensarà la seua passió flaubertiana en la descoberta de quin dels dos exemplars dissecats de lloro, i que en la ciutat de Flaubert es mostren en dos llocs diferents com els verdaders, és en realitat l’autèntic, aquell amb el qual va conviure una temporada l’escriptor mentres escrivia l’obra Un coeur simple.

Però en realitat tot, des del lloro a les confessions personals que el suposat narrador va desgranant, és una immensa i fabulosa excusa per a parlar de la vida i la mort, de les relacions sempre ambigües entre França i Anglaterra, d’animals, de trens, de biografies creuades, però també –of course– del mateix Gustave Flaubert, de la seua malaltia venèria contagiada en un viatge a Egipte, de l’epilèpsia, de la calvície o l’excés de pes que va patir sempre, de la seua condició de fadrí etern i dels somnis recurrents de vides familiars i impossibles.

Probablement i sobre el paper eixa condició de novel·la literària hauria de ser un obstacle, una reducció de l’àmbit d’interés d’El lloro de Flaubert, i que podria restringir-la als cercles més lletraferits o fer pensar que sense un bagatge previ resultara una lectura difícil, però en absolut és així. El geni de Barnes, i potser també l’atreviment comú a tota la seua generació, li va fer convertir esta brillant sàtira contra tantes coses en un llibre-talismà que des de la seua eixida no deixa de reeditar-se, de recordar de manera permanent que l’erudició o la meticulositat poden convertir-se en un pou infinit de savieses, però també de divertiments.