Kate Mosse, caçadora de relíquies: "No saps res sobre conflictes, però un conflicte destruïx el teu món"

VALÈNCIA. “Escric cartes d’amor a Carcassona, una xicoteta ciutat del sud de França que em va enamorar fa trenta anys. Ara que he passejat per València, pense que igual he d’escriure sobre este lloc perquè ací, igual que a Carcassona, quan camine escolte murmuris del passat. Hi ha històries per tot arreu: et claves en un xicotet carreró i et trobes amb el mercat, amb una torre i després t’entropesses amb una processó, una cosa que també pot succeir allà. Tornaré amb la meua càmera quan no estiga treballant, per a agafar inspiració”.

No sé si Kate Mosse (Londres, 1961) complirà la seua promesa, ja que es troba immersa en l’escriptura d’una tetralogia sobre les guerres de religió franceses i acaba de publicar el primer lliurament de la saga, La ciutat del foc (Columna, 2019), de manera que encara té molt de treball per fer. Però sí que puc assegurar que la seua admiració per València és autèntica. Ho vam poder comprovar durant els dos dies llargs que vam compartir amb ella durant la seua visita a la primera edició del festival Torrent Històrica, celebrada fa uns mesos.

La reina de la novel·la històrica

Encara que és la seua faceta més coneguda, el currículum de Kate Mosse no es circumscriu només a la literatura. És fundadora i presidenta honorífica del premi Women’s Prize for Fiction, que tria cada any la millor obra escrita per una dona al Regne Unit i que perseguix la visibilització de la literatura feta per dones. A pesar que escriu huit hores diàries, començant a les quatre i mitja de la matinada, encara trau temps per a exercir com a vicepresidenta del National Theatre de Londres i col·laborar amb la universitat. A més, també és dramaturga i va ser presentadora d’un exitós programa de llibres de la BBC durant anys.

Per al nou certamen literari de Torrent va ser un suport important la participació de Mosse, que ha venut set milions d’exemplars de les seues novel·les i que va arribar fins al gran públic amb la seua primera saga, la Trilogia del Llenguadoc, que inclou les novel·les El laberint (2005), Sepulcre (2007) i Citadel (2012), traduïdes a trenta-sis llengües en més de quaranta països. Eixa capacitat per a acostar-se als lectors li ha valgut el qualificatiu de “Reina de la novel·la històrica”.

Amb semblants credencials, la meua curiositat per conéixer a Kate Mosse estava en nivells màxims. Acudisc amb Adriana Latrilla, responsable de comunicació de Planeta, a rebre-la a l’aeroport. Quan ens veu esperant-la, saluda efusivament a Adriana. Després fem una encaixada de mans i ella deixa escapar un agradable somriure. És molt prima, i camina amb habilitat sobre unes sabates de plataforma plana que l’eleven fins a deu centímetres del sòl. És capaç de somriure amb els seus ulls blaus i irradia positivitat. En uns pocs minuts no queda gel per trencar i la seua potent veu em resulta cada vegada més familiar.

Ja en el taxi, li pregunte què li ve de gust fer en el temps lliure de què disposa. “Conéixer la ciutat”, respon. Li explique que en l’actualitat hi ha dos cares ben definides de València: l’antiga, el centre històric, i la nova, en la Ciutat de les Arts i les Ciències. “Vull conéixer el centre històric. No m’interessa en absolut la part moderna de la ciutat”, afirma sense dubtar. “Ni tan sols si fem una volta i la veiem des del taxi?”, insistisc. “Vull anar al centre”, sentencia Mosse. Baixem del taxi en la plaça de la Reina i note com s’estimulen els sentits de l’escriptora. Contempla el Micalet i la porta de la catedral i es mostra encantada. La seua curiositat va en augment quan recorrem els estrets carrerons que donen accés al mercat de Tapineria, on tenim una cita en un programa de ràdio.

La ficció sobre el passat ens unix a tots

Abans de l’entrevista tenim temps de parlar sobre el que sent l’autora de La ciutat del foc en recórrer les zones més antigues de les ciutats: “Crec que a la gent li agrada que la ficció històrica estiga situada en una ciutat determinada: els lectors que lligen els meus llibres volen saber un poc més sobre la Carcassona del segle XVI o sobre Tolosa de Llenguadoc; probablement la gent estiga interessada a conéixer més sobre la València del passat. Crec que la ficció històrica ens unix a tots, independentment d’on vingam”.

En les seues novel·les Mosse descarta contar la història des del punt de vista dels que manen. Ella preferix tractar la vida de la gent corrent i mostrar com els afectaven les decisions geopolítiques. “La ficció històrica és una manera de ficar-se en la pell d’una altra gent. Al llarg de la vida tots sentim emocions molt fortes, que la gent del passat sentia i patia exactament de la mateixa manera que fem ara: s’enamoraven, odiaven, sentien ràbia, perill, fe. Algunes vegades, quan llegim llibres ambientats en l’actualitat, és una miqueta difícil o incòmode sentir eixes emocions tan fortes a causa de la proximitat, però quan les llegim situades en el passat ens sentim segurs”.

En la plaça de Tapineria ens espera l’intèrpret, Jakob Gramms, que traduïx simultàniament davant dels micros. Es veu disfrutar l’escriptora durant l’entrevista. Ho farà en totes i cadascuna de les trobades amb periodistes que li hem preparat. Durant la parada per a dinar descobrisc el perquè de la seua esveltesa: és vegetariana i menja realment poc, a penes unes fulles de lletuga. I em pregunte si seran les pedres antigues les que donen tanta energia a una dona tan lleugera. Ha passat el matí preguntant per una guia de València en anglés, però no hem trobat res que li agradara. Al final ens fem amb un plànol de la ciutat amb explicacions en el seu idioma dels llocs històrics més importants.

Tres visites singulars

Al matí següent la recollim enjorn. Kate signarà en el llibre d’honor de l’Ajuntament de Torrent, on és rebuda per l’alcalde i la regidora de cultura. Ells són els que han apostat per posar en marxa Torrent Històrica i oferir als seus veïns les trobades amb autors. Després de la signatura, un altre plat del gust de Mosse: la visita a la torre de la localitat, una fortificació de defensa de la ciutat de València construïda en època andalusina i que formava part del castell cristià del segle XIV. És la construcció més antiga de Torrent. La britànica escolta atentament les explicacions del guia, i es commou en contemplar les marques que feien els presoners a la paret per a comptar els seus dies de captivitat. Algunes acaben amb el dibuix d’un ganivet raspat sobre la roca, senyal inequívoc que havien sigut executats. “He escrit moltes vegades sobre l’agonia dels presos en masmorres com esta, estem en un lloc inspirador per a escriptors de ficció històrica”, observa Kate.

De retorn a València, té un compromís editorial: vol deixar signats una trentena d’exemplars de La ciutat del foc en la llibreria Soriano. Una vegada acomplida la tasca, ens encaminem cap al Mercat Central, on admira la cúpula i les parades de fruita i verdura. Després de vore la Llonja i els Sants Joans li tenim reservades dos singularitats al carrer Cavallers: una visita a Sant Nicolau, on queda impressionada amb els frescos i escolta amb atenció les explicacions del guia, i un recorregut pel Museu l’Iber dels Soldadets de Plom. L’amfitrió és Alejandro Noguera, historiador i director del museu, que serà a més l’encarregat d’entrevistar l’escriptora durant la seua intervenció en Torrent Històrica. Ell mateix li ensenya els ingents fons de la seua col·lecció: hi ha tants en este museu com en els de la resta d’Europa junts. Imaginen un ós envoltat de pots de mel. Així pareixia sentir-se Kate durant el recorregut.

Acabada la visita, deixem a Adriana i a Kate en un restaurant vegetarià. Quan les recollim per la vesprada per a anar al festival, l’autora confessa que no ha descansat a penes: “Estava a l’habitació de l’hotel, he escoltat un instrument agut i he baixat al carrer per a vore qui estava tocant. Llavors m’he trobat una processó, una cosa que m’hauria pogut passar a Carcassona”. El poder de la dolçaina i el tabalet, que estaven honorant a Sant Vicent Ferrer pel sext centenari de la seua mort. De fet, Kate ha aprofitat l’eixida per a visitar la catedral i contemplar-ne les relíquies –tan presents en les seues novel·les–: d’una tacada ha vist el Sant Calze i el braç incorrupte del mateix Sant Vicent.

Una saga d’heroïnes i vilanes

En La ciutat del foc Kate Mosse reivindica el seu feminisme a través d’una galeria de dones amb forta personalitat que protagonitzen la història. Minou Joubert, filla d’un llibreter de Carcassona, és l’heroïna i protagonitza una història d’amor amb Piet Reydon, un hugonot que lluita per conservar els drets de la seua gent. Blanche de Bruyère és la senyora de Puègverd, el diari de la qual ens revela les seues fosques intencions. Madame Boussay és la tia de Minou, un personatge que experimenta una gran transformació, i madame Nouvel, una veïna sempre disposada a tirar una mà. La xicoteta Alis, germana de Minou, haurà d’enfrontar-se a una dura prova. “La història sempre l’han contada els hòmens i jo volia que esta fora contada a través de dones”, remarca Mosse. Això no vol dir que en la novel·la hi haja un desequilibri entre personatges femenins i masculins, sinó que la major part de l’acció es viu a través del punt de vista de les dones. La trama es desenvolupa entre les ciutats franceses de Carcassona, Tolosa i Puègverd. 

Kate explica que la saga abastarà tres-cents anys d’història que arranquen amb el teló de fons del conflicte entre catòlics i hugonots a la França de mitjan segle XVI: “‘La ciutat del foc’ comença a Carcassona i Tolosa, en 1562. És una història d’amor entre la jove francesa catòlica Minou i l’hugonot Piet, que és mig holandés. La protagonitzen dos famílies, una catòlica i una altra protestant, que lluiten l’una contra l’altra durant tres-cents anys. Hi ha un testament perdut, una relíquia robada, etc.”.

El primer lliurament té un estil narratiu eficaç, molt pròxim al relat d’aventures clàssic, i reunix un bon nombre d’ingredients que fan d’ella un producte per al gran públic: un conflicte històric, una relíquia, un testament amagat durant anys, una història d’amor prohibit, una vella amistat que es convertix en odi, adolescents que es veuen obligats a deixar de ser-ho… També hi ha un punt de trobada amb el teatre: l’autora s’entreté a explicar com són els carrers de la ciutat, els seus habitants i els seus costums, de manera que som capaços d’imaginar un gran teatre a l’aire lliure, on transcorre gran part de la història.

No debades, Kate ha xafat amb freqüència les localitzacions de les seues darreres quatre novel·les, que transcorren a Carcassona. Fa trenta anys, quan es va enamorar de la ciutat, va comprar una casa al costat de la muralla en la qual passa llargues temporades. Coneix cadascuna de les edificacions que ixen en les seues històries i sap quantes passes han de donar els seus personatges per a traslladar-se d’un punt a un altre de la ciutat. Amb l’escenografia i l’ambientació ben ajustades, Kate deixa fluir la història en capítols curts per a retratar l’ànima dels seus personatges i la seua lluita per sobreviure: “Vull reflectir el que passa amb la gent comuna quan esclata una guerra, què significa això quan eres una persona corrent que viu al sud de França i no sap res sobre conflictes, però un conflicte destruïx el teu món”.

La ciutat de les llàgrimes, que es desenvoluparà entre París, La Rochelle, Londres i Amsterdam, ja en procés d’escriptura, és la continuació de la saga, el tercer lliurament de la qual tindrà com a escenari el Nou Món. La darrera transcorrerà a Sud-àfrica en l’any 1862.

Una prescriptora del cap i casal

Durant la seua intervenció en Torrent Històrica, Mosse es clava al públic a la butxaca; és apassionada, pròxima i directa. En la conversa apareix el Brexit, un dels assumptes que més en suspens ens té en l’actualitat a tots els europeus. “He escrit sobre guerres civils a França que van ocórrer fa segles i quasi tenim ara una guerra civil sobre el Brexit. Europa i el món sempre han anat canviant. França, Gran Bretanya i Espanya han sigut a vegades enemics i a vegades aliats. Tenim un gran repte al Regne Unit. Soc optimista i, encara que a vegades les coses es presenten una mica fosques, crec que al final la gent bona es posarà a parlar i trobarà una solució. El fet d’escriure ficció històrica et dona esperança per al present perquè és una constant que la gent vol viure en pau amb els seus veïns”.

Després de la sessió de signatures del festival, la visita va tocant a la seua fi. Kate ha d’agafar el vol de tornada el matí del diumenge. La curiositat que sentia per ella dos dies abans s’ha tornat admiració. Per això decidisc prescindir del taxi que envia l’organització del festival i l’arreplegue en el meu cotxe per a traslladar-la a Manises i gaudir d’una última estona amb ella. Li suggerisc passar per la Ciutat de les Arts i les Ciències de camí a l’aeroport –ara no pot negar-se, estic al volant– i accedix de bon grat. Es mostra molt sorpresa: també li agrada la cara moderna de València. Assegura que serà una entusiasta prescriptora de la ciutat. 

Arribem a la porta d’eixides i l’encaixada del divendres es convertix en una càlida abraçada. Kate em dona les gràcies per la visita i promet que tornarà. Mentres desapareix per la porta d’embarcament puc sentir un pessiguet d’orgull. Cada dia m’agrada més vore la meua ciutat a través dels curiosos ulls de persones tan rellevants com Kate Mosse.