La gent també viatjava abans de Ryanair?

VALÈNCIA. Era més complicat, però es viatjava. I potser es viatjava millor. Passa com amb les tomaques, abans es menjaven tomaques només tres o quatre mesos i la resta de l'any aprofitaven les conserves que s'havien fet durant l'estiu. Ara hi ha tomaques tot l'any, moltes de les quals importades i sense cap sabor, això sí, arriben al mercat amb una perfecció similar a la de les "papes" del tub vertical, eixes del pop i el stop que no pareixen creïlles i només fan gust de els polsets que els han afegit.

Doncs amb els viatges passa similar: abans es viatjava en ocasions especials i fer un viatge era tot un esdeveniment. Ara anar a París o a Roma s'ha convertit en un pla habitual per a molts espanyols, que igual tenen pares o iaios que només eixiren d'Espanya per culpa de l'exili o per a anar a la verema. Per una part és molt positiu que qui més qui menys puga permetre's una escapadeta a l'any o dos, perquè com deia Unamuno el racisme es cura viatjant. A més, que visitar museus, monuments, carrers, places i bars d'altres països i regions t'obri la ment i l'ànima. Però també té la part negativa, derivada dels efectes que produïx el turisme massiu a les ciutats que el patixen. Per cert, igual ací no has xafat mai la catedral de València, o les cocatedrals d'Alacant i Castelló, però és eixir de casa i no deixar-se cap església.

Ni París, ni Amsterdam, ni Roma, ni Barcelona, ni tan sols València, són les ciutats que eren fa 30 anys. Ryanair ho ha canviat tot. Fa 34 anys que es va crear i des d'aleshores ja res ha sigut el mateix. Però no vull en este exercici nostàlgic lloar les meravelles dels vols econòmics i la possibilitat d'elecció de centenars de destinacions, ni tampoc criticar el tracte ni els abusos de les aerolínies barates. Vull que recordem junts com eren els viatges en una època on els trentanyers no somiaven en què pogueren algun dia viatjar a Tailàndia.

La generació dels meus iaios passava la nit de noces compartint la soledat del seu amor junt amb la seua parella per primera volta segurament a sa casa, en una posada o una pensió en el millor dels casos, i para de contar. La generació dels meus pares anava a Mallorca, Barcelona, Itàlia o França depenent de les circumstàncies de cadascú. Ara el destí més a prop al qual se'n van de lluna de mel els novençans és Nova York. També és prou habitual tindre amics que se'n van a Argentina, Canadà, Islàndia, Japó, Kènia, Bali, Vietnam, Cuba, Austràlia o potser a la reina de les destinacions: Tailàndia. Vos ho dic de veres, hi ha més gent parlant castellà a les platges de Phuket que a la Barceloneta.

Fa 40 anys era habitual trobar a gent major de 20 anys que no havia agafat mai un avió, ara qui no ha volat és l'excepció. Però això no volia dir que no viatjaren, el que passa és que feien turisme d'interior. L'actual imatge tan repetida al mes de juny de cotxes baixant per l'AP7 amb la baca plena per a creuar l'estret, es feia però per carretera nacional i per a visitar a uns familiars que vivien al camp, que tenien caseta a vora mar o que, com a molt, havien emigrat a França o Suïssa. Amb la finestreta abaixada perquè això de l'aire condicionat no estava a tots els cotxes i amb el casset dels pallassos de la tele sonant a tota virolla. Igual a molts xiquets de la generació actual, la generació T, tot açò els sona a ciència-ficció:

-El GPS era un tros de paper que consultaves 500 vegades per minut perquè tenies por d'agafar l'eixida que no era.

-Les rodones no estaven inventades encara i et trobaves moltes voltes parat en un encreuament perquè el trànsit feia impossible incorporar-te a la nacional.

-Era possible vore cotxes amb una gran antena radiofònica, eren de radioaficionats. Ara és possible vore en cotxes oficials algunes antenes inhibidores de freqüències.

-Res de telefonar amb el Bluetooth, res de mòbils, res de whatsapps, el que tocava era anar a la cabina a telefonar només havies arribat al teu destí, perquè la mare patia.

-Les maletes no tenien rodes, eren de fusta, pell o de tela, això de les maletes rígides en rodetes no estava encara inventat.

-Ara hi ha qui paga amb el rellotge, abans calia passar sí o sí a canviar moneda, i aprendre que un franc eren 25 pessetes, o un dòlar 130... bé això encara has de saber-ho, i aprofitar "una ocasión singular, la de que el dólar esté devaluado" per a viatjar.

-I el més divertit de tot, hi havia gasolina NORMAL. Com serà la de ara, que ja no és normal?

Segur que vos venen al cap eixes cintes de gasolinera on Camela, el Fari, Julio Iglesias, Maria Dolores Pradera i Juan Pardo competien entre ells per fer-se un lloc al teu cotxe. La guia Campsa, els seients de boletes al taxi, l'adhesiu de Mesón Balica, les finestretes manuals, i les matrícules de 4 números, o inclús les de 6 números formaven part del paisatge. I apostaria que teniu algun casset de l'època mig cremat de tant ficar-lo al cotxe. En el meu cas era el dels dibuixos de Telecinco, amb Oliver i Benji, Juana i Sergio i un altre futbolista menys mediàtic, Rafael, i ens acompanyaven ad eternum.

Un dia parlarem dels dibuixos de la tele i d'eixos camps de futbol interminables de Campeones, com interminables eren eixes cançons per als meus pares, tant que un dia va volar la cinta per la finestra. Perquè això passava, i era habitual trobar-se cintes embolicades als màrgens de les carreteres. Uns màrgens que ara estan prou curiosos, però en aquella època servien d'abocador, de femer i en general d'Ecoparc poc ecològic.

En l'avió de Ryanair, que tampoc és que siga massa ecològic, la música només està en els auriculars sense fils dels viatgers, així que no tiraràs la cinta per a la finestra. Però per 50 euros que li ha costat a la meua cosina un vol en octubre a París, amb taxes incloses, no pots demanar que et donen ni aigua. Lluny queden aquells dies on volar era una experiència agradable i et servien tantes begudes com volies en un vol regular. Bé, encara està, li diuen Business i costa un renyó, que és el que costava abans viatjar, perquè l'exclusivitat es paga. I és que la democratització dels viatges ha fet possible viatjar a destinacions mai somiades abans, llocs que canvien radicalment per l'efecte d'un turisme principalment irresponsable. I com a mostra la dada de què les comarques més turístiques de la Comunitat són també les més pobres. En fi, que m'han entrat ganes d'agafar un el R-18 roig de mon pare, i tornar a passejar per les Rambles de Barcelona sense tindre la sensació d'estar passejant per un centre comercial desnaturalitzat. Una sensació que molt prompte patirem els valencians passejant pel Carme, Russafa o inclús per extramurs. Si és que no l'heu patit ja.