VALÈNCIA. El nostre bastiment, el xassís, no sempre és perfecte. Això ho assumim amb els anys o a simple vista. També sovint infravalorem parts importants i gairebé esplèndides de la nostra estructura mecànica com ara els peus. Ells són les peces que sincronitzen magníficament el moviment, que s’acomoden a la marxa; ens equilibren el cos i això ja és dir molt. La manera de moure’ns, de xafar terra, també determina la personalitat independentment de si som camacurts amb gambada mínima o fem via amb molts pams de cama. Les extremitats locomotores, que ara tant envegen córrer, pràcticament estan en standby, són moments d’anar amb peus de plom.
Parlem dels membres inferiors de l’esquelet? Sí i no. Òbviament, tan aviat com ens ho han permès, després del necessari tancament, hem picat sola. Tots ens hem tocat el cul amb els talons, hem tallat el vent, embravits. Com si la vida tornés a una “normalitat” que ja mai no ens rebrà de la mateixa manera, diuen els experts en tot. Volem tocar el dos amb calçat esportiu, amb xancles, vambes o amb sabates de taló. Xafar, potser, el nou paviment roig que estrenarà la plaça de l’Ajuntament. No s’han recuperat les llambordes (que ara han tornat a sortir a la llum amb la reforma) d’aquella antiga plaça d’Emilio Castelar dissenyada pel poc reivindicat arquitecte Javier Goerlich. Aquests darrers dies també ens permeten córrer, a peu o en bicicleta, per la futura L10 del metro de València, que fa dècades que espera inauguració. El tram, en superfície, acceptarà a tots aquells que volen fotre el camp cap a Natzaret perquè la mar, de moment, roman al lloc. La massa vol pul·lular a tot gas per la ciutat.
Quan sortim de casa acostumem a tornar al cau. És una tradició prou antiga i assumida d'ençà que vivíem en coves més primitives i ningú no feia paella diumenge. En estat d’alarma pandèmica fugir a l’espai exterior i tornar a la llar duu feinada extra, tela per tallar. El que ens espera quan arribem ja ho sabem, ja. La por al contagi, a estar contaminats, fa que les hores després de l’eixida siguen un calvari ple de temors. Ben mirat quan entrem a casa hauríem de levitar, com aquell qui diu, fins a eliminar de dalt a baix la “bestiola” dolenta. Alerta amb les soles de les sabates portadores de porqueria invisible! Ni virus ni bacteris salvatges al domicili! Posem esment en les accions bàsiques de fumigació-petrolejat de cap a peus. Per coronar la festa, si comprem alguna cosa, ja no donem abast. Fets pols després de rentar infinitament el packaging, la verdura, la fruita, les botelles, els pots, les llaunes... I un patiment afegit per aquells que tenen una tendència crònica a la desinfecció. La covid-19 ens desborda, supera passar el drap. Estem esmaperduts del tot, farts de fer dissabte a tota hora.
La geografia condiciona els individus, la manera de gestionar la plaga. Som mediterranis i nets com un mirall però aniríem per millor camí, ballaríem amb un peu, si adaptarem costums forasters de la nit al dia. Ens estalviaríem molta feina si seguirem hàbits i rutines del nord, de ben al nord i de l’est, molt a l’est. Si adoptarem tradicions, fins i tot, de l’oest llunyà, de més enllà de l’Atlàntic o si voltarem pel golf Pèrsic i el Mar Roig. Probablement ací a l’Europa del sud això ens faria més còmoda l’estada en qualsevol de les fases o “desfases”. Els països tampoc no confinen els seus ciutadans de la mateixa manera. No tothom és igual, hi ha persones i persones, governs i governs. Aquesta hecatombe del coronavirus que ens sacseja deixa al descobert qui se n’està sortint millor de la pandèmia arrasadora. Quines poblacions, envellides o no, han fet bé els deures. Evitar la propagació amb trellat i tarannà, independentment de l’impacte econòmic, té garantia d’èxit. Podem mirar a Portugal, a Grècia, a Romania, a Polònia... Escodrinyem què ha fet a Suècia, Anglaterra, Alemanya, França, Itàlia...
Però si jo volia parlar dels peus i de les sabates! Així encetava aquest article. Pretenia barrejar tradicions i estratègies per viure més lliures de patiments. Maquinava reivindicar aquells països que es descalcen només arribar a casa com costum, que deixen a l’entrada, de manera automàtica, les sabates que transiten pels carrers. Aquestes tradicions alienes i grans propostes higièniques, les podríem adoptar per sempre (no només amb el coronavirus) com hem fet amb tantes altres coses. Només cal donar una ullada al nou maquillatge malcarat de la plaça de l’Ajuntament (de l’estètica i disseny ja en parlarem en un altre article) i veure les franquícies amb menjars estrangers ben afillats als paladars mediterranis.
Ara mateix recordava que, quan jo era menuda, hi havia al carrer de l’Almirall Cadarso de València la Casa Escandinava. La meua estimadíssima àvia Elvira em va comprar uns socs de pell negra amb sola de fusta. Eren genuïns, fantàstics. Des d’aleshores em declare fan dels esclops de fusta i dels països del nord. De fet, sempre he tingut als peus les clàssiques “Pescura” Dr. Scholl's. I pense en aquest costum de treure’s les sabates i bambar amb esclops o babutxes en entrar a la llar. Ara és quan mire als Països Baixos, a Dinamarca, a Suècia, a Noruega, a Finlàndia, a Alemanya, però també puc allunyar-me’n a l’Àsia Oriental i mullar-me els peus nus al Pacífic, al Japó. I seguir descalçant-me amb facilitat pels habitatges de Rússia, del Canadà, de Turquia. I romandre amb els peus lliures a l’Índia, a la Xina, a l'Aràbia Saudita... El calçat fora en arribar a casa. I això inclou a les visites! Diuen que la quantitat de bacteris que s’enganxen a les soles espanta, per tant alliberem l’entrada al domicili de brutícia. Avesem-nos a moure’ns còmodes i lleugers com fan al “món descalçat”.
Jo no sé ni quan ni de quina manera acabarà aquesta pandèmia. Com ens les enginyarem amb la crisi socioeconòmica i amb les crisis personals. No tinc ni idea de si sabrem sortir-nos del pas, si acabarem amb l’aigua al coll. Hauríem de pensar que ho tenim molt pelut i tal vegada el futur més pròxim no el consideraríem tan fosc, potser ventaríem millor els cops. Si actualitzem el nostre univers pel que fa a la locomoció bípeda, als peus amb sabates, i instaurem nous costums arran del confinament, ens evitarem passar el motxo a tota hora. Ben mirat, si psicoanalitzem l’estat espanyol, potser no estem tan allunyats d’altres contrades. Si viatgem, de moment amb la imaginació, a Galícia, a Astúries, a Cantàbria, a Euskadi, a Aragó i més a prop, a Catalunya ens adonaríem que sempre, des de fa segles, han fet servir la fusta com a material de protecció a les extremitats inferiors. Generacions i nissagues que han caminat per la neu, amb sol, sota la pluja, amb esclops artesans de primera mà i primers peus.
L’antropologia ens arrela a la saviesa natural. Dur la fusta dels arbres quan traginem ha de ser bo. Peces tallades, a mida, de faig, noguera, castanyer, àlber... Enfundats amb socs per la ciutat que deixem aparcats a l’entrada de casa. Són mesures extraordinàries d’higiene, ja no cal que patim! Alguns podeu pensar per què no defense, de cara a la temporada d’estiu, els espardenyots, les espardenyes de careta, les de cànem o espart, les de tota la vida. Tenint en compte tot el que circula a l’ambient, tal com està el pati, no volem tenir els peus negres com una mora i haver-los de remullar sense parar en lleixiu. Aquest model tan nostre corre el risc que el nus es desfaça i que la veta s’arrossegue per terra. Un perill extra i doble que ens inquietaria tan bon punt xafarem el carrer, que faria anar els peus pel mal camí i les mans toquejant a tort i a dret. Animem-nos a caminar damunt fusta, que es posen de moda els esclops, unisex, com als anys setanta. Ben mirat, vivim en un bucle. Procurem-nos dos parells de socs de posar i treure fins que escampe el poll.