CASTELLÓ. “L’Alcora com tots els pobles està passant les seues dificultats. No diria des d’un punt de vista catastrofista, però sí que ha anat a més. Tant de bo el que tenim és història”. El Conde d’Aranda va escollir fa quasi 300 anys aquest poble castellonenc per a fundar la Real Fàbrica de l’Acora, una factoria que la convertiria en ambaixadora de la ceràmica no sols al municipi sinó també a la província, però a més, declarada des de fa un any com a Bé d’Interés Cultural, la qualitat de les seues peces va obtenir gran projecció internacional ocupant, amb el temps, col·leccions privades al Victoria and Albert Museum de Londres o el Metropolitan Museum de Nova York. No obstant això, fa trenta anys que les seues portes es van tancar tot i que ara es treballa en la seua recuperació com a espai cultural. “Si tenim eixa història, hem de donar-la a conéixer i divulgar-la. Volem que la història es torne a repetir”, afirma Jorge Carnicer qui, juntament amb el seu germà Óscar, han desenvolupat paral·lelament un taller que vol recuperar l’esplendor de la ceràmica de l’Alcora per a dur-la fins al segle XXI.
Fou en 2016 quan aquests germans contractaren a quatre pintors i una persona encarregada del fang per a començar a fer peces ceràmiques que, posteriorment, s'exposarien al Museu de l’Alcora. La primera edició va comptar amb cinc mil visites, motiu pel qual van decidir crear el seu propi espai museístic, anomenat ‘AlcoRa. La Ilustre Cerámica’. Un espai que s’obri una volta a l’any, durant les festes patronals, i que ja alberga al voltant de 60 obres, resultat del treball de quasi quatre anys. “No és un projecte econòmic, el que volem és que la gent es torne a il·lusionar per la ceràmica de L’Alcora”, assegura Carniser.
Així, a mesura que s'ha anat incrementant la seua producció, també s’ha anat ampliat l’equip que actualment compta amb 11 persones al taller. Des d’escultors que fan figures, gent que treballa amb el fang, emmotladors, tècnics, pintors i una persona que s’encarrega de fer el dibuix previ. Tots junts tracten de donar vida a peces que es formulen des de la tradició, però sense oblidar les tècniques més modernes.
“Es tracta de no fer moltes peces sinó de màxima qualitat. Dependrà de cada cas però per exemple ara estem treballant en un homenatge a Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano, perquè es commemora el 500 aniversari de la volta al món. Doncs dugem any i mig fent la peça i segur que tardem un altre any més. Es tracta d’una esfera del món de 92 centímetres de diàmetre que es posara sobre quatre columnes que aguantaran una cúpula. És un treball molt difícil i costos. Si ells tardaren tres anys a pegar la volta al món, nosaltres més o menys igual”, conta. A més, des de l’estudi afirmen que no volen quedar-se amb el que s’ha fet tota la vida. “No pot ser sols plats i safates, ha d'haver molta escultura. Estem explorant eixe mix d’escultura i pintura fins que tinga tot l’esplendor i categoria que requereix. No es busca aleshores la rapidesa; no hi ha data immediata per a acabar el que fem”. D’aquesta manera, tot i que les festes del poble sempre són en agost, no existeix una obligació de complir una certa quota de peces a exhibir per any. “Procurem que hi haja mínim cinc, però clar l’espenta forta va ser la de primer any. Ara sumem obres cada volta més grans i complexes”, expliquen.
Arribats a aquest punt cal explicar que tot aquest projecte està lligat a una idea major: la Casa Xinesca. Un edifici que serà construït quasi per complet amb material ceràmic. Explica Jorge Carnicer que sols per a la façana es calcula que faran falta unes 150.000 peces fetes a mà. “Volem que siga un edifici de referència mundial, una obra emblemàtica que puga paréixer la peça de ceràmica més important de món i que podrà ser visitada per tots”. Per a posar-la en marxa són essencials els recursos econòmics amb els quals ambdós germans disposen gràcies a la seua empresa ceràmica Emigres. A partir d’aquí calculen que tardaran entre cinc o deu anys en fer-la realitat. “Ja comencen a haver-hi peces definitives que a poc a poc incorporem al museu, però és a molt llarg termini, encara que estem segurs que tot açò serà executable algun dia".
Amb tot açò els objectius de ‘AlcoRa. La Ilustre Cerámica’ són clars. D’una banda, des del taller volien “passar l’examen dins de casa i veure si donaven el nivell que els seus veïns esperaven d’ells”. Aquest punt pareix que no sols s’ha complit sinó que està “consolidat”. Per tant, cal passar al següent: tornar a fer del municipi un lloc turístic on poder anar per a gaudir de la ceràmica. I no sols això, sinó aconseguir que les obres viatgen de nou al llarg del món, per diferents museus i grans exposicions. Però el tercer, i quasi més rellevant, és aconseguir que no es perda la tradició d’aquest ofici. “Ens agradaria que a partir del que nosaltres estem fent isquen nous tallers dins del poble. Es necessita grans projectes i peces per a portar la ceràmica d’aquests segles cap al futur. La recuperació també ha de passar per l'eixida de nous artistes”. En aquest sentit des del taller ja compten amb dues persones que estan aprenent a pintar. “No sabem si seran o no artistes en un futur però ja hi haurà traspàs generacional alhora de la tècnica de pintura. Tenim doncs a una xica dins de la plantilla que fa el dibuix i a qui li donem alguna obra que es posa a l’exposició, i una altra que ve als estius”.
Mirant a eixe futur, els germans Carniser somnien en poder traslladar tot aquest projecte a un espai diferent, que de moment comparteixen amb la seua empresa ceràmica. Ambdós voldrien comptar amb un altre taller pensat perquè siga, possiblement, visitat per col·legis i obert al públic. També, entraria als seus plans fer d’aquest lloc una acadèmia de nous artistes. Gent que per iniciativa pròpia agafarà el seu testimoni, tant dins de projecte com fora d’ell. I també es traslladaria el museu a un altre establiment. Tant de bo, pels grans costos que això suposaria, són tan sols plantejaments.
Abans de finalitzar aquest reportatge, recapitulem el que es pot encontrar dintre de ‘Alcora. La ilustre cerámica’. Dividida per diferents sales, al seu interior es poden contemplar obres d’estil berain, un dels estius claus del municipi; xinesc, o rocalla, a partir del qual s’aprofita per a fer un homenatge a Goya. I és que el famós pintor va representar la ceràmica alcorina en un dels seus quadres. També s’homenegen -fora d’aquest estil- a les societats del segle XVIII que donaven sentit a la ceràmica; d’una banda la classe poderosa, que era qui podia permetre's aquestes peces, i d’una altra, la gent més humil, que era qui li donava vida. Així com a la dona, ja que fou durant aquest període quan va començar a tenir accés a les arts. I el recorregut conclou amb la sala del temps, on es representa el pas de la vida a través de diferents figures. L'última en sumar-se, una obra modernista que s’inspira en la persona que obri cada dia l’exposició a l’estiu. Aquí el temps està parat, perquè la jove està en la plenitud de la vida. Però a més, també es pensa la mateixa disciplina amb noves fórmules. Una tècnica modernista que juga amb els tons com si d'una obra acrílica parlarem.