La música de moda que hem deixat d’escoltar

VALÈNCIA. Hi ha música que mai passa de moda, com la Marxa Radetzky, el repertori sencer dels Beatles, Camela o el Flying Free. En canvi, hi ha música que està de moda una temporadeta i després desapareix, estar està, no l’han esborrada de l’Spotify, i possiblement encara mantens algun CD o cinta d’aquells grups, però ja no l’escolta quasi ningú. Segur que hi ha alguns grups als quals anomenes favorits i dels que fa mesos que no escoltes cap cançó. I no és perquè ja no t’agraden, simplement perquè ja no se’n parla i, per tant, se t’oblida posar-los: “Han passat de moda”. Després els escoltes de sobte i dius: “Açò sí que era un temazo”, i a les poques setmanes tornes a oblidar-los. Vos propose un repasset en forma de llista per alguns dels grups que escoltàvem principalment durant els noranta i que ara han passat a formar part del calaix de la nostàlgia. Pràcticament com han fet les llistes de números u, tan de moda a finals del segle passat i ara tan de 1998.

Estils i grups musicals que han passat de moda

Techno-ska. No cal afegir res més, Paco Pil i el seu característic so es posà de moda… tots hem ballat a ritme de Johnny techno-ska. I ara no ho fem, per vergonya i perquè no podríem seguir el ritme.

Patchanka. Hi havia una època on Manu Chao era com Greta Thunberg, però del mestissatge. Atacat i ridiculitzat per uns, idolatrat per altres, Manu ha continuat fent música de manera més discreta però ja no sona insistentment com quan cantava allò de Me llaman el desaparecido, Me gustas tú o I’m the king of bongo bong. Amparanoia, Macaco i, fins i tot, Los Fabulosos Cadillacs practicaren este estil conegut també amb el nom d’alterlatino.

Máquina Total. Els remix de Máquina Total, Currupipi Mix, Rambo Mix o Bolero Mix formen ja part, Déu gràcies, del nostre passat. Cintes de casset sense descans, tot corregudet, que reproduïes al Renault 5 a tota virolla per a sentir-te jove i atrevit.

Maná. Hi hagué un moment en el qual Maná era com el sucre. Estava per tot arreu, en totes les preparacions, en cada moment de les nostres vides apareixia una cançó de Maná per a convidar-nos a reflexionar sobre coses fonamentals com: “como quisiera poder vivir sin aire”, “¿dónde estás maldita, dónde te has metido?” o  “pero tú ya tienes otro, un tipo frío y aburrido, un tonto que es un reprimido, eso no te pega a ti, no te va”. Acabàrem d’ells com quan prenem molt de sucre, embafats; i ells milionaris.

Offspring i el punk americà. Vaig complir un somni quan el FIB va portar a The Presidents of the United States al seu festival. Botar a ritme de Lump o Peaches era una cosa que havia volgut fer des de 1996, però la vaig fer en 2014 i va estar bé, però les coses o es fan quan toca o ja no són igual. Grups de power rock i punk comercial com Offspring, Pennywise, NOFX, The Descendents o Bad Religion tingueren el seu moment de glòria, i ara no s’escolten ni en Rock FM. Només Green Day i potser Foo Fighters han sabut mantindre la flama de l’skate punk dels noranta viva, però no em feu molt de cas, fa anys que no escolte estos grups amb els quals passava hores i hores.

Boy bands. “Estic en una Boy Band, treballo en una Boy Band” diuen els Manel al seu últim disc. En realitat ells no són una boy band com ho eren Take That, Backstreet Boys o New Kids on the Block. És cert que encara n’hi ha algunes, especialment de k-pop, però eixes bandes artificials fetes per productors a l’estil dels One Direction o les Spice Girls “es algo de otra era, sacado de otra era” que diu ara Javiera Mena. Per cert, en la sèrie The Boys fan una reflexió molt bona al voltant d’estes bandes i, en concret, de les Spice Girls: per separat les seus integrants són mediocres i no han fet carrera en solitari, però totes juntes són les “fucking Spice Girls”, perquè la unió fa la força.

Rock Còmic. Ací els espanyols som una potència mundial, des dels Inhumanos a Mamá Ladilla, passant per Gigatrón, i els números u, els Mojinos Escozios. També hi havia estrangers com Bloodhound Gang o fins i tot Frank Zappa, però els espanyols ací no tenim rivals i des de Lendakaris Muertos al Koala, No me Pises que Llevo Chanclas, el Chaval de la Peca, Zapato Veloz o, els meus favorits, La Cabra Mecánica, l’humor ens encisa. O ens encisava, perquè estos grups també estan més passats que la copla.

Britney Spears. Vaig llegir una entrevista amb l’actriu nord-americana Megan Fox que assegurava que abans d’aterrar escoltava una cançó de Britney Spears. Ella tenia pànic a volar però estava segura del fet que el seu destí no era morir escoltant a Britney, i així superava la seua por. Res més a afegir sobre una Britney que ara té en Miley la seua successora.

Alanis Morrisette, Fool’s Garden, Natalie Imbruglia. Estos tres són, tal volta, els one hit wonder dels 90s més escoltats. Potser els tres foren més que una cançó d'èxit, però estos grups i altres més com Lou Bega, Haddaway o Oasis*, tingueren un moment de glòria amb cançons com Lemon tree, Ironic o Torn i poc més s’ha sabut d’ells. *Val, sé que és injust dir que Oasis són one hit wonder, o fins i tot que només tinguen un disc bo (que ho pense), però seguint la nostàlgia dels 90, jo era fan de Blur, i clar odiem a Oasis, l’impermeable de Liam i el Wonderwall. Per cert, és una de les mil cançons com Memories de Maroon 5, No Woman no Cry de Bob Marley, Let it Be dels Beatles, Dookie de Green Day o l’Amunt València a la Victòria que utilitza el Cànon de Pachelbel com a base melòdica.

Acid Jazz. Si parlem de Brand New Heavies o Incognito tal volta no sabeu de quin estil parle, però si nomenem a Jamiroquai, tots sabem qui és. O no, perquè els més joves ja no hauran escoltat la banda de Jay Kay i el seu inconfusible estil tan norm core. Crec que se’ls ha vist passejant per Benidorm, però no ho tinc confirmat.

Panettone italià. He anomenat “panettone” a este grup de cantants melòdics italians, perquè foren molt embafosos, com els panettone. La Pausini, Tiziano Ferro, Nek o Eros Ramazzotti, un grapat d’artistes italians ens parlaren de l’amor i el desamor amb cançons plenes de sucre, panses i fruita en confit, com els panettones. 

Els Panquemaos. L’equivalent espanyol al panettone és el panquemao, parle dels David Civera, Raúl el de Azul, Álex Ubago i este estil de cantants que tingueren fama sense necessitat d’OT. Bé, encara continuen de moda, però amb altres noms com Pablo Alborán. 

Cantautors, Rosana, Gloria Stefan, Gurruchaga, els Chemichal Brothers… hi ha molts més, i segurament podria fer una segona llista on mai estaria Chimo Bayo, Gala o Pont Aeri que continuen escoltant-se molt en la nostra terra bressol del remember. Qui sí estaria en diverses categories: humor, one hit wonder o inclús patchanka, és Tonino Carotone. Vaig escoltar el seu tema Me cago en el Amor a la sèrie Foodie Love i eixa va ser la inspiració per fer esta llista de cançons i grups que baixarem al Napster. Espere que no vos entren ara ganes d’escoltar la Macarena, Coyote Dax, Saturday Night i Sugar Ray o sí, perquè són millor que la majoria de la música actual.