L’armada invencible (versió low cost)

VALÈNCIA. Aplomar els ànims després d’aquest ponent que ha atacat l’estiu no és feina fàcil. No sé si les vacances amb tanta calor us fan feliços. Ja analitzarem les seqüeles a mesura que la rentrée s’asserene amb confiança, sense el cinisme casolà que tant floreix per aquests territoris coneguts, maltractats i maliciosos. La nostra manera d’entendre els dies sovint s’alia, ingènuament, amb actituds força criticaires per tal de contrarestar la impassibilitat i la ganduleria que provoca el mes d’agost. Moltes persones apliquen aquest posat a consciència, sense dubtar. La calor es veu que estimula aquesta mena de reaccions. Dissenyen, els individus, un temperament impúdic, sense valors, que no té res a veure amb les aspiracions filosòfiques gregues, amb la patent de l’escola cínica. Sembla prou acarat i contrastat que les maneres negatives de veure la humanitat no beneficien la salut ni la butxaca, ni a l’estiu ni a la tardor. Els estudiosos diuen que no duu a bon port aquest tarannà tan demolidor de moure el timó. Navegar pel món de forma destructiva afecta de valent. Fa més difícil acostar-se a la platja i prendre terra, dur a terme escales lluny dels perills de la incertesa.

El corrent filosòfic de ponentada i xafogor ha dominat la natura, ha amerat els nostres dies d’estiu. A mi no m’engalipa ni la calda, ni viure entre les dunes suant la cansalada. Doncs, mira, no! Ni que fos filla natural del de Desert Sonora! Òbviament no tinc res a veure amb els seris, els homes d’arena; ells són els únics que tenen el permís per campar lliurement, a la regalada, per aquest desert entre els Estats Units i Mèxic. Diuen que saben viure allerats i sense sufocar-se entre els cactus saguaro. Teòricament hauríem d’acomodar-nos a aquest dictat meteorològic i oblidar-nos de les impertinències malcarades del temps per tal d’aconseguir cínicament alguns graus de felicitat. Perseguim la happylicitat de les vacances tot considerant que la recerca de la felicitat mai no acaba, en som conscients, i que ens empipa saber que la calor també segrega. El darrer mes tan tòrrid que hem patit no beneficia en la mateixa proporció als habitants acalorats, els que hi viuen a un planeta que escridassa i brama a molta temperatura, que discrimina. La riquesa sembla que és capaç de controlar, sense sufocar-se, els graus i tot el que arrambla.

Radiografies i cabòries de tota mena ajuden a analitzar com i on deixem gronxar l’estiu. Les onades de calor desbaraten la demografia. Els districtes manifesten, una vegada més, les diferents hidratacions dels barris i sobretot d’aquells que es desvetllen per no poder agafar el son, que es desperten contínuament amerats. És la impotència davant el ventall, el de tota la vida, o el comandament que refrigera a distància. És el vent que et refreda l’estança i l’alfàbega que espanta els mosquits. Un caos de desigualtats que s’humanitza vestit amb samarreta de tirants neorealista, que, any rere any, naufraga. Una societat conduïda amb impotència, a cops d’impresentables, de neofeixistes, de nens casa bona, fatxendes, disfressats d’indies, de panxacontents que no fan l’alçada. Un desastre que transpira i oroneja.

L’estiu del 2019 ha estat el de la massa humana, la que sura o s’afona isolada enmig d’un vell continent. Un temps de calors concentrades poblat de plàstics i persones per terra i mar. Un moment abusador de mena, que sua la carcanada enmig d’una pandèmia de solitud infravalorada. És l’equinocci que xiscla amb turistes a bord de vols low cost entre reivindicacions als aeroports, que gaudeix amb vaixells de luxe espargits a la mediterrània amb escuma i bombolles d’alcohol, que permet al món pasteres sense port. Enguany, hem hagut d’esquivar, un dia sí i l’altre també, banderes roges a les platges, les que alerten d’aigües fecals. Enguany la moda, encara que no flotem ni anem cara a l’aire, esquitxa als menys acabalats, als que a la vora de casa volen delectar-se amb una remullada salada. Com que no tothom pot permetre’s tenir una embarcació de luxe, l’última tendència són els iots inflables. I és que de la misèria també es fan calerons, paradoxes de la vida.

Oblidem-nos dels unicornes i flamencs acaronant la mar amb el kitsch més previsible. Ara, entre la gentada que neda, amb estil lliure o papallona, barcasses inflables suren pròximes a terra ferma. Joguines mutants, amb sis metres d’eslora remenades pel vent, pel corrent, com si anaren a la deriva des d’Amazon a les nostres costes. Compres online que fan navegar, com un rei a una regata, en un bufit. Una manera de córrer la mar a cop d’insuflar, de flotar amb perill a bord, el d’una infecció microbiològica d’E. coli. Una armada invencible en versió low cost.

Som a una autonomia mediterrània copejada i amb pocs recursos, que continua a la cua sobrevivint amb quatre gallets, que necessita il·lusions instantànies, senzilles, de bufar i fer ampolles en forma de vaixell “exclusiu”. A tot estirar igual tenim uns calerons per a una barca inflable. Sabem que cada valencià rep 641 euros menys que un habitant de Cantàbria, que rebem 198 euros menys per sota la mitjana d’altres autonomies. Tot aquest greuge comparatiu l’explicava Xavi Moret a Valencia Plaza. Els comptes d’agost estan amb l’aigua al coll, quines coses! Creixem un 3,72% en desocupació. L’atur s’acarnissa al nostre país, en som líders! No, no estem per orgues, ni per embarcacions. Però si no tenim ni dret a l’habitatge, si no podem ni atracar a terra! No, no podem llevar les àncores, ni que les naus es facen a la mar.

Les rèpliques de plàstic han solcat patètiques i kafkianes, amb deliri de grandeses. Potser alguns s’acontenten amb aquesta tendència injectada d’aire que pren volum a la costa, amb les reproduccions inflables de iots inabastables de “carn i os”. Una manera alternativa, marinera, d’escapolir-se de la realitat perquè el tren de la costa no convida a fer travessies, no enganxa ni fa addictes. Quina condemna endèmica la de no tenir un corredor mediterrani, a l’estiu i a l’hivern, que estimule la fugida; un suplici que entrebanca la sortida disparada al nord, que fa la traveta als quilòmetres i a la nostra particular via “fèrria”. Un trajecte impossible, de tortura, de tortuga, per tal de veure món pujats a la locomotora de València nord enllà. Un periple que encalla el viatge cap a on bufa la tramuntana, que fa tributs al pobre Pigafetta, aquest paio que va circumnavegar pel món sense perdre l’esma, bevent-se el temps.

Reconsiderem els inflables, no els menyspreem. Ben mirat, al cap i a la fi, el verb inflar cohabita amb nosaltres. És ben acceptat, s’adapta la mar de bé amb usos transitius, pronominals, en locucions, col·loquialment, hiperbòlicament... Diverses accepcions conjugades que inflen i fan volum als dies, que s’exageren amb perfils inflats, grandiloqüents, tibats, camacurts ben estirats encara que no tinguen alçada, només altura de mires. Notícies inflades d’estiu i calor amb la intenció d’entumir les neurones, molts cops socarrades amb propòsits altisonants a prop del mar o de la plaça de l’Ajuntament.

A les acaballes de l’estiu fem homenatges a la roda (a Dunlop, Pirelli, Michelin, Firestone...), capaç de fer-nos girar, de trontollar, de fer-nos surar. La reivindicació de la goma ve de lluny, de generacions passades que nadaven “vestits” de cautxú surant a la platja i a les basses. Una mar de rodes negres, de banyadors i pocs biquinis.  Els contorns toroidals ompliren de pressió vital els estius de la postguerra i de la dictadura. Els gomàtics (denominació riberenca de la cambra interior de les rodes grosses dels vehicles) convidaren a oronejar als rius i al mediterrani. Mentre arriba la tardor, volem pneumàtics i bombins metafòrics que ens inflen d’aire per poder fer flotar els dies, que ens ajuden a moure’ns, a rodar per la vida, a recórrer moltes perifèries, carreteres i oceans. Necessitem “aire a pressió”, que no ens inflen el cap. Salvavides per tothom. Exigim no ser nàufrags sense mar.