Foto: EUROPA PRESSVALÈNCIA. Començaré pel principi. Poqueta nit d'estiu, turistes fent-se fotos a l'hora del crepuscle. Filtre d'Instagram i cares contentes gràcies a una cosa tan senzilla i econòmica com una platja i el sol que desapareix. Ricky Rubio, jugador dels Cleveland Cavaliers, lidera la selecció espanyola de bàsquet que cau derrotada davant els Estats Units i un tuiter anomenat @CafeDeRick escriu: "Ricky Rubio ha vivido en Minnesota, Utah, Phoenix y, ahora, Cleveland. Debe tener una opinión peor de EE.UU que Fidel Castro". Perquè Cleveland és el prototip de la ciutat americana lletja, que no és ciutat, més bé un grapat de gratacels i uns suburbis enormes. Famosa és la frase atribuïda, sembla que erròniament, a Tennessee Williams que diu: "Als Estats Units hi ha només tres ciutats: Nova York, San Francisco i Nova Orleans, tota la resta és Cleveland". Allí, a Cleveland, paradigma de la ciutat dormitori, per a atraure el turisme han creat un museu del rock, un saló de la fama a l'estil Hard Rock Cafe, però en gegant. Perquè cal oferir alguna atracció turística, i si el teu crepuscle, la teua natura, o la teua arquitectura no és espectacular, sembla innegociable afegir atractius turístics a la teua localitat. Quin és el millor, l'ideal, el definitiu?
L'alcalde de Vigo ja ha començat a muntar, a 4 d'agost, la il·luminació de Nadal. Ell no, només s'ha fet la foto per aparentar "una cosa que parega, però que no siga" que diuen a Benifaió. De totes maneres, el paral·lelisme entre la fascinació dels llums de colors nadalencs i la llum solar crepuscular és evident. Vigo té moltes atraccions turístiques naturals com les platges o les Illes Cíes, i també la gastronomia i els paisatges propers en forma de vinyes d'albarinyo són bonics. Encara que està en els rànquings de ciutats més lletges d’Espanya, com Fuenlabrada, Parla i rodalies. Tal volta per això s'han inventat una atracció turística que puga atraure uns quants visitants durant l'hivern. Cara, poc sostenible i amb un punt megalòman important, però que li val al senyor alcalde per a presumir bona cosa.
Paregut, però més interessant, és el cas de Torí i els Luce d'Artista (llums d'artista). Una iniciativa que va iniciar en 1998 l'Ajuntament on es convida dotze artistes contemporanis a dissenyar els llums de les principals places del poble. A poc a poc s'han anat sumant artistes, i també ciutats, ja que Salern i Pescara han iniciat la seua col·lecció de llums i les van intercanviant entre elles, i cada any les posen a places distintes. Una manera diferent d'aprofitar la il·luminació nadalenca per a fer art, i per a convertir-la en un atractiu turístic. Especialment en ciutats que durant eixes èpoques no tenien cap mena d’interés per als visitants. Però, el tema de la il·luminació no és l'únic que genera anhel del turista, hi ha moltes iniciatives que es fan baix el reclam "atraurà turistes" que, normalment, funcionen regular.
Una cosa és tindre una festa pròpia, fer-la per gust, i que esdevinga un esdeveniment turístic, un poc per casualitat —com va passar amb la Tomatina, per exemple—. Una altra cosa és forçar-ho pensant que un succedani de laboratori pot funcionar com a reclam. El cas és que tenim festes que podrien suposar un gran reclam turístic internacional, com els Moros i Cristians d'Alcoi, Cocentaina o Albaida; o les festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí. Però són festes pensades per a lluir-se davant del veïnat, no davant del turista, i per tant no són molt freqüentades per gent de fora de les respectives comarques. Les falles sí que han funcionat com a reclam, i en menor mesura també les fogueres d'Alacant, però en general les festes són per als festers i per a gent de la contornada. Així que inventar una festa, com posar moltes llumenetes, tampoc és el reclam turístic definitiu.
Els museus també són una manera d'atraure visitants, especialment quan tenen alguna obra important. A Nova York, que són experts en màrqueting, han aconseguit que les poques obres d’alguns artistes internacionals que allí tenen siguen les més famoses del món. Perquè La niteEstrellada de Van Gogh, Les senyoretes del carrer d’Avinyó de Picasso o el Dalí dels rellotges blanets, anomenat La persistència de la memòria, són de les obres més conegudes d'eixos artistes. Sense ser tal volta les més importants, les han convertit a poc a poc en icones mundials a força d'explotar la seua imatge, i han aconseguit que el gran públic vulga fer-se una foto amb eixos quadres. Doncs això nosaltres no ho sabem fer tan bé, i el Picasso o el Matisse de l'IVAM passen desapercebuts, com ho fa l’autoretrat de Velázquez que té el museu de Belles Arts, els Goya de la catedral de València, o no hem sabut posicionar a escala mundial artistes genials com Pinazo o Sempere.
El cas és que molts pobles tenen museus interessants a la Comunitat Valenciana, com el del Taulell a Onda, el Vilamuseu a la Vila Joiosa o el Museu del Joguet a Ibi, però per a la majoria dels turistes no són suficient atractiu com per a somniar amb fer-hi una visita. Potser si la Dama d'Elx tornara a casa o Sorolla tinguera un museu propi com el Picasso de Màlaga, tindríem eixe atractiu, però de moment no el tenim. I fer-ho des de zero pensant que un museu d'art, de la mar, etnològic o arqueològic serà un motor turístic, no és una bona idea. Exemples de museus tancats o que són una pèrdua immensa de diners n’hi ha molts per tot Espanya. Així que si per algun motiu vols que el teu poble reba milers de visitants, els museus no solen funcionar. Una altra cosa és el cas de Fanzara, això sí que ha funcionat i ha generat una allau de visites a un poble que abans era molt tranquil. Potser l'art urbà pot semblar que ja està molt vist, i que no és innovador, però ho han fet a Miami amb èxit, i ho han intentat replicar a molts llocs com Houston, Cleveland, Amsterdam o Berlín en diferents formats i amb menys èxit. Així que per a Fanzara sí que ha sigut un reclam molt encertat.
Festivals com el FIB o el Rototom porten a Benicàssim milers de persones. Tal volta no és el turisme somniat per cap ajuntament, que s'estima més el turisme més tranquil, però a xicoteta escala, ajuden l'economia local. Ara bé, consolidar una marca i un públic des de zero no és fàcil, que li ho diguen als promotors de festivals com el MBC al Port de Sagunt. La Volvo, la Fórmula 1, la Copa de l'Amèrica, el Global Champions Tour d'Hípica que es va fer a la CAC... Són esdeveniments esportius cars i que han costat més del que han aportat. Alguns com el cas de la Copa de l'Amèrica, per l'empastre judicial i la total improvisació posterior a l'esdeveniment. El cas és que estos macroesdeveniments, com aquella Campus Party que portava milers de gamers a València, són molt cars i el seu èxit sol ser efímer. Com tot, costa anys per a consolidar-los i que tinguen el paper referent i motor de l'economia desitjat. Que li ho diguen a Disneyland París, i els seus anys de dèficit.
A Terra Mítica, o la Ciutat de les Arts i les Ciències, no se'ls pot negar el seu paper d'atractiu turístic; ara bé, si posem en una balança el dineral que han costat (suspensió de pagaments a Benidorm inclosa) i el que aporten, difícilment arribarem mai a un equilibri. Si comprovem també com han quedat projectes com el Parc Ferrari que es volia fer a Xest, o com volien fer aquell primer Eurodisney a la marjal de Pego-Oliva, tal volta, podem assumir que hem esquivat bales en forma de "el macroprojecte que salvarà l'economia del poble...” i que només fa que salvar quatre butxaques i desviar diners d'on cal invertir-los.
Com el crepuscle que atrau milers de visitants, com la barraca de la porta blava de Xàbia, com les cues que es formen a la Fuente de los Baños a Montanejos, al Pou Clar d'Ontinyent o a les Coves de Sant Josep de la Vall D'Uixó, el que ja tenim és prou reclam, només cal remarcar-ne la vàlua. Com el Trinquet de Pelayo, que queia a trossos i en lloc d'arreglar-lo amb un cost de mig milió, el govern de torn va fer una Ciutat de la Pilota a Montcada —a mig fer, no s'ha acabat— que en el seu moment va costar 11 milions d'euros, i encara falten molts més per a acabar-la. Si tenim realment el Sant Calze podríem creure'ns un poc que és l’autèntic, també amb la Santa Faç, perquè tornant a Torí, el Sant Sudari sí que està reivindicat. Però tal volta per complex d'inferioritat, per meninfotisme, o simplement per desconeixement o falta de voluntat, ens capfiquem a fer projectes milionaris, crear infraestructures inútils com el Parc de la Relaxació a Torrevella i deixar caure palaus i edificis que si estigueren arreglats serien l'enveja del 90% del planeta. Un altre dia podríem fer una llista de palaus, castells, joies de l'arquitectura i edificis històrics que caldria reformar. I abans de fer ciutats de llum i color —i ruïna—, mereixen recuperar la llum i color original, perquè ells són part de nosaltres, i ser un mateix i no una franquícia quadriculada és l'atractiu turístic definitiu.
