L’enèsima cimera del clima i el seu context

Aquests dies de principis de desembre es celebra a Madrid l’enèsima conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic. No m’entenguen malament, l’ONU ha de fer tot el que siga possible per a arrencar als diferents governs i  grans empreses compromisos que permeten mitigar l’impacte del canvi climàtic. I dic mitigar i no aturar, perquè per a aturar-lo anem tard d’acord amb els científics.

És més jo diria que el més important de tot plegat seria que tant per a els governs com per a les grans corporacions aquests compromisos foren d’obligat compliment. Això és, que en cas de no implementar les mesures compromeses, no assolir les reduccions pactades o retirar-se d’un acord ja signat suposara una multa econòmica de quantia suficient com per a que fora més barat complir els compromisos que no fer-ho. Només d’eixa manera eixos compromisos i colpets al pit entonant el mea culpa que entonen governs i grans corporacions cada X temps resultarien creïbles. Si, ho confesse soc escèptica i no me’ls crec.

Començant pel principi, aquesta cimera mundial pel clima s’hauria d’haver celebrat a Xile i no s’ha fet perquè el poble xilè està al carrer lluitant pels seus drets civils i socials i l’actual govern xilè té els carrers militaritzats per reprimir a la població civil que es manifesta pels seus drets. No obstant, aquesta cimera es celebra sota presidència xilena. Doncs això. Diguen-me tiquis-miquis però per a mi els drets humans són intocables i no hi ha res en el món que eximisca del seu respecte.

Continuant pel fet que la cimera pel clima passa a celebrar-se a Madrid, ciutat que ha votat al seu actual alcalde que va prometre eliminar les restriccions a la circulació de vehicles privats pel centre de la ciutat que havia posat en marxa l’anterior consistori. Es tracta del mateix alcalde que ara treu pit de l’existència de Madrid central. Doncs això, Spain is different. 

No havent prou amb això, aquesta mateixa setmana algú ha llançat una granada a un centre on hi viuen menors no acompanyats. És a dir xiquetes i xiquets que no tenen una família que tinga cura d’elles i ells, que estan sols al món. És pot ser més infame? Segur que si i no tardarem massa en escoltar i veure barbaritats més grosses. Aquest és també un tema que afecta als drets humans, als drets humans dels xiquets i xiquetes que estan sols. Però compte que els roïns no guanyen perquè siguen roïns, si no perquè la bona gent mira cap a altre costat. Qui justifica maldats n’és complice i responsable. Vaja des d’ací la meua repulsa al racisme i la intolerància i la meua condemna a l’atac que qualificaria de terrorista que va patir aquesta setmana el centre de menors d’Hortaleza.

Aquesta normalització de discursos racistes, xenòfobs, i en definitiva, d’odi al diferent (raça, gènere, orientació sexual, minories lingüístiques i culturals), no seria possible sense uns mass media que no passen pel seu millor moment. La digitalització massiva que va dur amb ell el S.XXI junt amb els canvis en els patrons d’accés a la informació i els continguts multimèdia de les generacions més joves van fer que els models de negoci d’aquests  mass media, en alguns casos concebuts fa més de cent anys, quedaren totalment obsolets i fora de joc. Com qualsevol negoci, els mass media  haurien d’haver tingut una actitud de vigilància estratègica de l’entorn i canviar els seus models de negoci adaptant-se als canvis socio-culturals abans que aquests es produïeren. De fet allò que solien ser les seues principals fonts de revenue fa 30-40 anys ja no ho són. I els mass media han acabat endeutats i molt dependents d’algunes injeccions de grans corporacions que condicionen les seues línies editorials. Els i les periodistes que puguen llegir aquestes línies saben molt bé a què em referisc.

Des del punt de vista d’una societat que es reconeix com a democràtica, tothom sap que sense una ciutadania crítica i lliurement informada només pot haver una democràcia de baixa intensitat. Per això és tan important una premsa lliure, forta i independent amb diversitats de línies editorials i crítica amb els poders (tots ells). Una democràcia liberal necessita una premsa lliure i independent per a existir.

Quan aquesta setmana veig les primeres planes de la major part de la premsa en paper obrir amb la publicitat d’una gran empresa energètica en relació a la cimera del clima, em preocupe.

Tot i això m’agradaria tancar amb un poc d’optimisme perquè també és cert que existeixen diferents empreses de comunicació nascudes en format digital que desprenen eixe esperit crític i independent del periodisme.