L’escola d’estiu de l’UJI: més enllà de la inclusió

Malauradament aquest estiu ha tingut presència en els mitjans de comunicació noticies com: nen amb autisme expulsat d’un campament d’estiu, o xiqueta exclosa d’una campament per la seua condició d’autista i m’agradaria, des d’aquest espai, donar-li visibilitat a un cas d’èxit que funciona des de fa anys, i que funciona tan bé que passa inadvertit, però que crec que es mereix un reconeixement. Es tracta de l’escola d’estiu de la Universitat Jaume I, dirigida per Carlos Hernando i coordinada per persones amb cor i sentiments, d’eixes que últimament pareix que són difícils de trobar, com és Pilar Viñado i que et fan la vida un poc més fàcil.

El meu fill té autisme i aquesta condició mai va ser un impediment per a participar en l’escola d’estiu ni en cap de les activitats programades. Des del primer any va ser un nen més. Monitores formades i sensibilitzades el van acollir i el van introduir en el grup; no només el van atendre sinó que van sensibilitzar a la resta de nens i van crear un grup cohesionat i respectuós, un grup que a més de passar-ho pipa, estava treballant valors com el respecte, la inclusió, la diversitat, la cooperació... El resultat és el normal, el que s’espera en una escola d’estiu: que tots els xiquets i xiquetes gaudisquen d’aquests dies d’estiu amb un munt d’activitats lúdiques. La paraula clau és TOTS. Des de l’UJI s’esforcen per a que cada nen participe, per fer equip, per fer-lo possible. Es tracta d’un projecte on la paraula inclusió adquireix vertader protagonisme. No es tracta d’admetre xiquets i compartir espai, es tracta d’estar present i de participar, i això és possible amb un disseny de programació universal, per a que cada xiquet puga gaudir de totes les activats, un programa on tots poden participar. Lluny de les noticies d’exclusió, o d’aquells models que aglutinen únicament a xiquets amb necessitats, l’UJI ens presenta un projecte participatiu, on tots els xiquets i xiquetes, sense excepció participen i aprenen, cada ú al seu ritme, però tots plegats, on la diversitat és una oportunitat per a conèixer, per a compartir, per a créixer.

No és tracta doncs de tindre plaça i estar, es tracta de gaudir i d’aprendre. Jo cada any continue sorprenent-me: El primer any va ser Mari Carmen que li agafava la mà i el feia ballar i llançar-se a la piscina. El segon any Desiré i Marian es van proposar que Álvaro aprendria a patinar i ara forma part del Club de Patinatge d’Almassora.  Enguany Ana, Marta i Violeta han dit que tocava jugar a tennis.... i jo no puc més que donar les gràcies a tot aquest equip humà, disposts a trencar totes les barreres, que fiquen els mitjans i la voluntat per a que cada xiquet, dins de les seues limitacions, gaudisque de les activitats i experimente cada dia.  Per a la resta de mares  tot el que estic comentat són coses normals, però les mares de xiquets amb necessitats especials sabem que qualsevol cosa quotidiana per a la resta, és un repte per a nosaltres, i el que passa en l’escola d’estiu de l’UJI és que jo sóc una mare més, com la resta, i el meu fill un xiquet més. No hi ha barreres. No hi ha problemes. És la vertadera normalització.

L’UJI una vegada més és un exemple d’institució al servei de la comunitat, és un referent, no només per la qualitat en la docència sinó per la qualitat del seu personal . Ser inclusiu és va més enllà d’estar... és formar part del grup, i en l’escola d’estiu de l’UJI: Tots #somUJI.