L’espermatozoide audaç

VALÈNCIA. Si gandulegem, si estem encantats de la vida, si sovint estem amb els braços plegats, si no perdem la son, si la joia de viure la duem tatuada... tot té una explicació. D’altra banda, si res ens entra pels ulls, si la llei de Murphy ens promou l’adversitat, si a tota hora ens plou sobre mullat... tot té una explicació. No es tracta de carregar les culpes contra ningú perquè no hi ha déu que ho sàpiga amb certesa absoluta. No podem ni personalitzar els autors, ni escarmentar tothom. Tal com està muntada l’existència, sembla que venç el més fort, el més ràpid en aquesta cursa vital tan “excepcional”. Que de què parle? De responsabilitats, de culpabilitats, de protagonistes absoluts, de secundaris, de cameos? Ara m’entendreu. No patiu que no deixaré amb el cul enlaire aquest afer. Realment, tampoc no podem descobrir qui, dels 250 milions dels protagonistes de “l’assumpte d’avui”, ha estat el que ha determinat la manera de percebre el nostre trajecte, el temperament de cara a la galeria o portes endins. Qui té la culpa de tot? Tranquil·litat perquè desennuvolaré, faré més clar, el tema del dia, el fet que esborrona per desconeixença i per grandíssima troballa. Us descobriré el pastís: la nostra manera d’entendre la vida també la tenen els espermatozoides. Sí, els espermatozoides, tal com raja, tal com surt! En cada ejaculació, en són una caterva, només un serà l’agraciat de conquistar un òvul. Una carrera, sense mirament, a tort i a dret, amb rapidesa, amb agilitat, on els primers triomfaran i per tant voldrà dir que tenen major qualitat. No conec cap persona capaç d’esbrinar qui, d’entre tants milions, ha estat el prolífer. Ai, pare! Des de la McGill University de Mont-real, Canadà, ens transmeten aquesta investigació tan fecunda. 

La descoberta, segons expliquen, ha identificat un mecanisme, que no pertany a l’ADN, implicant l’estil de vida del pare en la descendència. Nyas! Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Si estàvem convençuts que només l’ADN tenia el segell inconfusible dels progenitors. Doncs ara, la història és substanciosa i no tan “inclusiva”. Amb sorpresa, tenim canvis, un nou paradigma que fa comprendre l’herència i el tarannà, fet i pastat. Després de més d’una dècada de recerca, la doctora Sarah Kimmins explica que ha identificat un mitjà no basat en l'ADN pel qual els espermatozoides recorden l'entorn del pare i transmeten aquesta informació a l'embrió. Caram amb l’espermatozoide delator, fill de son pare! No cal dir que els ratolins han estat els mamífers agosarats a fer de conillet d’Índies. Ara ens clarifiquen que juntament amb l’ADN, les proteïnes de l’esperma, amb una intimitat profunda, posen en evidència gairebé tot. Tal vegada aquest  avenç permetrà que clarifiquen i previnguen algunes malalties, aportant “espermança”.

Sabem que l’ADN és el factor essencial de la transmissió genètica. Una  estructura tridimensional, dues cadenes, que “edita” el nostre llibre d’instruccions com a éssers vius. Però no podem tirar-nos a l’esquena, ni hem de menysprear, gens ni gota, els espermatozoides. On és el quid de la qüestió? En l’herència de les experiències vitals dels pares, no de les mares, dels papàs. El seu estil de vida, què han fet, què han deixat de fer, què han menjat, si han viscut estressats...  Tot afecta la salut de la descendència. Ariane Lismer, també doctora a la Universitat canadenca, es va emocionar impressionada en veure com la càrrega paterna, l’espermatozoide audaç, i l’embrió s’acoblaven rompent el glaç, entrant en matèria per crear les futures vides humanes. 

Si l’esperma és capaç de transmetre records als embrions, ja sabem molt més del que érem capaços d’imaginar. Molècules que es traslladen dels nostres papàs i ens predisposen a menjar raves picants, a la pluja, a la música, a l’arròs o als fideus, a estimar l’obra d’Artur Heras, a llegir a tota hora... Què els espermatozoides puguen traspassar records als embrions ja és al·lucinant. Hi juga fort l’historial patern! És una gran font de transmissió on l’esperma no perd detall i sempre deixa empremta. El saber no ocupa lloc, no fa cap nosa. Molècules que no són ADN campen per fer la seua, tafanejant tot allò que saben i xiuxiuegen als espermatozoides eixerits.  

Els que ja hi som, ja tenim l’herència al damunt. Les nostres dues cadenes d’ADN ja van enrotllades l’una al voltant de l’altra formant la famosa doble hèlix des de fa temps i sabent que l’espermatozoide espavilat també hi és. Ara també coneixem la importància de l’esperma en les nostres decisions quotidianes. Pare meu! Les dones, les que encara esteu per tenir criatures, ja sabeu. Caldrà obrar amb precaució, fer una bona selecció natural pam a pam. Anar a l’atzar no convé. Encertar, en cos i ànima, és imprescindible. Tenir bon  ull de ple a ple. No sé si els tropells de passió en són favorables. Els embolics sempre en provoquen més. Recordar que transmissió i prevenció han de ser inseparables en la tria. Despullar un sant per vestir-ne un altre ni de conya! No paga la pena complicar-se la vida ni complicar-la a l’embrionet fèrtil. Procureu posar-vos al lloc del futur infant. Afineu, poseu els cinc sentits. Feu blanc! 

No infravalorem aquest líquid viscós compost d’espermatozoides en suspensió ni la seua capacitat d’escampar hereus i records en el pack. Poca broma amb aquesta morfologia d’àcid cítric i sacarosa. Convé refrescar la memòria: l’esperma és fàcilment congelable a -196 °C durant períodes d’anys, per si de cas. Igual que passa amb les bones collites de vi, potser, caldrà implantar la “gran reserva seminal”, etiquetar el valor dels atributs, lleugers però amb cos. Descobrir uns altres paràmetres, aspectes imperceptibles a l’ull humà, avaluar la qualitat final. Ací, xiques, es tracta d’aconseguir  la denominació d’origen d’una altra manera, un cop superades les fases inicials (olfactiva, visual, gustativa), els indicadors fisicoquímics seran de gran prestigi, de talla. Tot arribarà, no crec que aquest any surta cap Grau de “sommelier d’espermatozoides”. De moment, ni emulant la pel·lícula de ciència-ficció d’Andrew Niccol, inauguraran, a la Toscana valenciana, Fontanars dels Alforins, un celler Gattaca del segle XXI.