Magatzem d’instants

VALÈNCIA. Fer memòria, mare meua! Això és prendre nota de la vida, fil per randa, mot a mot, sense deixar de banda els detalls. Són les cròniques irrepetibles, celestials, dels somnis i la contrastada realitat, fardos d’infinites històries privades i col·lectives. Recordar constantment els esdeveniments que hem amassat, que construeixen allò que ens ha ocorregut, convida a una fortuna en gravacions i produccions de continguts, d’enregistraments dels temps viscuts. Aquests fets que han succeït ens fan reviure i reinterpretar allò que ens acompanya al passeig de la vida i que, de vegades, ni tan sols hem sabut percebre. Les impressions tatuades que ens han colpit, que han pres raó del trajecte, que  van una mica per lliure i travessen el nostre camí. Elles determinen la fixació del nostre aprenentatge. Elles, cicatrius poderoses, consideren quines percepcions del trajecte s’evaporen i quines cal guardar. Una mena de veu interior, prou afònica, ens farà memòria tenint en compte la força de les nostres sensacions. 

La xarxa neural, el magatzem dels records i els sentits, té moltes connexions, o això diuen. Les experiències s’amunteguen i és quan s’inicia el desconcert de la recordança, comença la jerarquia d’allò retingut per tal d’organitzar-se. En termes econòmics la memòria (no  en sé ni un borrall, d’economia!) fa una mena de relació de tots els actes, dels treballs realitzats per una societat, per una corporació. En aquest cas l’empresa som nosaltres mateixos. Un bon inventari! Perquè la memòria dicta i diu la seua. Parla, que diria Vladímir Nabókov. La carrera del pensament comença ben d’hora; el record, la presència en la ment de persones, de fets del passat, també. Els períodes que determinen allò que recollim amb dècades i els que vivim gairebé en bucle, almenys a temporades, ens influeixen; diuen molt de  nosaltres, de com funciona la nostra vida exterior, com opera la interior. Els records esclaten l’ànim o bussegen en les profunditats dels neguits.

Benvinguts els anys 90 per contribuir amb els smartphones a combatre l’oblit. L’empremta de la memòria ara també és un diari íntim digital. És el dietari que es mou amb nosaltres al ritme que marquem i amb la potència de la bateria del mòbil. És l’eina sabuda que resol de seguida, en un bufit, l’amnèsia del moment amb la complicitat de la cobertura. Un dispositiu que està als antípodes d’aquell sabatòfon de Maxwell Smart, l’agent 86, protagonista de la sèrie televisiva dels seixanta. Don Adams i Barbara Feldon que interpretava l’agent 99, passaven el temps sabata en mà, espiant i fent feina, descalços en temps de la Guerra Freda. Ara ens relacionem, tafanegem, fiquem el nas, ens refresquem les intencions i la memòria d’un sol cop. Connectem i bloquegem amb la cara, amb els ulls, amb els dits, amb el que faça falta.

Unes observacions, cròniques, exposades a ciberdelictes i a virus, però gairebé sempre amb telèfons intel·ligents al damunt. La societat amb solitud guarda la memòria i confia sense cap dubte en el sistema Android o en l’iOS. Els telèfons són estris d’emmagatzematge dels instants. La nostra memòria auxiliar és addicta a aquest acuseta, espieta, xerraire i delator de butxaca. Plataformes amb aplicacions reanimant-se a tota hora per fer-nos la vida més “fàcil” amb aquest “ajut” i per fer-nos perdre la capacitat d’alimentar la pròpia memòria. Un dispositiu que fins i tot és capaç d’editar els records, que et pessiga el cervell amb relíquies passades, amb imatges i instantànies que et sacsegen la memòria i els budells. Optimitzar l’accés als temps remots contribueix a identificar, a entendre, la nostra capacitat de retenir, de rememorar allò conegut que ens afecta. Dissenya l’empremta de la vida, ja digital, la que s’associa a la nostra memòria central i virtual tant si la tenim d’elefant com de mosquit. Passem els anys amb l’intransferible reportatge vital, vigilants que no s’esborre  sense voler. La història que es carrega evitant fer malbé la bateria individual no és de liti. La nostra és la que s’endolla als dies, la que puja al núvol, l'iCloud íntim, els documents de remembrança.

El nostre propi carregador vigila la vida útil per demà i per demà passat. És la necessària connexió personal wifi o el familiar  Bluetooth. Són els confidents de la quotidianitat, els que ens vinculen al món, a un planeta ple a vessar de desmemoriats, sense opció de recàrrega. Els oblidadissos que fan el que els ve de gust, que eviten el senyal dels moments, que eludeixen la gravetat. Que estimen la insensibilització perquè conviuen amb la ingratitud de l’oblit sense anar més lluny. L’amnèsia de relats viscuts, de dietari, es coneix que alleugereix de pes el camí. Viure sense gigabytes de memòria RAM, sense capacitat d'emmagatzematge, potser és l’alliberament del cos i l’ànima. Mai no conten el secret, els capsigranys. Rompre les cadenes amb la quotidianitat de la memòria és estar, tal vegada, ben alliçonat. Poder respirar l’oblit a plens pulmons ja serà el súmmum. Com a mínim caldrà diferenciar entre ser despitat o fer l'orni. Viure sense cobertura? Doncs, ben mirat, tal com va el món, transitar sense càrregues de memòria emocional ha de ser la bomba. Embadalits i amb la bateria descarregada, sense possibilitat de connexió. Admirable? Impressionant? Per no oblidar!