Melodrama electoral

VALÈNCIA. La gelosia de camuflatge és la que està lligada a les inseguretats i als complexos. Els individus que la pateixen actuen, sovint, a la callada. Els gelosos, encara que dissimulen, són compulsius i envejosos. Ataquen de manera natural, els pot el recel, s'envalenteixen davant una víctima espatllada i afeblida. Acostumen a triar persones de diversos perfils, però sobretot a aquelles que passen per circumstàncies dures i delicades, quan la debilitat no es detecta a la primera. Engabien a tort i a dret la presa, caiga qui caiga. La gelosia és egoista com ho són les indivídues i individus que la practiquen, són dependents de primera magnitud. Les trampes i els recels s’alien a la perfecció amb ments perverses i acomplexades. Dissimulen i arramblen en silenci. Nihil novum sub sole.

De fet els gels han estat protagonistes indiscutibles en la història de la literatura, la música, la pintura, la filosofia, el cinema... per no parlar de la nostra quotidianitat. No tot és tan entranyable com en Pane, amore e gelosia (1954), la pel·lícula dirigida per Luigi Comencini. Ell va saber escriure un guió on plasmava aquesta patologia desenfrenada i ho va fer amb un bon gust incisiu. Una caricatura en blanc i negre amb el segell del director de fotografia Carlo Montuori. La versemblança dels personatges és brutal gràcies a la interpretació de Vittorio De Sica i Gina Lollobrigida. Els dies convertits en comèdia adobada de neorealisme rosa, gels, masclisme, humor àcid, sospites... Deixem Itàlia, el poblet imaginari de Sagliena, i arribem a les nostres ciutats i pobles, al moment electoral d’avui diumenge. Al país, 3,6 milions de valencians tenen dret a vot. La broma, segons informava l’agència Efe, costarà “només” 4,3 milions d’euros. No res, quatre xavos. Cal afegir el cost incalculable de la gelosia que també està a la trama de les urnes, una força irreprimible on el recel és l’escorta.

Podríem dir com a eslògan: “Recelosos units mai no seran vençuts”. Tant fa el segle que analitzem. Són com els corcons, sempre a la vora! Aquestes persones, incloent-hi polítics, solen tenir un fons tan nociu que fan veure que la festa dels gels i la inseguretat no va amb elles. Dissimulen com si no foren receloses, com si res afectés el seu dia a dia. Una vida muntada, sovint, amb victimisme i mentida però que els funciona davant els il·lusos i, en clau electoral, davant els votants. Ni pessigant-se es creuen el que tenen, l’objectiu aconseguit. El recel de no perdre’l fa que expulsen el verí d’amagat, tan disfressat que l’enverinat ni se n’adona. Un cop feta la captura, duran a terme el que siga menester per retenir la pobra víctima, els pobres innocents que passen a prop, o els que tenen “engarjolats”. La versió política inclou militants de base, els simpatitzants que troben pel camí i les noves captures altament vulnerables. Quina angúnia ha de ser viure amb recel. És innat, cultural? Com funciona? Quin deliri!

La desconfiança d’algunes persones és el pitjor que ens pot passar a la vida i a les urnes. Són personalitats esgarrifoses. Tot el sant dia pensant i gestionant com fer per atrapar la peça desitjada sense que el “botí” ho ensume. Pobres preses, beneïdes, enxampades per aquestes persones nefastes que l’atzar ens col·loca a la vida. Tots hem patit aquest tarannà sibil·lí. Els malèfics, tenint en compte els personatges d’aquesta mena de fauna, i molt perillosos, són els que duen al damunt un recel avesat indefinit, infinit, i a més a més, trasmudant-ne l'aspecte. Quan ho percebem, ja hem fet tard. S’han endinsat de grat o per força a la nostra zona més personal. Han abduït als teus, han desconcertat la intimitat de l’entorn familiar.

Circulen gates maules de totes les ideologies que no van enlloc sense xarrupar i llançar metzina, que obren la boca davant la tria enganyada i manipulada amb molta paciència, sense pressa, per fer malbé i xuclar l’ànima fins al moll de l'os. Sembla que la nit és l’hora clau perquè confon de valent, no sé quina ment lúcida o passada de voltes ho va dir però és ben cert. Els bars i els graus, els combinats als taulells, contribueixen, ja fa segles, a desenvolupar l’estafa; i, el més espantós és que l’enganyifa va in crescendo fins a aconseguir el propòsit traçat. No s’ha evolucionat gran cosa al llarg dels temps, s’han adherit al recel infinitat d’aplicacions i plataformes. Ells, els cobdiciosos i malfiats, no poden permetre’s el luxe de perdre possessions ni “posseïts”. Tot sota el control.

A tall d’exemple mirem què fem avui, un dia d’eleccions generals. Som votants en un estat electoral crònic que mai no acaba, amb una campanya de recel i enveja, de menyspreu evident. Una lluita pel poder amb burrera, amb coherència feixista, amb incoherència des de l’esquerra, amb limitada integritat. Melodrama electoral a novembre. Empentes i colzades, somriures i covardia, samarretes, mascotes i llambordes... tot dedicat al ciutadà que viu i malviu amb desconfiança, amb la indiferència de la immensa majoria els polítics. La vida i el recel. La gelosia i les pors. L’enveja desenfrenada dels irritables malpensats, dels que viuen amb ressentiment i inseguretat perdurable. Ells són les màquines piconadores a una societat vulnerable. Els recelosos, en general, polítics o no, són suspicaços davant de qualsevol personalitat distinta de la seua, els treuen de polleguera els signes carismàtics, els que no deixen indiferent i atreuen les mirades. Tant si parlem de polítics, de líders i tota la pesca, com si ho fem de gent corrent, de tendència variada, hem d’actuar amb la prudència que provoca el recel, com si fórem autèntics malpensats cautelosos. Tots ells escodrinyaran la vida dels altres i prendran moltes notes a mà, no fos cas... El silenci desconfiat mana, un mutisme estudiat al manual del gelós sona sense escrúpols.

Avui tornarem a votar, un déjà-vu que no és fruit de les nostres fantasies, sinó que és real. Farem la cua que calga als 2.220 col·legis electorals; allí ja haurem seleccionat, del planter polític, la nostra intenció de vot. Des del País Valencià aportem 32 diputats i 12 senadors. Probablement, alguns de nosaltres, farem el paperot, ens posarem una pinça al nas o votarem en minoria o... El dret democràtic torna a passar llista. Molts ciutadans esgotats repeteixen una experiència corroïda per l’escepticisme. Temps nefastos d’un nou neorealisme fet a tot color. Avui, exterioritzarem el desencís, la impotència, la desconfiança, l’honestedat, el vot directe a les urnes. Els envejosos, gelosos, fan campanya tot l’any, no volen perdre cap oportunitat. En versió “polític de torn” tampoc no abandonen el proselitisme, sempre de guàrdia a la recerca del vot tendre, dels electors perduts. La mesquinesa atemporal pujarà de bell nou a la trona en aquest mandat amb pegats de naftalina. La gelosia, amb la dosi efectiva, és a les urnes i a la vida. Campa i arrasa, administra i manipula. El recel de la classe política fomenta una desconfiança competitiva, és el seu leitmotiv, la seua assegurança de vida al poder. El recel envers alguns candidats i partits també hauria de ser el nostre leitmotiv, la nostra assegurança de vida en drets i llibertat. Això i res més.