Obrir les escotilles

VALÈNCIA. Obrir l’escotilla, deambular per l’espai d’un paisatge que mai ningú no ha vist ha de desbaratar d’alguna manera la vida que vindrà després. El pas fora del buc condicionarà per sempre els dies. Un escenari que emmarcarà eternament, pels segles dels segles, la retina, el terreny personal. Una obertura a l’espai exterior de la història. Això li va passar a Aleksei Leónov, l’agosarat cosmonauta, així s’anomenaven els astronautes a l’URSS, quan en 1965 va obrir la nau Voskhod 2, en òrbita, per fer un tomb de dotze minuts. Ell també va participar com a cap de la tripulació russa en la missió Soiuz-Apollo, la primera que feien plegats els Estats Units i la Unió Soviètica en 1975. Mentrestant, a l’estat espanyol agonitzava la dictadura. 

L’altre dia vaig lamentar la notícia de la seua mort a Moscou. Aleksei era un octogenari intrèpid, divertit, ple d’aventures espacials. Un artista de mena, que portava els colors a l’espai, que dibuixava el que veia en òrbita. Ens ha deixat pintures, llibres i magnifiques cròniques còsmiques. Un divulgador de la ciència que sovint col·laborava en el reconegut mundialment Festival Starmus. Un aplec on l’astronomia, la ciència i l’espai, per uns dies i en companyia de figures clau, aporten informació, converses i debats galàctics. Aleksei Leónov era gran amic del primer humà a xafar la Lluna, Neil Armstrong. Reivindicava molt, sempre que podia, aquesta primera petjada, deia que era l’esdeveniment més important del mil·lenni. I això que aquest rus va ser el primer de tota la humanitat en fer un tomb espacial. Anys després, entremaliat, ens descobriria que gairebé li costa la vida la tornada al seu “piset aeri” després del passeig. Desvetllava el tripijoc que va fer als qui tallaven el bacallà a la Terra en ocultar-los que hagué d’esgallar una mica el seu vestit d’astronauta, desinflar-lo per poder entrar al cau. Sembla que el resolt cosmonauta en va fer més d’una. Aquest heroi siberià també va inspirar el cinema de l’URSS (“El tiempo de los primeros” i “Salyut 7”) malgrat el secretisme, llegenda o no, dels soviètics en temes espacials. Des d’ací, un record petit a aquest audaç i fascinant aventurer estel·lar adaptat a la manca de gravetat, que va obrir l’escotilla a l’espai exterior.

Conte tot açò en una setmana on les escotilles, les portes, les reixes, les sortides, ja no s’obren. S’han tancat a ciutadans honestos, lleials amb la immensa majoria d’un poble. Aquests anys i sobretot els darrers dies, tampoc no s’ha obert la bretxa de trellat des del govern espanyol en funcions. Al contrari, s’ha engegat en aquests moments el silenci processat, la indiferència fictícia. Un poder central no dialogant amb la costa. Tot tancat, amb pany i clau, barrat entre quatre parets. Les perifèries dels terrenys de la Mediterrània es destrossen per una justícia caduca que, en qüestió de minuts, penja el cartell de tancat a anys vista, uns 100, un segle de presó a ciutadans sincers amb un país que els ha votat, que ha fet un referèndum amb obstacles, amb barreres. Nou persones que  veuran el sol i la lluna entre quatre parets. Tancats d’una portada.

Tot “atado y bien atado”, frase tòpica i real (i també, probablement, d’ús reial) que rememora temps foscos i nefastos, com els que vivim ara mateix. Han tapat finestres, han abaixat la persiana de la llibertat de poder preguntar i respondre. Dies d’oratge impossible, de tempestes ideològiques, de fenòmens naturals democràtics. Han anul·lat el viatge a través de l’espai de la història, del territori. Han deixat en l’estacada els drets fonamentals, el passeig d’anada i de tornada, els tombs campant per terra ferma, els volts dels navegants d’aigües caldes. Ací encara no fem servir criptomonedes com a intercanvi ideològic, ni podem comprar la veracitat de la història soterrada en temps de dictadura, desacreditada per una “narració” dolenta i nefasta amb tuf tirànic, del segle passat, que reviscola i fa mal. Tornen a prohibir l’espai, interior i exterior, amb escotilles que es tanquen davant de ciutadans honrats amb el  seu poble, votats. S’ensuma a les ciutats i a les viles, incrèdulament, el perfum ranci de falsa llibertat, amb bastonades de terror. Les escotilles del desig, dels anhels inqüestionables, només intentaven obrir el perímetre d’un país al món.

La setmana, que avui s’acaba, es llançava sense paracaigudes, de panxa, a l’aventura d’un dictat poc sensible, d’una sentència fora mida. S’abocava en mans d’una iniquitat justiciera, de qualsevol manera, sense mirament democràtic. La llibertat d’expressió closa com els ulls de bou rovellats, els bastiments batents d’antigues naus enfonsades. S’han segellat les portes, s’han tancat els finestrals, s’han ennuvolat els miradors. La civilització i la cultura no saben on trucar, no poden donar pas a la claror ni a l’aire, ni mirar al lluny. No volen veure el cel per un forat. La democràcia desitja obrir les escotilles.