Periodistes culturals, 'omelettes' i mocadors per a eixugar-se el front

VALÈNCIA. El periodiste cultural és una espècie urbana fascinant i heterogènia. Sobretot, si l’espècimen concret és encara jove i preserva la il·lusió de canviar el món a través de les arts, de la literatura, de la música… o té la pulsió de donar la vida, si cal, per la llibertat d’expressió, per la primera esmena nord-americana, per l’article 20 de la Constitució espanyola. Sí, la cultura canvia el món, potser per a millor. No és cap milonga; és un fet, per més que a sovint els canvis no siguen perceptibles, o siguen lents, o subtils. I sí, també: la llibertat d’expressió és un dret essencial que cal defendre perquè el poder sempre s’afanya a tractar de retallar-lo, de decapitar-lo fins i tot. I viure sense ella i sense els periodistes que l'exercixen ens abocaria –anava a escriure "ens abocarà", com una terrible premonició– a una nit fosca i tenebrosa de la qual la història ens dóna raó, amb abundància.

Amb el pas del temps el periodiste –cultural o no– ja farà prou si és capaç de canviar-se a sí mateix per a poder encaixar-se en el món que l’envolta i viure amb una certa dignitat de la seua professió, satisfactòriament, amb algun reconeiximent puntual i –ja seria l’hòstia!– amb un sou que li permeta viatjar tres voltes a l’any –estiu, Nadal, algun pont– i ritualitzar xicotets plaers: vermuts, roba, andròmines tecnològiques, restaurants. En este moment de la seua vida, quan ja ha aconseguit un jornal en sintonia amb l'esforç acadèmic i personal que ha fet per a aplegar a este punt, probablement ja ha assumit que en realitat la llibertat d’expressió és una complexa teranyina d’interessos i que el més funambuliste, el millor a l'hora de bastir equilibris perdurables i sòlids, és qui aconseguix sobreviure més temps i amb major prestigi dins del circ de l'opinió pública, de la informació i de la cultura.

L'equilibri, un repte per a elegits

L’equilibri sempre és difícil. En el periodisme i en la vida. En tot. I a més no prova, a curt termini. “Les actituts equilibrades són en general incòmodes, a voltes desagradables i quasi mai pareixen heroiques” deixà dit Benedetti. Sorprén el valor que l’immortal poeta uruguaià atorga al fet que una actitud siga heroica. I és que, realment, l'heroïsme sol trobar-se vinculat amb la constància i la persistència, sense les quals no es pot donar l'equilibri. Molt abans que l'autor del poema Hagamos un trato, Aristòtil, ja reflexionà, en Ètica a Nicòmac sobre la virtut que es troba en el punt mig i la dificultat d'atényer-lo. I és que no debades el de periodiste cultural és un ofici exigent i la búsqueda del punt mig, de l’equilibri des del qual exercir la professió, és un repte que no està, ni molt menys, a l’abast de qualsevol.

Cal tirar-li moltes hores, intenses i a sovint tenses; tindre gran intel·ligència, amb capacitat d’organització i de síntesi; ser de natura d’anguila –"Siats de natura d’anguila / en quant farets", Bernat Metge dixit–; atesorar dots per a la vida social; posseir cert autocontrol –"temprança e mesura"– per a rebre notícies, comentaris i crítiques; i, ja posats, també estómec amb què fer un cafís de menjades setmanals fora de casa, a sovint amb la bilis un tant alterada. Ja sabeu quines són les xicotetes costums que ajuden a viure, "sostiene Pereira", çò és: llegir el diari, no aspirar a molt, les necrològiques, els versos de Lorca i l'omelette a les fines herbes amb llimonada gelada, en el café Orquídea, per descomptat. Tot és poc si el repte és atényer l’equilibri, el punt just des del qual ser capaç d’escriure sobre qualsevol cosa, certerament. I més que d’escriure, de gestionar, amb igual punteria o més que amb les paraules, les vanitats de tots aquells que ronden pels voltants.

Catàleg quotidià d'insolències

A voltes ja és marejant el sol fet de pensar que cal estar pendent de l’agenda cultural de la ciutat per a suggerir allò notable que pot succeir i alertar sobre la darrera decepció de tal o qual companyia, d’este o aquell músic, escriptor, actor, artiste…; conéixer les intencions i expectatives de la fauna local per a poder surfejar-les amb solvència; encaixar amb rostre de pòker l’enèssima recomanació d’un nou col·laborador, arribada des de la planta noble del diari; resistir el xantatge subtil en el taulell del bar del teatre; rebre la telefonada incòmoda del responsable polític que pretén ensorrar una mala gestió; llegir de gaidó, com sense intenció, els missatges constants de mànagers i agents per a que sigues la corretja de transmissió entre el representat i el diari, que serà l’altaveu de la iniciativa i que l’abocarà a l’èxit o al fracàs (mentrimentres, ni tan sols ha tingut temps de valorar si mereix la pena); aguantar estoicament al crític musical queixar-se, de forma sistemàtica, que la gent no va a escoltar rock, que xarra i mareja, que es bufa i barreja els exabruptes amb la veu del cantant; anar al metge amb sobredosis variades –de canapés, de vanitats–; sentir que fluïxen  amics circumstancials (i funcionals) pertot arreu però tindre alhora la certea que els enemics ho seran per a tota la vida. Etcètera. Un etcètera, de fet, així de llarg, com dos braços estesos. Per no parlar de tantes i tantes amenaces vetlades, de major o menor intensitat però sempre provocadores de la pitjor de les urticàries. Especialment si són exitoses. I ràbia. I impotència.

L'autocensura, en dictadura i en democràcia

Sí, vivim en democràcia, diuen que, i no en la Lisboa del 38, en ple auge de la dictadura salazarista (1933-1968). No és precís esquivar la censura, com Pereira, al front de la pàgina setmanal de cultura del rotatiu Lisboa, però la premsa també patix moltes pressions, ara i ací. Fins i tot amb el padrinatge d'aquells que atesoren les competències per a la impartició de la Justícia. “En els diaris s’escriuen coses que corresponen a la veritat o que se semblen ad ella” li diu Pereira a Monteiro Rossi per a dissuadir-lo d'experimentar amb coses massa creatives o pertanyents al territori de la ficció i, en realitat, per a estalviar-se problemes. Quan està esmentant la veritat vol referir-se a tot allò que ho és per als qui tenen el control de la llapissera roja. Després s'adonaria que ni tan sols les necrològiques escapen a la subjectivitat de qui les escriu ni a la pressumpta eficàcia dels censors. I així naix la por que aboca a un clar exercici d'autocensura. El periodiste cultural de hui també ha de tindre la capacitat –sense anomenar la paraula censura– de teixir les aliances oportunes per a no importunar a cap dels actors econòmics, socials i polítics que té al voltant. I així naix, també, una altra por, la de no perdre el lloc de treball ni l'estatus conquerit, que duu el mateix camí, cap a l'autocensura, encara que surf, navegació i equilibri són térmens més digeribles per a definir la seua assumpció.

Pietro Aretino i el periodisme com a xantatge

En realitat, ser un bon periodiste cultural és complicadíssim fins i tot per als qui ja tenen una agenda de telèfons ampla i valuosa i sobretot el poder de rebre de tornada, en quinze minuts, les telefonades perdudes. Alguns diuen que el toscà Pietro Aretino (Arezzo 1492-Venècia 1556) va ser, a més d'un prolix pornògraf, el primer periodiste cultural de la història. Segur que no fon així, no per res, sinó perquè sempre hi ha algú que estigué per davant del primer, però cert és que els poderosos de l'època li matxacaven el mòbil per a que no escriguera sobre ells. I també ho és que les seues crítiques eren valoradíssimes. A Tiziano, per exemple, el va fer d'or, a pur de paraules. Però… ai d'aquell que apareguera esmentat per a ser satiritzat en els seus fulls volants o cartells! D'immediat perdia tot el crèdit i la imatge se li anava en orris. I la imatge, tant en el segle XV, com en el XVI i en el XXI és fonamental per al progrés social i econòmic. Mújica Laínez, en la seua colossal Bomarzo, convertí a Aretino en un dels seus persontatges: "Pietro Aretino, grueso, barbado, sofocada la cabeza de sileno por las pieles lujosas, solía visitarme y me entretenía con la enumeración de los regalos principescos que sin cesar le mandaban de las cortes remotas de Italia, y de Francia y de Alemania, para sosegar su ironía aniquiladora, y de los tributos que le pagaban los piratas bereberes y el bajá de Argel, como si fuera un soberano temible. Simpático cuando quería, feroz cuando quería también, chantajista incomparable, periodista sin escrúpulos y sin cansancio, multiplicaba las cartas y los impresos, y el oro manaba hacia él para escapar en seguida de sus manos pródigas. Cuando perseguía a alguno, el veneno de sus flechas lo agotaba". Aretino, a banda de ser un mestre de la paraula, era un gran navegant, un surfer audaç i sobretot un doctor en la dificilíssima ciència dels equilibris.

A banda d'estrés, ansietat, cafens i cigarrets –oh! com oblidar a Walter Matthau en Primera plana vinga tirar fum? Ja és impossible trobar foc pels carrers, que li ho diguen a Sabater o Morera– l'ofici, molt de tant en tant, també depara algun instant de satisfacció. Un artiste plàstic que va molt més enllà del propi melic, que havia sigut ignorat per l’establishment i que de sobte tindrà el seu més que merescut moment de glòria perquè el periodiste cultural -amb el seu talent natural, el qual algun dia  també serà descobert pel món- li ha donat l’oportunitat de mostrar la seua vàlua, fins ara amagada per un sistema asfixiant i injust. Una gran història i una oportunitat de sentir-se, de nou, en comunió amb el Cosmos. No és una professió molt encoratjadora, no; per més que done un cert caché, una miqueta de prestigi i accés franc al canapé. No sabria dir, així en general, quant n'hi ha en un periodiste cultural de polític i quant de dinamitzador de la cultura, així en abstracte.

Mastroianni, Salander… Atreviu-vos amb Ignatius Reilly!

Pereira és, com bé saben, el gallec barbut que parà aquell penalti a Rix, del Arsenal, en la final de la Recopa de 1980, en Heysel, i va permetre, així, alçar el seu tercer títol continental al València. El Pereira que va immortalitzar aquell altre toscà, Antonio Tabucchi (Pisa 1943-Lisboa 2012), no és tan conegut ni tan templat com el hipster pioner que feia de la seua presència imponent la més gran virtut baix del travesser. La novel·la tingué el gran recorregut que mereixia la seua qualitat i excepcionalitat, però Pereira i el sostiene es popularitzaren de la mà de l'immortal Marcello Mastroianni, en la versió que del llibre va filmar Roberto Faenza en l'any 1995, quan la va publicar Anagrama. Per molt que s'esforçaren els maquilladors en dissimular-ho, el Pereira fílmic era molt més guapo i atractiu que el que viu negre sobre blanc en les pàgines de Tabucchi. Sempre passa així. I sempre és millor ser guapo, que diria Lahuerta. ¡Quantes voltes, per cert, hem imaginat a Pereira demanant una omelette en Esma, la mítica casa de menjars del carrer Assaonadors (Zurradores)! Després de vore a Lisbeth Salander convertida en una atractiva post-punk i a Pereira en un arravatador i decadent periodiste cultural, falta que es porte a la pantalla gran a l'Ignatius Reilly de Kennedy Toole, intent que ha fracassat ja tres voltes per les més tràgiques circumstàncies.

Pereira, personatge immortal

El periodiste cultural viu tan atrafegat que li pot passar com a Pereira –qui en realitat pautava el pas del temps amb una calma proverbial–, que deia que tenia nostàlgia del passat i del futur alhora, una estranya saudade que barreja el "qualsevol temps passat fon millor" amb l'esperança que això canviarà en algun moment i el futur s'assemblarà al passat. El periodiste cultural treballa pendent d'eixe anhel, del dia en que tot allò que haja de fer no estiga absolutament mediatitzat per la tràgica escassesa del temps.

Qui podia imaginar que darrere de l'estampa de Pereira torcant-se el front amb un mocador, en plena canícula estival, podia glatir l'impuls rebel que el conduïx a la seua gran heroicitat –recordem què deia Benedetti, línies amunt–, sense saber massa bé esgrimir un perquè, amb un senzill "perquè sí?" Hi ha històries i aventures que s'esvaïxen en setmanes, però personatges com Pereira, el periodiste cultural lisboeta, que "sostiene", menja omelette, beu llimonada i es torca el front de forma ritual perviuen per a sempre. Perquè amb la seua connexió amb la realitat –encara que ens puga paréixer llunyana en l'espai i en el temps– esdevenen la pura essència de la literatura. Així almenys ho sosté qui signa, encara que no siga ningú.

Dedicat ad ells, clar, als periodistes culturals, tan imprescindibles.

* Una crònica i un pretext: Sostiene Pereira. Antonio Tabucchi (Anagrama 1995) / Afirma Pereira. Antonio Tabucchi (62, 2001)