Aquests darrers dies hem viscut un intens procés electoral als Estats Units. De nou, com cada quatre anys, veiem com les eleccions nord-americanes omplin milers de pàgines, copen les d’escaletes dels informatius, les xarxes bullen i de sobte vivim rodejats d’experts en campanyes del Tio Sam. No deixa de sorprendre que per al gran públic siga més atractiu conéixer el comportament electoral del comtat de Maricopa que el del districte de la Saïdia, o hi haja més debat sobre els efectes de la deslocalització industrial en els treballadors de coll blau de Michigan que en la influència del monocultiu turístic en el baix nivell de renda mitjana de la Marina Alta. Ja m’hauria agradat a mi la mateixa atenció mediàtica a la destrucció de l’Horta que als disturbis de Kenosha. Deuen ser coses de la globalització.
Més enllà dels excessos, les eleccions als EUA sí que ens ofereixen elements que ens poden ajudar a interpretar millor la nostra realitat més propera. A mi, personalment, la dada que m’ha resultat més interessant és el resultat estratosfèric de Donald Trump. Ha estat el segon candidat més votat de la història dels EUA (només superat, clar, per Joe Biden), tot aconseguint set milions de vots més que en 2016, i amb el seu impuls els republicans han remuntat posicions en les eleccions al Congrés i estan a prop de retindre el Senat. Els demòcrates s’ha quedat ben lluny de les expectatives.
Aquests resultats arriben després de passar-nos quatre anys ridiculitzant un president per grotesc, conflictiu, barroer, racista, masclista... Hem recorregut a la paròdia per a explicar un fenomen complex i això és perillós. Riure’ns del personatge ens ha impedit mirar amb profunditat i ara ens trobem que més de setanta milions de persones han optat per Trump i el que representa després de quatre anys de coneixença. Clar que hi ha racistes, masclistes, homòfobs i retrògrads entre les persones que l’han votat, però dubte molt que tots combreguen amb el discurs de l’odi. Cal entendre bé què ha passat.
I ací hi ha part del problema. Part de l’esquerra tendeix (tendim) a mirar per damunt del muscle, des de la talaia intel·lectual de la veritat revelada. És un dels nostres pecats originals. El risc principal amb fenòmens com Trump, i per extensió els que volen ser Trump a casa nostra, és parodiar al protagonista i acte seguit estendre la paròdia al seu votant. O són filofeixistes o és que són tontos, és que no s’enteren, mira com es deixen enganyar per la propaganda, és que clar, la premsa manipula, hi ha fake news i la gent no té criteri.
És una anàlisi còmoda però gens útil. No, la gent no és tonta i raona prou bé el seu vot. I la superioritat moral sovint ens impedeix voler entendre per què l’extrema dreta viu un moment dolç a nivell internacional i creix a cada elecció a Espanya. Evita que analitzem quines són les preguntes que es fa la gent a les que estan oferint una resposta aparentment convincent mentre gran part de l’esquerra no sap ni què li estan preguntant.
Quins són els riscos actuals als que ens enfrontem com a societat? Quines amenaces percebem? Quines pors tenim? Quines esperances podem tindre? Tenim eines per a enfrontar-nos a la crisi que ve? Si em sent desemparat, qui em protegirà?
Les persones es fan preguntes, i les preguntes, com diu Íñigo Errejón, són les correctes. El problema són les respostes i qui les ofereix. Perquè hi ha qui sap escoltar aquestes preguntes i les respon amb fórmules simplistes, fal·laces i carregades d’odi. L’extrema dreta d’arreu del món s’ha gastat milions i milions de dòlars en articular i difondre de forma eficient discursos d’odi per a crear falsos enemics on descarregar les nostres pors i frustracions. Això sí, adobat amb una retòrica social molt efectiva dirigida a les persones que es consideren perdedores d’una modernitat que només ha fet que eixamplar les diferències entre la minoria més rica i la majoria que passa dificultats. Escollint l’enemic fàcil l’extrema dreta té clar a què ha vingut al món: a protegir el poderós davant el feble, el ric davant del pobre, el privilegiat davant el vulnerable.
Per això, ara més que mai cal tindre especial cura en saber escoltar les preguntes i en formular respostes coherents i creïbles. Que la gent, especialment la que percep més amenaces, puga veure alguna eixida a la qual dirigir-se. Especialment en temps d’incertesa i augment de la desigualtat hem de bloquejar el discurs de l’odi traient-li el vent de cua, amb respostes col·lectives des de la política en el seu sentit més ample. Des de la cohesió social i la solidaritat comunitària, des de la consciència de classe. Algú podria resumir-ho com tornar al barri, a la base, al carrer. Una nova coalició entre el teixit social i els poders públics per a aplicar polítiques tangibles que posen per davant els drets de tots als privilegis de pocs. Saber fer-ho millor i saber explicar-ho millor.
Evidentment que hi ha iniciatives polítiques i socials en aquest sentit, sense dubte. Però cal aprofundir-les i seguir esforçant-se dia a dia, sense descans. Dedicar-li temps i recursos a teixir les respostes a les preguntes correctes és molt més útil que mirar des d’una talaia comodíssima i comentar amb sorna que hi ha vora 470 mil valencians i valencianes que són o fatxes o tontos.