Primavera i somni americà en Toronto

VALÈNCIA. És primavera en Toronto. Primavera de veres, perquè quan en teoria comença, en març, allò no és més que una transició molt lenta amb què tancar un hivern hostil que es perpetua al llarg dels mesos d'abril i maig. Les temperatures mitjanes, de fet, són 0º, 7º i 13º graus en estos tres mesos. O siga que ara, en mamprendre juny, és realment quan comencen la manega curta, les bicicletes, les terrasses, les converses i les copes baix de les estreles. 

El sol ix ara abans de les 6 i es pon vora les 21 hores. Quinze hores de llum. El sol i els dies llargs porten l'alegria a qualsevol lloc però sobretot ad aquells on, com Toronto, a la vora del llac Ontario, l'hivern és advers i a voltes extrem, amb fred i neu. Quatre mesos a l'any la vida es fa baix zero, amb una mitjana de -4º, entre desembre i març. La gent hiverna, com els orsos, i els ve justet per a complir amb la faena i desplaçar-se en cotxe als partits de hocquei dels Maple Leafs. Fins i tot la primavera d'hivern és un punt més amable que la d'estiu, de tant com li costa d'anar-se'n al fred.

Ara els dies són llargs i, a més, la ciutat ja no dorm quan cau la nit. Al contrari, recobra una vitalitat que havia estat anestesiada. I una alegria quasi oblidada envaïx els carrers, de nou. L'efervescència de la foscor i el fred que s'allunyen i l'esclat floral salvatge que amera les voreres, des de qualsevol clavill, instal·la la il·lusió en les ànimes dels veïns, que prenen els parcs, passegen, fan pic-nic en qualsevol tros d'herba, s'anuncien festivals i parades, es respira música a l'aire lliure. En els bars ja han netejat a fons els patios –així anomenats, en castellà– que entusiasmen als torontians, després d'una intempèrie de mesos de pluja i neu. Si els concerts estan presents tot l'any, fins i tot quan els carrers pareixen matinades eternes, ara els acords de guitarres i bateries es desborden per totes bandes.

Amb els carrers plens de gent es dispara també l'oferta gastronòmica. Molt de fast food, per onsevullga, és cert; menjar poc sà, diuen, però saborós i econòmic. Els americans del nord són molt amics de fer classificacions quasi de qualsevol cosa. En este moment de l'any guanyen terreny, en revistes i digitals, els articles monogràfics sobre la millor cervesa artesanal de la ciutat, el millor steak (of course!), la millor calzone, etcètera. Prejuïns a banda, l'oferta gastronòmica és immensa, i la competència provoca que una relació qualitat-preu més que òptima convide al torontià, de forma constant, a menjar fora de casa. I a menjar, també, a tothora. La carn és exquisita en tota la ciutat, en qualsevol tall o en hamburguesa; en un lloc ambulant del carrer, en un pub o en un restaurant amb pretensions. Sí, l'oratge també ens espenta a menjar i beure per damunt, massa a sovint, de les nostres possibilitats.

La llum irreal de Toronto, filtrada a sovint pels alts i frondosos arbres que inunden la ciutat, és el motiu definitiu per a eixir al carrer. La llum i l'oratge els porta el calendari. La resta ho regala la city tot l'any: una animada vida cultural, encara que siga baix terra, seguretat ciutadana, civisme, molta música en directe, espais verds i carrils bici, garanties socials i un enorme i harmònic calidoscopi ètnic. El somni americà, sense dubte, sobrevola les relaxades converses de vermut i terrassa dels estrangers. Sí, i tant. Toronto és, per descomptat, somni americà.

Alçar la vista al cel, a cara descoberta o amb discreció, transporta d'immediat a Hopper i els seus cels nítids, amb els reflexos d'un sol sempre elidit, amb el contrast dels blancs dels núvols. Potser l'aire està menys desgastat per la civilització en el Canadà, on les ciutats estan envoltades de vastíssimes extensions de boscs. Potser l'aire europeu és més humit, més espés. I hi ha, no obstant, un paral·lelisme amb la llum de València. No perquè siguen semblants, sinó perquè tenen el poder de condicionar l'estat d'ànim dels habitants. La comparació només va més llunt els dies que ací ha fet ponent o al sendemà d'una tormenta intensa i persistent. Llavors el cel es retalla sobre la serralada que tanca l'urbs i la seua fèrtil vall, entre Morvedre i Cullera. Com a atrezzo, darrere d'eixa línia dentellada de muntanyes, un blau infinit en matisos.

Sorolla fixà el to canònic de la llum de València: càlida, sensual, poderosa. Distinta a la de Toronto, més marcial i freda, més de Hopper, com la d'un estudi de fotografia, com la llum perfecta, i no obstant, amb alguna cosa artificial, d'un retrat professional.

Juny porta també una poderosa explosió d'olors que ataranten, barrocs, dissonants amb els cels, decididament renaixentistes, i dels quals és impossible escapar. S'escampen, com una flaire indefugible, pertot arreu. És de nou l'esclat salvatge i abrupte que seguix a la nit de l'hivern. A city within a park reça una de les llegendes de Toronto. És condemnadament cert i just en este moment de l'any es pot comprovar l'esplendor d'un parc continu, inabastible, que irradia olors de forma permanent. 

Hi ha una sintonia perfecta entre la calcigada humana de la ciutat –tan abrupta també– i la llum del cel que tot ho amera. De tant en tant passa un avió deixant la seua estela dibuixada en el llenç blau, o esclata un castell de focs artificials, al bell mig del dia, o s'escolta un recital poètic en la terrassa d'un bar de mitja capa. Però res destorba. Tot en sintonia.

Els síntomes són inequívocs. La llum ha tornat, el sol, les olors, l'alegria. És temps de joia, després d'una llarga i avorrida nit.

*Una crònica i un pretext: Canadà, de Richard Ford (2012).