VALÈNCIA. Potser una de les imatges més significatives del passat any 2019, per tot el que representa, va ser la del Conseller de Cultura, Vicent Marzà, la subdirectora de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura, Marga Landete, el mateix director de l’IVC, Abel Guarinós, i la secretària autonòmica de Cultura i Esports, Raquel Tamarit, botant i rient damunt d’un castell inflable al principi de la gala dels últims Premis Carles Santos de la Música Valenciana, celebrada el mes de novembre al Teatre Principal de València.
L’ambient era festiu, com tocava, i l’estampa, no exempta d’un cert triomfalisme. No cap dubte que la creació d’aquests premis suposa tant una alegria com una necessitat, premis que tracten de reconèixer i revitalitzar el panorama musical valencià. Com també ha suposat una eina fonamental per a la difusió d’aquest panorama la creació d’una radiotelevisió pública, amb totes les seues virtuts i defectes.
La rapera d’Almussafes, Tesa, va ser una de les guanyadores de la gala, emportant-se el premi a Millor Disc de Música Urbana per Rural (2019), el qual també va guanyar el premi a Millor Disc de Hip-hop als Premis Ovidi 2019. Segons Tesa: “Per a 2020 m’agradaria que els artistes i el públic ens cuidàrem més els uns als altres. Per part dels artistes, el que ens toca és continuar donant el millor de nosaltres mateixos i, per part de les institucions, que continuen donant suport i, si pot ser, aportar un poc més de visibilitat a allò que fem. Per norma general, és una qüestió d’anar consolidant el que ja hi ha, que no és poc.”
Uns guardons, els Carles Santos, lliurats per una administració, en teoria més procliu a la cultura, que al llarg de la primera legislatura ha vist com tancaven discogràfiques (Mèsdemil, Comboi Records, etc.), sales de concerts (Four Seasons a Castelló, Marearock a Alacant o Deluxe Pop Club a València), que ha vist desaparèixer un certamen com Sona la Dipu i que encara no ha vist com s’aplica la nova Llei d’Espectacles signada per les Corts fa quasi dos anys, entre d’altres coses.
Això afegit a la quasi inexistent presència de discos valencians a les llistes de millors discos de l’Estat espanyol de l’any 2019 en els principals mitjans especialitzats, salvant honroses excepcions com “Disparo revelador”, de Mendizabal, “Rioflorido” de Santero y Los Muchachos, i poca cosa més.
Així doncs, hi ha vertaders motius per al triomfalisme?
“És molt difícil vendre un grup valencià a la resta de l’Estat, no sabria dir-te molt bé per què”. Ho diu Corina Preciado, responsable de l’agència de comunicació Señorita Cometa, que a banda d’un bon grapat d’artistes internacionals també ha treballat amb grups valencians com Senior i El Cor Brutal, June’s Kaleidoskope, Nestor Mir o Johnny B. Zero. “És tot un repte que els músics valencians no es coneguen només al nostre territori, sinó que també apareguen a mitjans nacionals o als concerts de Radio 3 i que no es queden només en la premsa local. Quan ho aconsegueixes, t’ho prens com tot un triomf. El talent musical valencià és inqüestionable, tal vegada caldria que els grups viatjaren més fora de València per tal de ser més coneguts.”
Vista la poca projecció de cara a l’exterior, caldria examinar la salut dels circuits interns. Tornant al Sona la Dipu, concurs que es va “suspendre temporalment” després de l’escàndol dels impagaments a molts músics participants, el SIMUV (Sindicat de Música Valenciana) va ser un dels agents que es va posicionar més activament a favor dels músics afectats. Sona la Dipu ha sigut substituït pel Circuit Sonora, on només participen els guanyadors i finalistes dels Premis Carles Santos? Només el temps ho dirà.
Segons Josep Pérez, portaveu del SIMUV i també conegut pel seu malnom artístic Ona Nua: “Fa falta un circuit molt més vertebrador que el Sona la Dipu, que permeta a músics de tot el territori tocar en llocs allunyats geogràficament on en condicions normals els costa molt arribar. Connectar unes comarques amb unes altres. El que feia Sona la Dipu era clavar els artistes en alguns festivals on tocaven a les quatre de la vesprada i, de vegades, en festivals que ni tan sols tenien res a veure amb el seu estil. És un model que caldria replantejar-se.”
Més enllà d’esquemes organitzatius, quins són els reptes que li queda al sindicat per al 2020 respecte als drets laborals de les i els músics?
“Un dels reptes que ens queden per davant és que es contracten més dones als festivals, principalment als festivals que reben suport institucional. Encara hi ha a molts festivals la mentalitat de “jo no soc masclista”, però després de trenta grups, només hi ha dos grups de dones. Un altre repte és que es vaja complint l’article 14/35 de l’Estatut de l’Artista, el qual especifica que l’organitzador d’un concert ha de donar d’alta a la Seguretat Social els músics que contracta. Fa poc es va formar una comissió de govern al Congrés per tal de reformar l’Estatut, aprovada per unanimitat, però clar, l’assumpte va quedar paralitzat amb tota aquesta indefinició governamental que hem viscut fins fa no res.”
Josep Pérez (Ona Nua). AUTOR: Joanra Estellés.
I, què es pot esperar d’aquest nou Estatut? Segons Josep: “Té coses bones, com que totes les despeses que tinguem els músics compten per a poder desgravar, a més d’altres millores fiscals. De tota manera, en voler carregar-se l’Estatut actual, tenim la sospita què això ens obligaria de facto a ser autònoms. Això estaria bé si es reformara el règim d’autònoms, però si no seria un pas enrere, perquè moltes i molts músics no podríem pagar la quota mensual.”
Parlant com a músic, segons el seu punt de vista, ha apreciat millores significatives en l’activitat musical autòctona amb el canvi administratiu?
“Dins del nostre àmbit territorial, conec molts companys de professió que pensen que el canvi de govern no ha sigut massa positiu respecte a canvis reals. És la sensació general. La gent que és més propera ideològicament a l’actual administració sí que s’ha vist beneficiada en aconseguir més bolos, encara que moltíssima altra gent que canta en valencià però no és política, o que canta en anglès o en castellà no ha vist una millora significativa en la seua activitat. En aquest aspecte, crec que no hi ha hagut canvis molt substancials. Fa falta una estratègia cultural molt més potent.”
Corina també coincideix amb el seu diagnòstic: “Crec que teníem moltes esperances dipositades en el canvi d’administració. Pensàvem que hi hauria una transformació més profunda de la que hi ha hagut. La veritat és que estic una mica desil·lusionada. Per exemple, en el tema dels concerts en bars culturals no hi ha hagut cap pas endavant. És molt trist, perquè les carreres de molts artistes valencians comencen en aquells llocs.”
Corina fa referència a la polèmica suscitada per la penalització d’espectacles musicals als bars culturals de València, malgrat la modificació de la llei d’Espectacles que va entrar en vigor a les Corts Valencianes en març de 2018. Una modificació que han d’aplicar els ajuntaments mitjançant les seues respectives normatives municipals. Quasi dos anys després, l’Ajuntament de València encara no l’ha aplicada.
“Els nostres propòsits per a 2020 són aconseguir allò que no hem aconseguit fins ara: tenir una legislació que ens empare”. Ens ho diu Gema Clara, portaveu de l’ABACU, l’Associació de Bars Culturals de València. “Volem programar cultura de forma estable a tots els barris de València, per tal de donar un atractiu a la ciutat més enllà de l’oci nocturn. Hi ha hagut moltes converses amb l’Ajuntament, que ha expressat molt bona voluntat, però els comerciants no vivim de la bona voluntat, sinó dels fets. I aquests últims tres anys no hi ha hagut cap fet. Esperem que canvien les coses en la pròxima reunió que tenim amb la nova regidora d’Espai Públic”.
Existeix la paradoxa, segons Gemma, que “la modificació de la llei aprovada a les Corts en 2018 transferia als ajuntaments el poder sancionador, cosa que sí que ha fet efectiva. Això vol dir que l’Ajuntament no ha aplicat la normativa, però sí que ha aplicat les sancions, com per exemple amb la multa de 1.400 euros que li va posar a l’Ubik Café per organitzar un concert farà un parell de setmanes. En definitiva, en aquests moments ens sentim desemparats.”
Altres locals imprescindibles al nostre ecosistema musical són les sales de concerts, que també han d’adaptar-se als nous temps. “A nosaltres ens ha anat millor l’any passat que en anys anteriors, perquè en 2019 vam apostar per una programació més eclèctica, no tan centrada en el rock. No ser tan nostàlgics i apostar més per l’actualitat. Això també ha possibilitat atraure a la sala un públic més heterogeni”. Ho explica Pepe de Rueda, propietari de la sala 16 Toneladas Rock Club de València.
Continua: “Per a 2020 volem potenciar molt la comunicació, la promoció i les xarxes. I també confiem en la resolució d’una qüestió que no es pot obviar: cada vegada hi ha més competència amb concerts gratuïts subvencionats amb diners públics. Per una banda això està bé, perquè promociona la música en directe, i pot aficionar la gent que no està acostumada a veure concerts. Encara que també està la part negativa: els grups que s’estan programant ara gratis són els que abans venien a les sales. Això pot crear una cultura en la qual la gent deixe de valorar el que és pagar per veure un concert. Si creus que la cultura és gratis, això la devalua.”
Com creu Pepe que es pot aconseguir un equilibri entre els concerts gratuïts i la sostenibilitat de les sales?
“Per mitjà de diversos col·lectius i associacions, i juntament amb altres sales de música, hem parlat diverses vegades amb l’administració. S’han mostrat comprensius amb el nostre problema i ens han dit que estan disposats a trobar una solució equànime. Ja que part dels teus impostos van destinats a sufragar els concerts gratis, almenys que no et facen la competència. No demanem que es deixen de fer els concerts gratuïts, ni tampoc diners, encara que s’ha de dir que hi ha teatres de gestió privada que fan concerts quan els dona la gana i que sí reben subvencions de l’administració, així que, per què no les sales de concerts? Encara que el que més ens ajudaria seria que ens ajudaren amb la promoció de les nostres programacions, que ens ajudaren a tindre més visibilitat, perquè l’administració té uns mitjans brutals per tal de fer això.”
Una altra peça fonamental de l’engranatge musical són sens dubte les promotores, com per exemple Tranquilo Música, una de les grans amb més de vint anys d’experiència a l’esquena. L’any 2019 van programar més de seixanta concerts, amb més de noranta grups dels que van gaudir al voltant de deu mil espectadors.
“Ara mateix me’n recorde dels Waterboys, amb els quals vam omplir l’Auditori de Burjassot”, conta Neus Aulló, una de les responsables de la promotora. “O també altres com el de Gener, amb els quals també vam fer sold out a la sala Moon, el de Deacon Blue a la Sala Repvblicca o el de Dominique A al Teatre El Musical, per posar només alguns exemples. Ha sigut un bon any per a nosaltres.”
Quins propòsits té Neus per tal de millorar el panorama valencià aquest any nou que estem començant?
“Nosaltres som una promotora independent que tracta de no dependre de l’administració, amb la qual espere que com a mínim puguem mantindre el mateix volum de concerts que l’any passat. El que sí seria millorable per part de les institucions seria facilitar l’accés als recintes que són de gestió pública. Llocs com el Palau de les Arts o el Palau de Congressos. Tant pel que fa a la gestió burocràtica, de llicències i resta de paperassa administrativa, com per a la dotació d’equips que tenen per a fer concerts, que sol ser molt escassa, amb el qual suposa un cost extra treballar en aquell tipus d’espais.”
Ja per acabar, arriba el torn de la premsa musical. Si aquesta part especialitzada del periodisme forma part de l’escena, o s’ha de limitar a observar-la, explicar-la i donar-li visibilitat, això ja queda al criteri del lector.
“L’any passat el vaig veure prou continuista respecte a anys anteriors”, ens explica la nostra companya Marta Moreira. “Sí que assenyalaria tancaments molt tristos com el de Flexidiscos i també el d’Umbral, un lloc xicotet però molt estimulant, amb una programació molt personal per a la gent jove. L’Umbral ha tancat en gran mesura a causa de la gran quantitat d’entrebancs burocràtics amb els quals s’han trobat.”
“Per a l’any 2020 m’agradaria que es consolidara un lloc com el Centro Excursionista, un lloc molt agradable, amb personalitat i bon gust, que hauria de servir d’exemple per a nous projectes similars. També m’agradaria que hi haguera una major diversitat als cartells dels festivals. Si realment les propostes musicals contemporànies es correspongueren amb allò que els grans festivals ofereixen, seria molt trist, molt avorrit. Estaria bé que sorgiren festivals amb més personalitat, encara que foren més xicotets, i que foren prescriptors d’opinió.”
I quins deures ens hauríem d’aplicar els informadors musicals per a 2020?
“M’agradaria que la gent que ens dediquem a açò continuàrem tenint interès i il·lusió per descobrir noves bandes i artistes que van sorgint. És molt fàcil vendre-li una entrevista d’Amaral al redactor en cap del mitjà per al que treballes, però cal anar als concerts de gent jove, escoltar noves propostes sense prejudicis cap al que s’està fent ara mateix. Sense benevolència, amb esperit crític. Moltes vegades m’he trobat amb desinterès amb determinades propostes perquè encara no mouen molt de públic. Sembla que si la proposta ja no està consolidada no desperta interés, i això és una errada, perquè així es perd la tasca de prescripció que hauria de fer un periodista musical.”
I fins així aquest xicotet repàs a l’estat actual de l’escena, tant de l’any que hem deixat enrere, com d’aquest 2020 que comença a fer els seus primers passos.
Tal vegada, un altre propòsit per al 2020 seria el de no perdre de vista que el triomfalisme sol anar agafat de la mà de l’autocomplaença, i aquesta última, de la falta d’esperit crític. De la falta d’autocrítica, vaja. Actituds en les que va acabar instal·lada l’anterior administració, amb els resultats ben coneguts per totes i tots.
Ningú dubta que s’han fet encertats passos endavant respecte a anteriors etapes, passos dels que cal alegrar-se i que cal celebrar, però encara estem molt, molt lluny de poder gaudir d’una indústria musical pròpia que puga funcionar amb solvència al marge de qualsevol administració, que no funcione com una escena endogàmica i aïllada, i en la qual totes i tots els integrants de la seua cadena puguen viure dignament del seu treball sense encomanar-se a la Verge cada primer de mes.
Conformar-se amb el que hi ha només perquè han millorat alguns aspectes del que hi havia ens aboca a caure indefectiblement en la mediocritat. Tenim el deure i l’obligació d’exigir-ne més. Fins que això no passe, l’emperador encara estarà nu i no hi haurà castells inflables que ho emmascaren.