Prêt-à-porter a un món (no tan) feliç

VALÈNCIA. El concepte de civilitat necessita una reconsideració urgent, una nova indumentària en tots els sentits, d’acord amb l’època, que es pose de moda. Els creadors, els estilistes, des d’aquells vestits que li feien a Maria Antonieta, han equipat els cossos per fer-nos més iguals i desiguals. La revolució Industrial va fer camí contribuint a vestir una societat variada, amb formació exquisida o sense, amb tota mena de complements. La civilització sabem que és complexa de naixement, està  carregada de romanços i sovint associada, ingènuament, a la idea de progrés. La utopia de l'educació, aprendre a tota hora, és un assumpte força pelut, que no està per comèdies. La patata calenta passa de mà en mà a governs, polítics, científics, ensenyants, pares, pensadors... que no saben com sortir-se’n, com trobar les maneres adients per a coexistir educadament. Som aptes per a conviure en aquest “club social” que no fomenta tot judici, on el sentit comú se n’ha anat en orris en moments tan vírics? Què ens espera en obrir-se el teló si ens sortim dels episodis de crisis que patim fa més d’una dècada? O eren més anys, jugant jugant?  

Sense haver d’entrar a discernir de quina manera ens hem format i reformat, els ciutadans no estem en igualtat de condicions. Molts humans s’han criat a la dula. La vida ens engega massa sovint amb grolleria al carall, a la merda, a pastar fang, a... L’educació no està assumida per tothom, no ens estimulen a pensar. Sembla que els influencers instagramers tampoc no animen a imaginar en llibertat, potser conviden a la frustració, a la desigualtat vestida de “tendència”. Rousseau es va ficar entre cella i cella, al segle XVIII, una novel·la-tractat, en cinc llibres, Émile, ou De l'éducation. En aquest llibre dissentia, raonablement, de l’educació del moment. Considerava que calia un altre ensenyament idoni tenint en compte les diferents etapes que travessem a mesura que ens fem grans. Aquesta concepció d'un ideal, voler posar-hi seny, li va ocasionar més d’un ensurt. Va haver de fugir de França i el llibre va ser condemnat a la foguera. Fins i tot, Voltaire i Diderot la van prendre amb ell, partiren peres. I això que Jean-Jacques, pobrissó, estava convençut que els individus eren bons per naturalesa, que calia respectar i acceptar la personalitat de cadascú. Ell, que va anunciar la sensibilitat romàntica. Ara li cauria l’ànima als peus. Quin món de mones més poc evolucionat!

D’aquesta concepció naturalista del filòsof suís, enmig del segle de les llums, passem a les tendències actuals sinistres i, probablement, atemporals. Una civilització que ha dissenyat una passarel·la que és com la tela de Penèlope, interminable, amb una desfilada d’amenaces d’una banda a una altra del món. Massa col·lapses ens vesteixen cada dia sota la capa del cel. Una nova manera d’entendre la moda que ja no comprèn això de tardor-hivern, primavera-estiu. Aquesta indústria es transforma davant el nou model de vida perquè la por també cobreix els individus. Un sector poderós que ha influït en l’estètica de la civilització. Confeccionant una realitat maquillada de desigualtat, on les peces de dissenyadors afamats no arriben ni a tots els cossos ni a totes les butxaques. Una tirania hostil que ha modificat sovint, a cop de cash, els conceptes d’elegància, de bon gust, d’extravagància, d’avantguarda... Ara és cool, ara no ho és, a cop de màrqueting.  

Aquesta pandèmia ens canviarà la vestimenta? La moda Covid-19 obre botigues online arreu del món. Un empori que ja no jugarà amb temporades estacionals, que serà de tot l’any com el meló. Els contrastos urbans postapocalíptics, amb tendència pandèmica, comencen a fer desfilades. Una nova manera d'abillar-se inundarà els carrers la mar de bé. Les samarretes distòpiques acompanyaran les mascaretes en aquest “món no tan feliç”. Col·leccions provocadores,  espanta-virus,  sortiran a pas lleuger, fent cercavila per la realitat d’una indumentària confinada. El reflex social imposa una inspiració protectora. Una manera de viure (un modus, moda) diferent, de dur peces al damunt. Un prêt-à-porter que reflecteix els instants virulents i inacabables, amb molt de color negre, de cap a peus. Una moda en sèrie que treu a puntades, punk i hard rock, la ràbia, la impotència, els maldecaps... per poder anar tirant. 

A hores d’ara, els dissenys a l’alça, d’inspiració-crisi, fan estrènyer la corretja, nedar i guardar la roba. Aquests moments deixen molta gent sense camisa, en pilotes. El sector de la moda se les enginya per uniformar les ciutats, per lluitar i tirar-se al carrer, per assossegar i muntar-nos la pel·lícula enmig d’aquesta experiència de xandallisme, pijamisme, pandèmic-domèstic. Nous patrons que sorgeixen amb els ritmes cansats i nerviosos del moment, de brots i rebrots. Volem veure el cel obert, trobar sortida. Per tal d’esvalotar el galliner, una mica més, llegia que especialistes sud-coreans, científics i tècnics, coordinats pel professor Seung Hwan Ko a la Universitat Nacional de Seül, han dissenyat vestits de pell artificial que copien la capacitat de camuflatge dels cefalòpodes. La tecnologia, un dispositiu termoelèctric, permet trasmudar l’aspecte segons els canvis tèrmics, adaptar-nos a l’entorn, esquivar amenaces de nit i de dia. On s’és vist! De pel·lícula, més enllà de Blade Runner! Com un pop en un garatge!

Deixe la ciutat de Seül, els seus negocis espectaculars i el riu Han per tal d’arribar a les aigües del Clariano, a Ontinyent. Des de la capital, sense parió, del tèxtil valencià, els ontinyentins han trobat la solució en temps d’hivern i crisi: la “mantaescola”! La revisió del ponxo made in la Vall d’Albaida triomfa a tot drap. Diuen que les comandes van a destall. És la gran idea que revoluciona el sector industrial amb innovació, que permet tenir les finestres obertes de bat a bat a les escoles i per tot arreu, sense fer ni un esternut. Ja sabem que el fred aireja les idees a manta.