2020 ha sigut un any dolorosament extraordinari en moltes coses. A nivell sanitari, a nivell econòmic, a nivell social i en conseqüència a nivell polític. L’agenda política valenciana s’ha vist absolutament modificada per la crisi sanitària, com és lògic que aixina siga. Deu mesos després de les eleccions que revalidaren la majoria progressista en les Corts i moltes altres institucions valencianes esclatava una pandèmia global que ha segat moltes esperances i massa vides.
Però en aquest context excepcional hi ha una cosa que no ha canviat: el Botànic torna a presentar, negociar i aprovar uns pressupostos marcadament socials en temps i forma. A algunes persones els podrà parèixer un fet menor, però realment no ho és. No ho és per a res.
Des de desembre de 2015, amb diverses circumstàncies, obeint a contextos polítics i socials diferents, inclús amb matisos electorals diferents, la majoria progressista valenciana ha complit el seu deure i el Consell ha executat la seua principal funció d’impuls legislatiu que li atorga el sistema polític parlamentari: la llei de Pressupostos. Ja en el seu moment, en 2015, la presentació i aprovació va ser una anomalia respecte la resta de comunitats autònomes que havien canviat de color polític en el govern. Només la Generalitat Valenciana va tindre comptes públics en temps i forma per a 2016.
Ni un dia de pròrroga pressupostària, ni en 2015 ni cap altre any. Ni durant la primera legislatura amb un govern bipartit PSPV-PSOE i Compromís amb un acord de suport parlamentari amb Podem, ni des de l’any passat amb un Consell conformat per PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. Sis anys d’estabilitat política en el principal test anual de les majories parlamentàries.
Per posar només dos exemples comparatius en el temps: els pressupostos generals de l’Estat de 2018, elaborats per Cristóbal Montoro i aprovats -en aquell juliol- per PP i Ciudadanos, encara estan vigents a dia de hui (per poc temps, pareix). Al mateix temps, els nostres veïns del nord han tingut en vigor els mateixos pressupostos de la Generalitat de Catalunya des de març de 2017 fins abril de 2020.
La realitat valenciana és radicalment diferent. Algú podria pensar que ha estat fàcil. En cap cas, i qui escriu sap del que parla. Any rere any tots i cadascun dels gestors públics aspiren a millorar les seues previsions de despesa, i evidentment s’han millorat però mai tant com es voldria. Sobretot pel context de greu espoli fiscal que patim els valencians, espoli que continua vigent en una pròrroga inacabable de l’actual sistema de finançament i que llasta de forma imperdonable els comptes públics de la Generalitat.
Així, l’elaboració ja necessita de grans dosis de capacitat negociadora, de cessió i d’empatia. Un procediment sempre millorable, no tant en la part tècnica, però sí en la part política, massa sovint confoses de forma premeditada. També any rere any s’han negociat esmenes, sobretot amb Podem en la primera legislatura dins l’acord de governabilitat, però també amb l’oposició de dretes quan hi ha hagut una postura compatible amb les polítiques de l’acord del Botànic. I desenes d’esmenes s’han acceptat i transaccionat en cada negociació. I, finalment, després de moltes hores de feina des de l’executiu i el legislatiu, els pressupostos s’han aprovat durant sis anys.
I molts creiem que aquest és el fet remarcable. Sis anys de pressupostos botànics. Sis anys de pressupostos amb una línia política clara a favor de les persones. Sis anys de negociacions intenses, de postures fermes però flexibles, per a arribar a acords amb un sentit social profund.
Això és exactament el que també ha passat enguany, que era més difícil que mai. Tant pel context pandèmic com per les amenaces subtils, en veu baixa, que volien modificar algun dels pilars socials que regeixen la principal llei anual del Consell. Temptacions pseudoliberals que han estat superades amb fermesa i determinació política. Per més teatres que ens vulguen vendre, per més fotos que es vulguen fer, per més gesticulacions supèrflues, per sisé any consecutiu el País Valencià tindrà pressupostos d’esquerres que vetlen pels interessos de les persones. Sempre millorables, per suposat, començant pels ingressos que s’haurien de derivar d’un finançament just, i sempre perfectibles. Però amb les prioritats socials clares i innegociables. En temps de crisi sanitària, social i econòmica això és el més determinant, més enllà de les bufes de pato.