Sobre política i temperament

La setmana vinent es compleixen deu anys del 15M, la cosa més similar a una revolució espanyola que hem conegut la majoria d’usuaris vius d’un DNI. Més semblant a un sotrac cultural, a la manera del maig de 1968 parisenc, més que no un moviment polític a l’ús, els efectes difusos de maig de 2011 s’han deixat notar al llarg de la dècada de 2010 en el cicle llarg de la política espanyola. La retirada de la política institucional de Pablo Iglesias -qui encetara la dècada dirigint un programa en una televisió de barri i la tancara com a vicepresident segon del govern- encarna com ningú esta mena d’ascens i crema en la pira sacrificial a un ritme fulgurant propi d’uns temps històrics accelerats. Per bé que cada any o dos algun analista mediàtic espavilat vol donar per tancat el cicle de transformacions de la política espanyola -i europea- i anuncia un nou període d’estabilitat bipartidista, sembla que sempre acaba havent-hi alguna mena de sotrac inesperat que evidencia que seguim en una època de canvis i sota la superfície continuen operant-se transformacions de cicle llarg.

Si Podemos -entre altres forces polítiques i socials- encarna una determinada tradició sorgida del 15M -la política popular, plebiscitària, contra les elits- també hi ha una altra tradició, potser menys evident però també present i no sempre incompatible amb l’anterior que encarna un esperit més tecnocràtic. Des de les propostes de reforma de llei electoral o el vot electrònic que sorgien ja de les acampades, la proliferació de les tertúlies, associacions, blogs, thinks tanks i xarxes socials de distinta índole ha donat un protagonisme inèdit a certs experts -molts d’ells procedents del camp de les Ciències Socials, més avesats a la intervenció pública, çò és, juristes, sociòlegs, economistes i politòlegs, però també algunes subespècies d’enginyers- que han volgut dir la seua en el debat públic per mirar d’influir directament sobre les polítiques públiques i la configuració de la opinió pública.

Coincidint amb aquest context i història s’ha publicat un llibre curt en format ebook narrant una part de l’experiència personal d’un grup d’experts en ciències socials, periodistes i similars radicats a Madrid que van intentar construir un grup d’influència amb èxit desigual. La ruptura, que així es diu el llibret (Penguin Libros España, 2021) és obra de Ramon González-Férriz, un periodista català radicat a Madrid i que ha passat per mitjans com la revista cultural conservadora Letras Libres, el setmanari Ahora -vinculat al periodista i tertulià Miguel Ángel Aguilar i al seu fill- i actualment a El Confidencial. En resum, parla de la formació d’una xarxa informal de persones discutint de política, organitzant sopars i mirant d’establir una xarxa de col·locació mútua -publicant-se als respectius mitjans, promocionant-se en tertúlies i programes, cursets universitaris, etcètera- i el seu final abrupte al voltant de la moció de censura que va portar a Pedro Sánchez al poder en 2018 amb el suport de Podemos, ERC, PNV i JxCat, on sembla que el grup acaba disgregant-se entre greus desavinences polítiques i acusacions de caràcter personal. L’autor intenta emmarcar aquesta ruptura en el context d’una mena de polarització general creixent en la societat espanyola… i és en aquesta operació discursiva on involuntàriament el llibre, en general mediocre, acaba resultant il·lustratiu i molt pedagògic sobre la taxonomia del regeneracionisme socioliberal espanyol.

En primer lloc perquè tot i intentar vendre que es forma un club o clubs informals al voltant de polítiques concretes de caràcter tècnic i solucions consensuals i no de posicions polítiques radicalitzades, el propi llibre reconeix que el motiu últim amb què l’autor i el fill de Miguel Ángel Aguilar comencen a promocionar els encontres és per la seua preocupació amb l’ascens de l’independentisme català, primer, i també de Podemos i “el populisme”, més tard. Aquest reconeixement ja desmunta de fet tota la tesi del llibre d’un intent de regeneracionisme espanyol aliè a la polarització que sovint els experts intenten vendre’ns des dels mitjans de comunicació: la col·laboració entre quadres afins a PSOE, ICV, Cs i algun altre despistat que reconeix que hi participen -tot i que després de la publicació alguns s’han desmarcat públicament de la seua participació en aquest espai- comença donant-se fonamentalment per la seua animadversió a processos de mobilització social en marxa des de 2012 i amb especial força a partir de 2014. Les propostes que elaboren i els debats que tenen tenen més a veure amb bloquejar l’ascens del populisme que de dialogar o resoldre problemes que identifiquen per a la millora de l’Estat.

El segon element pel qual el contingut acaba per desmentir la suposada tesi del llibre i l’autor és el motiu de la disgregació: les bones propostes i la sintonia del grup sobreviu al fracàs del pacte PSOE-Cs en 2016 -resulta cridaner que els apòstols de les dades i el rigor no saberen sumar suports parlamentaris i que 130 queda ben lluny de la majoria absoluta de 176, deu ser que encara no existia el Pactómetro- però no a l’ascens al PSOE del poder en 2018. I el motiu, com ells mateixos reconeixen tant al llibre com a les ressenyes és clar: alguna de la gent participant en els encontres accedix a un càrrec a Moncloa o algun Ministeri, mentre que d’altres, els més vinculats a l’esfera de Cs, queden sense res o com a molt en llocs de consolació en mitjans de comunicació, universitats o governs autonòmics, segurament molt ben pagats però ben lluny de les seues expectatives. El regeneracionisme rep així una dosi ben generosa de realpolitik: l’aspiració a les reformes i la transformació col·lectiva, si és que existia, topa amb la solució personal de les pròpies vides dels membres i el seu programa ocult, que sembla que molt majoritàriament era satisfer les seues aspiracions personals i no una militància política més o menys clàssica. No per òbvia és una caiguda del cavall menys pedagògica.

Volent-se allunyar de l’estil de fer política de Podemos o de l’independentisme català, doncs, tothom ha acabat en coordenades similars de comportament: ni amb l’aplicació del 155 van cessar la majoria de càrrecs de segona fila del govern català, com l’actual candidat Pere Aragonès, que sembla que fou extraordinàriament diligent en complir les ordres del Ministeri d’Hisenda espanyol -alguns dirien que per preservar el que quedava de la Generalitat, altres que el sou, tant fa, el resultat és el mateix i té més a veure amb la posició personal, que en última instància s’ha vist premiada amb la candidatura a la Generalitat- i la configuració final del grup dirigent de Podemos apunta a coordenades no molt llunyanes de lògiques personals i de col·locació -la mare dels fills d’Iglesias, ministra; la seua millor amiga de la carrera, Secretària General; l’amiga personal i anterior empleadora d’Iglesias en les eleccions gallegues de 2012, candidata in pectore.

Cap preguntar-se, en fi, si tothom ho fa malament i és pervers o si realment existeix alguna manera diferent d’implicar-se en política institucional que esta lluita descarnada pel càrrec. És fàcil riure’s del regeneracionisme ciudadaner o de la dirigència d’un Podemos en hores baixes, però val la pena reconèixer que molts vam pecar d’ingenuïtat també creient que l’esfera pública espanyola -i valenciana- necessitava aire fresc en forma de propostes i sabers tècnics. Jo mateix he elaborat propostes parlamentàries, esmenes i projectes de llei, documents de posicionament, participat en comissions parlamentàries i fins i publicat diversos articles i algun llibre, col·laborant implícitament o explícita amb persones que em mereixien la confiança en diversos partits; algunes coses, cobrant, la majoria per vocació. Una vocació en la qual, reconeixem-ho, sempre hi ha una certa dimensió d’ego, de fer una contribució personal i de vàlua, siga amb un reconeixement més o menys públic. La realitat ens ha demostrat que això si serveix, ho fa de ben poc; que la majoria de persones que sobreviuen en la vida partidista ho fan perquè s’hi juguen la vida i els cigrons i sobretot perquè si arriba el moment tenen la capacitat de deixar-se la pell, matar i morir en l’intent, deixant si cal en el camí la seua parella, els millors amics de joventut o els companys de feina per un bé superior. El preu personal que alguns han pagat en la seua vida personal per la seua intervenció en política -veja’s el cas de Pablo Iglesias i l’assetjament a la seua família- fa pensar molt en quina mena de caràcters humans són capaços de suportar el pas per la política institucional, i quines virtuts i defectes sembla que porten com a motxilla esta mena de caràcters audaços. A molts altres, ingenus com som, aquesta dècada ens ha ensenyat que ens falten els ullals, les urpes, i en definitiva el temperament.