Sra. Montero, els romanents són dels ajuntaments

En el temps que duc escrivint aquesta columna ja han pogut esbrinar que no m’agraden ni l’intervencionisme ni el centralisme. Ambdós defectes impliquen tractar a la ciutadania i a les seues institucions més pròximes com si foren menors d’edat sense criteri propi. Com si només saberen fer les coses a Madrid, i no és així. La valenciana gent i les nostres institucions més properes ens “apanyem” bastant bé quan disposem dels nostres recursos i ens auto-administrem. Històricament ens hem administrat i quan ho hem fet hem assolit posicions de lideratge a Europa.

Habitualment quan es parla de centralisme solem pensar en la relació de poder entre el govern valencià i el govern de l’estat, més concretament en situacions en les que el govern de l’estat (siga quin siga el partit polític que governe) intervé i condiciona decisions que correspon prendre al govern valencià, ja siga via finançament o directament recorrent decrets i/o altres disposicions legals del govern valencià. Però el centralisme també existeix quan el govern central condiciona de la mateixa manera als ajuntaments. I aquest centralisme és tan lleig com el primer.

Recentment la Ministra d’Hisenda del govern espanyol ha fet una “proposta” als ajuntaments per a que aquests puguen accedir als romanents que han estalviat durant els últims anys. Facen el símil de pensar que cadascú de vostès és un ajuntament que ha estalviat durant els últims anys i que, per tant, té uns diners estalviats en un compte bancari que no pot tocar sense el permís del govern espanyol. A que així s’entén millor?

Doncs la proposta de la Sra. Montero consisteix a que els ajuntaments presten “voluntàriament” els diners que han estalviat al govern central, i aquest els deixarà accedir al 35% dels diners estalviats pels ajuntaments durant els propers 2 anys (2020 i 2021) i l’altre 65% els el tornaria en 10 anys. Anem a ser clars, els diners són dels ajuntaments i, per tant, de la ciutadania de resideix i paga els impostos municipals a eixos ajuntaments que han estalviat.

Les administracions locals, especialment els ajuntaments són els que presten bona part dels serveis públics de proximitat que són essencials per a la vida de moltíssima gent. En una situació de pandèmia a la que va a seguir una dura crisi econòmica que farà que bona part de la població necessite accedir a eixos serveis municipals, no és de rebut detraure als ajuntaments uns recursos que els mateixos ajuntaments han estalviat. Són els diners del poble i  han de ser per al poble.

Casualment aquesta generosa proposta per als ajuntaments arriba quan es fa públic que el deute públic de l’estat ha arribat al 101,4% del PIB degut a la caiguda dels ingressos fiscals i la pujada de la despesa per a atendre els efectes de la pandèmia (ERTOS, despesa sanitària...). Tanmateix, d’acord amb les previsions del Fons Monetari Internacional (FMI) s’espera que aquesta xifra supere el 120% del PIB a finals d’any. També en el mateix moment que s’estan duent a terme les negociacions a nivell europeu per a accedir als fons de reconstrucció europeus.

Puc entendre que tant la Sra. Ministra d’Hisenda com el Sr. President del govern de l’estat estiguen buscant ingressos per cobrir les necessitats de despesa que saben que van a ser molt grans. Perquè, mentre no hi haja una vacuna o un tractament efectiu per a la COVID-19, aquesta pandèmia i els seus efectes no estaran en vies de solució. Però llevar-li als ajuntaments, en uns moments en els que ho necessiten, els diners que han estalviat no és de rebut.

Si de veritat volen solucions haurien de treballar en dos fronts de manera simultània. El primer, fer una bona negociació a Europa. El segon, ja deurien d’haver començat una lluita a mort contra el frau fiscal, ja que aquesta serà l’única manera d’incrementar els ingressos fiscals sense perjudicar la recuperació econòmica que necessitem que siga ràpida.

Així, per exemple, el sindicat de tècnics d’Hisenda (GESTHA) ha manifestat que si es reduira l’economia submergida en deu punts, es podrien recaptar 38.000 milions d’Euros per any. Per tant, perseguint el frau fiscal s’aconsegueix incrementar els ingressos fiscals només fent pagar als tramposos el que els correspon. Pot ser llevar-li als ajuntaments els seus estalvis siga més ràpid i fàcil, però la lluita contra el frau fiscal és més justa i soluciona problemes a llarg termini i no desvesteix cap sant per a vestir-ne altre.

Quan vaig llegir la notícia, vaig pensar “redéu amb el gobierno más progresista de la historia”. Segurament molta gent va pensar alguna cosa similar.