D’on venen les supersticions, aquestes pors excessives a allò desconegut i misteriós, aquestes fins i tot fòbies a determinades situacions? Creences no racionals amagades dins del costumari i la saviesa popular dels nostres pobles. Què tenen en comú aquests remeis per esquivar l’infortuni que Sant Vicent Ferrer no tolerava gairebé. Per què les criticava durament? Què hi ha d’enganyifa i què de veritat? Quin mal fan si cerquen la protecció dels desprotegits contra el mal. Perquè es mantenen anys darrere anys i queden incrustades en la nostra manera de parlar.
Les supersticions ens mostren com de xicotets som davant tot el que pot arribar a ocórrer al món, sobre la nostra veritable reacció de por enfront la natura, i sobre la nostra contínua recerca de dades i comprensió sobre fets inexplicables, sobre tot allò que ens sobrepassa i on no tenim el control.
Fe, por i tradició, superstició. Trezidavomartiofòbia, por irracional als dimarts i tretze, una data lligada per partida doble a la malaventura, l’infortuni, almenys en l’occident cristià. Trobem ja refències vetustes en la caiguda de l’Imperi Romà a Constantinoble -actual Istambul- el 29 de maig de 1452, o més antiga encara la derrota cristiana que impartiren els sarraïns (la tercera revolta del cabdill Al-Zaraq) a la Vall d’Albaida i en especial el saqueig i caiguda de Llutxent. De Xàtiva eixí un exèrcit per combatre’ls però un dimarts de juny de 1276, possiblement 13, patiren una cruel derrota i força morts.
Dimarts, segon dia de la setmana amb connotacions destructives, violentes i fins i tot sagnants. El nom li ve de lluny, dels antics grecs i del seu déu de la Guerra, que tots coneixem amb el nom de Mart. I també del petit planeta Mart que durant l'Edat Mitjana era considerat un astre malèfic, roig i virulent, amb una clara influència roín sobre els mortals.
En canvi el número tretze té connotacions catastròfiques més cristianes com la del capítol 13 de l'apocalipsi amb la revelació dels esdeveniments de la fi del món i l’arribada de l’Anticrist, o el tretzé apòstol del darrer sopar de Jesús, Judas, aquell que el va trair. Imagineu-vos doncs la conjunció de tots dos. Cal dir que els anglosaxons són més de divendres que no de dimarts, pel que fa al seu costumari popular. Divendres 13, llavors, també dia de violència i por. D’altres dites, consells o supersticions que encara sentim i emprem, encara que siga per si de cas, tenen com a principal objectiu la protecció davant allò maligne, tantes vegades considerat demoníac, o simplement per evitar allò que puga provocar mala sort. Com una cosa tan simple i senzilla com dir Jesús cada cop que fem un esternut, no siga que s’escape l'ànima per la boca. O no passar per sota d'una escala oberta, no trencar un espill ni mirar els trossos trencats per evitar viure 7 fatídics anys, no recollir la sal que se'ns ha caigut en tombar el saler sinó agafar-la a pessics amb la mà dreta i llençar-la al costat contrari de la part superior l'esquena.
Tantes petites històries com la de creuar-se amb un gat negre, no rodar el paraigües a casa, ni deixar les tisores obertes apuntant a algú, o fins i tot haver de posar la barra de pa sempre cap amunt i mai girar-la (per tal de no fer una ofensa al cos de Crist)… Més explicació natural té allò de tallar-se el monyo o els cabells quan hi ha lluna creixent. I si m’apures, que dites amb segones hi ha per tot, també tenim una per mantenir els xiquets a ratlla i amb una miqueta de por. Qui no ha escoltat això de ‘qui juga amb foc es pixa el llit’ …
En fi, més val tenir julivert a casa que porta bona sort. I per qualsevol imprevist, tocar ferro (més que fusta) i creuar els dits.
En dimarts, ni et cases, ni t’embarques…