Al mercat aquesta setmana ja començaré a buscar un bon meló, dolcet amb la pell rugosa i l’interior claret i groguenc, al seu puntet de maduració. Un meló del pinyonet o, com ho diem a la Marina, un meló de tot l’any, perquè fins desembre els podrem anar guardant i menjant. I és que el refranyer popular no enganya mai: ‘A Sant Joan eixits, a Santa Anna collits’ -els melons, és clar-.
Diuen que un bon meló es coneix amb l’olor. Jo encara em sorprenc quan li demane al llaurador de la paradeta que me’l trie per com se l’apropa i el mesura, o fins i tot li fa algun copet amb el dit per veure si ja està bó. De fet, la dita diu ‘el meló pel pes i la síndria pel bot’. A l’estiu en començar la canícula jo sóc amant de tots dos. Meló amb pernil, dolç i salat. Un entrant dels de tota la vida al que una no renunciarà mai. O el suc o la sopa freda de meló amb unes fulletes de menta i un raig de llimona. Què bo!
Meló tallat, meló menjat! I no serà per varietats. A Ontinyent tenen una autòctona que es coneix com a meló d’or (amb la pell d’un groc intens). A Elx, en canvi a la zona d’influència del parc natural del Fondo cultiven un que es diu dels Carrissars, amb la carn més dura però molt dolç, i això que està regat amb aigua salina i sobrant. També està el meló blancratllat o llistat de la Ribera del Xúquer, dels primers de l’any amb collita a mitjans de juny i per tant coneguts com melons calents. O ja ficats, el meló tendral negre amb la pell més dura i la polpa consistent que permet guardar-lo fins l’hivern en llocs frescos i ventilats.
I d’una pell rugosa de gripau o granota passem a palpar una més fina i d’un verd fosc, la de la síndria o meló d’Alger. També conegut com a meló d’aigua, o de moro. Ja sabem doncs qui el va portar. Una altra cosa a agraïr als nord-africans, la nostra agricultura sense ells no hagués estat mai igual. Obrir una síndria grossa i redona com una pilota i fruir de la seua roja carnositat. Diurètica i digestiva. Un regal d’aigua i sucre que ens refresca en temps de calor.
La síndria, reina d’estiu amb varietats valencianes com la del meló d’Alger piparoja cultivat desde temps ençà a la Ribera i que es distingeix d’altres perquè les llavors són de color roig. O el meló d’Alger sang de Bou, llegenda agrària de l’Horta de València. El seu nom ho diu tot, i també l'intens so quan fa clavilla en encetar-lo. Melons nostres que no fa tant tastàvem amb fruïció i que ara a vegades són difícils de trobar. O la melona, cultivada a comarques valencianes i estimada per la seua forma allargada i el seu tamany admirable, que pot arribar a ser molt gran.
Coratge i sort llavors als llauradors que posen el seu esforç en recuperar llavors i varietats autòctones tradicionals. La cultura agrària valenciana és molt rica en diversitat de cultius. Meló, tomaca, albergínia, pimentó, garrofó, bajoca, pésol, fava, cacau del collaret, carabassa, cogombre, safanòria morada, col, rave roig, ceba, encisam, bleda… Tot un tresor.
En temps de melons, ni missa llarga, ni sermons
Potser en aquestes dates és més addient amb el meló vi a trompó. I ja posats, després del menjar taula, ombra i becaina, amb corrent d’aire o no.