Temps de safrà

Rosa del safrà que floreix en aquesta època de l’any, solitària i terminal. Blau-violàcia i que ara es troba en temps de recol·lectar. Es cull a primera hora del matí. Dues setmanes de tasca purament artesanal, manual. Hores i hores despullant la flor per separar l’essencial, l’or roig, l’estigma color de la sang.

Temps de safrà, filament roig, taronja, safranat que deixa entreveure cultures mil·lenàries que han apreciat com un tresor aquesta planta medicinal que també s’empra com a colorant, perfum i cosmètic natural. Espècia i condiment culinari valuós del que treiem la monda com si fos obra d’orfebre. Per després assecar els estrucs al costat del forn, al calor de la llar.

Safrà que en àrab significa groc, i que en llatí clàssic es diu Crocus. Es creu que l’espècie primigènia prové de l’illa de Creta, a Grècia, on es conrea des de fa més de 3.000 anys, amb llegenda i tragèdia clàssica de desamor. L’amant rebutjat convertit en flor de safrà amb estigmes que recorden la seua passió. També els sumeris de l’antiga Mesopotàmia feien servir el safrà com a ingredient màgic-remeier. I fins i tot Cleopatra, reina de l’antic Egipte, escampava brins amb propietats cosmètiques i perfumants quan prenia els seus banys.

Filament preciós sense adulterar. A Espanya trobem els de millor qualitat, també els més cars. No en va unes cent vuitanta mil flors fan aproximadament un quilo de safrà. A la Serra d’en Galcerà, a la comarca de la Plana Alta podem trobar. A *Novelda* també coneixen bé el safrà.

Aquesta població alacantina del Mitjà Vilanolopó té una història comuna amb aquesta espècia des de fa més de cent anys. El comerciants s’adonaren del seu potencial i marxaven cada any a comprar a la terra del safrà, Castella la Manxa, sobretot Albacete. D’aquesta manera Novelda es convertí en indústria potent d’aquest condiment al S.XIX. Marques tan conegudes com Carmencita van néixer en aquells temps (1923). Compraven el safrà, l’envasaven i després el venien i encara el venen a mercats nacionals i internacionals. Actualment Espanya és el segon productor mundial després de l’Iran.

El safrà però, conviu amb nosaltres des de temps ençà. Els moros en època de taifes el van portar ja que l’empraven per cuinar, assaonar i acolorir. Ja més tard, passat el temps, la Llotja de València esdevindria punt de trobada dels comerciants i productors de València, Castella i Aragó fins que l’arribada del ferrocarril ho diluí tot.

Safrà, l’espècia més preuada gastronòmicament parlant. Paelles i arrossos, també carns, ous i estofats, salses i fins i tot dolços, formatges, xarops i gelats. Tast aromàtic, picant i lleugerament amarg. Paperet amb safrà com ho feien les nostres iaies. En dosis xicotetes, emprant només els filaments imprescindibles per donar-li aquest sabor tan especial, per realçar el menjar. Potenciaven l’aroma ficant el bri dins d’un paper d’alumini que torraven uns segonets per després reduir-lo a pols, i al xup-xup.

Safrà que taca les mans però alegra el cor i la circulació. També diuen que és bo en infusions per combatre la depressió. Planta medicinal plena de peculiaritats, fins i tot amb efectes narcòtics i afrodisíacs.

Groc com el safrà