Viure de la trampa

VALÈNCIA. Espoliar de totes les maneres hagudes i per haver és un verb tot terreny que sobrepassa l’enteniment de qualsevol persona honesta. Saquejar sense consideració, amb bona barra i magnífica paròdia, de llevant a ponent, és d’actualitat, un plat del dia. L’assumpte muta quan es confisca, es furta, la vida dels altres sense consentiment. Entrar a apropiar-se, a fer una batuda de la intimitat treballada és de vils canalles! Fer-nos un peeling sentimental, exfoliar-nos la confiança, no ens il·lumina de cap manera. Ens altera l’epidermis i l’interior.

Tot açò ve al cas per cabòries-trencaclosques arran d’un psicodrama, ficció-realitat, que veiem en bucle a cada instant. Massa melangia i ràbia en narrar els fets i la cronologia dels protagonistes principals i secundaris: els ciutadans, que se’ls aixeca la camisa, indefensos, excessivament ingenus, com si foren ocells de primera volada. Les persones que, de cop i volta, es veuen desplomades per uns pispes rapinyaires dels seus secrets intransferibles, dels moments que han atresorat al seu pas sense despentinar-se la memòria. En aquesta història, òbviament, no hi ha un happy end. Els espavilats se les saben llarga, arramblen sense mirament, amb una falsa sinceritat tatuada de fàbrica.

La narració dóna ales a revisar els nostres dies passats, tot un flashback entre records i gemecs. Rememora citacions i melodies barrejades d’anècdotes delirants i una mica pops: de tomaques rosa mediterrànies, de Yoko Ono ronsejant, amb grenyes infinites i somnàmbula, amb la xafogor de València, de Nico, sense la Velvet, flipant pel corredor... Érem uns passerells! La trama reviscola a mesura que enganxem el relat amb riotes privades i  instantànies, deixant sonar una exquisida banda sonora. Un argument amb moltes, moltíssimes, converses de silencis assaonades de pop sec, amb tristors confitades a força de bacs i cops. Però tornem al guió inicial de psicoflash, del dia a dia. Un docudrama que espera producció, sembla que Neflix ja el vol, a conseqüència de l’entrada en escena de xulos piscines, farsants, amb tecnologies i aplicacions-trampa, jugant brut. Clics estafadors, en la rutina, entre la població, quan el dit pitja i engalipa amb l’efervescència d’una hormona esteroide, la testosterona del moment. Som davant de l’estafa de l’estampeta versió 2.0? La mentida en aquesta idea, prou realista, s’imposa en 4G o en 5G  fins a l’infinit de “Ges”. 

Les amistats instantànies, d’escalada trepidant, espolien el sentiment honest, es beneficien, tal vegada, d’un presagi prenyat de pors a sentir-se sol. Un trist final amb impotència potent. Expropiar, segrestar metafòricament, deixem-ho així, esgarrifa. Les inseguretats juguen males passades. Et desproveeixen, deixant-te amb el cul a l’aire, davant d’incursions temeràries o excitants. La pregunta potser és: per què no estem segurs amb res? Per què ens refiem i descarreguem el cor? Per què deixem córrer la lògica? Abduccions no extraterrestres, sense naus espacials, flirtegen constantment entre nosaltres. Sembla que raonar no compta massa quan t’encega el desig forçat, quan no veus venir la cosa i està cantada. Les hipòtesis, fruit de la intuïció, s’apoderen dels finals sense cap sorpresa.

Sempre ens han enganyat a la vida? Ens han raptat l’enteniment? Tenim confiscat el seny? Un il·lusionisme de fira alimenta la mentida. Aquesta mena de prestidigitadors van de flor en flor enllà on mirem, on aturem la Història de la humanitat. Un espectacle infatigable, de producció en cadena, d’aquest tarannà indecent. Manipulant amb la mediocritat dels confiats i dels temeraris. Les contradiccions també ens sustenten, les aprofitem i les rebutgem. És quan deixem de banda les premisses amb trellat. Les conseqüències muden constantment si es juga ingènuament amb usurpadors. Els resultats s’obren en canal després d’un xàfec perquè la incertesa del moment té la sort de cara, aïlla els individus. 

Tenim relats interminables d’històries reals i imaginades, d’aquestes que es conten a la vora del foc, mentre prens un beuratge. Tot s’encapsula quan els oportunistes surten a l’espectacle. Es coneix que la realitat ens la dissenyen amb mentides. L’estafa triomfa a tots els racons com si caigués dels núvols. Exemples il·lustratius gasten fums a tot drap, a casa nostra i més enllà, si fem un escombrat  pels diferents attrezzos. En veurem de tots els colors. No cal ser un pirata per escorcollar i trobar escenaris per a tots els gustos: als ajuntaments, a les regidories, a les conselleries, als hospitals, als jutjats, a les televisions, als museus, a les produccions no massa estel·lars, a les notícies, als partits polítics, als supermercats, als diaris... 

La decepció forma part dels enganys quan ens sentim isolats de mentides. Si ens oculten la veritat ens quedem envasats al buit, com si ens retiraren l’aire. La sinceritat mai no hauria de ser una incidència que juga entre la capacitat, tan subjectiva, de l’autoengany i la deslleialtat. Aquests trucs que tant obnubilen sempre haurien de ser il·lícits. Anem de mal en pitjor quan posem cara i cos a l’hipòcrita, a l’home de dos vents, quan coneixem els  gestos i topem amb mirades sabudes. Aleshores es munta una pel·lícula que no és de collita pròpia, que no l’hem haguda d’inventar. Ací el bufet ja està servit i cal omplir el sac. Els peixos grossos, els tramposos, els embolicaires, els amants dels fraus, els falsificadors, els impostors, els oportunistes, els mafiosos, sempre s’asseuen els primers a taula. Que s’empatxen i regloten!