Viure el Nadal a crèdit

S’aproximen dates en les que la majoria de gent entra en el bucle del consum desenfrenat amb ànim de celebrar les festes. Aquestes celebracions inclouen des de menjars, begudes, regals, viatges, etc... Tots aquests elements tenen una cosa en comú: costen diners i bastants. En aquest escenari, hi ha persones que es senten malament si no regalen el regal més car, si no fan el viatge més exòtic, si no duen el millor vestit, pentinat, maquillatge...això afegeix mols zeros a la despesa total que es fa en aquestes dates.

Ara alguns diran, i quin és el problema? Doncs, l’abast del problema dependrà del poder adquisitiu de cadascú. I és que a ningú se li deuria escapar el detall que el consum ha de ser funció de la renda disponible, que en moments puntuals es pot consumir per damunt d’aquesta mitjançant crèdits al consum, però que la ciutadania hauria de ser conscient que consumir a crèdit hauria de ser l’excepció i NO la norma. Per què? Molt senzill perquè els diners prestats s’han de tornar amb interessos i el deutes són pa per a hui i fam per a demà. Tinguen vostès en compte que segons les dades de l’última enquesta anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional de Estadística (INE), el salari més freqüent a l’estat espanyol són 16.497,40€ anuals. La qual cosa ens informa del poder adquisitiu de bona part de la població. I molta d’aquesta gent està consumint a crèdit, especialment en dates tan assenyalades com les festes de Nadal.

Ara parlem-ne d’algunes dades interessants pel que fa al volum del consum a crèdit a l’estat espanyol. Així, el Banc d’Espanya en el seu informe d’Estabilitat Financera corresponent a l’exercici de 2018, que es va fer públic a principis de novembre, va llançar un toc d’atenció a la banca pels preocupants increments tant dels crèdits al consum com de la morositat que duen associada. Com a dada rellevant, cal assenyalar que els crèdits al consum, segons el Banc d’Espanya, han crescut entre juny de 2015 i el mateix mes del 2018 un 40%. Un 40%¡, a mi m’escandalitza i em preocupa en la mateixa proporció. Més tenint en compte que en l’entorn Europeu els crèdits al consum van créixer un 7%. Una vegada més, Espanya és eixa anomalia europea.

A més, s’ha de tenir en compte l’evolució de la morositat segons dades del mateix informe del Banc d’Espanya (percentatge de crèdits de dubtós cobrament) que ha passat del 7% en desembre de 2017 al 22,6% en juny de 2018. En sis mesos la taxa de morositat s’ha més que triplicat, aquesta acceleració de la morositat no és presagi de bones notícies futures. Ja ho senc, sóc economista (per formació i vocació) i entre dir-li a la gent el que vol escoltar o dir la veritat preferisc dir la veritat encara que no agrade escoltar-la. Si saps on estàs pot ser pots redreçar la situació, si no vols veure el que tens davant la castanyada pot ser molt dura.

D’altra banda, si analitzem quines entitats han concedit eixos crèdits al consum ens trobem que el 70% d’aquests han sigut concedits per la banca espanyola. La qual cosa no em sorprèn, una banca que ja va concedir crèdits hipotecaris en el passat de manera irresponsable i que ha sigut rescatada en bona part amb diners públics no és d’esperar que haja aprés que la part principal del negoci bancari rau en una gestió prudent i responsable dels riscos crediticis. Com ho va a aprendre? si quan van ser imprudents de premi l’estat els va rescatar.

En definitiva, de la major part de les entitats financeres que operen al mercat espanyol no sembla que es puga esperar un comportament responsable i prudent en matèria de gestió de riscos financers. Preocupant si tenim en compte que estem parlant del seu core business. Pel que fa a la ciutadania, quan encara cuegen els desnonaments i la ruïna de moltes famílies a causa de la bombolla hipotecària, caldria recordar allò que s’ha viscut i no ensopegar altra vegada amb la mateixa pedra.

Personalment, aquesta situació dels crèdits al consum em recorda a la de l’any 1992. En aquell moment, tot i que aquests temes ja m’agradaven, jo era una adolescent que anava a l’institut del meu poble. Malgrat això, vaig veure el patiment de persones molt properes a mi durant la crisi del 1992-93 a causa de problemes crediticis. Se’m va quedar gravat, MAI he demanat un crèdit al consum i he sigut i sóc feliç perquè no em crec menys que ningú, perquè qui sóc i el que valc no depèn del que consumisc.