Viure en un ai

VALÈNCIA. De cop i volta, d’una manera imprevista, tot va en dansa. En qüestió d’instants el món et fa girar d’una altra manera. Els ulls surten de la cara, fugen sense saber on resguardar-se. De sobte, sense esperar, una nuvolada agafa posició rellevant i catapulta els desitjos de normalitat encara que sempre ens haja agradat el cel gris i plujós. Emmudim sobtadament, perdem la paraula a contratemps. Busquem asserenar l’agitació dels jorns de vent bufarut i ple de remolins amb l’ànsia de no viure ni de deixar viure. Ens desencapotem i confortem pensant que superaren, per feixuc que siga, qualsevol entrebanc. És una mena de “criteri maximax”, estadístic, pel per tal d’augmentar la probabilitat de cops de sort i d’optimisme.

Cavil·lar i considerar alguna cosa amb suspicàcia i amb subtilesa et fa ser un pensarós perpetu. Cada cop el grau d’al·lucinació ens supera, sense més ni més, i vivim perplexos. Els conceptes elementals varien apegats a les inquietuds temoroses perquè ara ve la que faltava per acabar d’aigualir la festa: la por. Ella coprotagonitza aquests moments tan històrics que vivim en un ai. Barrinar, rumiar amunt i avall, sense saber on ficar-se, ens fa sentir realment confusos. Com estem d’engalipats, com ens han consumit l’entrellat! I ací seguim sobrevolant a tanta elucubració no moderada, amb paraules gastades, amb avinagrades decepcions sense aclarir. Sospesant si ens escalfem més el cap o interrompem l’aclaparament tot d’un plegat. El cas és que estem farts de les suades distopies i utopies que no paren de donar la tabarra. Tips de vocables de moda, desgastats, que estoven l’intel·lecte. Coixinets mutants que els individus, consumidors de tendències de mots, llancen a tort i a dret, de boca en boca, en tots els pamflets discursius. Fa temps que escoltem una tirallonga de paraulotes entre els bocamolls i els llargs de llengua. Algun dia formaran part del sac d’expressions vintage com tantes altres que s’empraven i que en escoltar-les de bell nou identifiquen el DNI de l’enraonador.

Òbviament les “infeccions” lèxiques també s’encomanen de continu, sense posar sordina. Al capdavall tot entra en la “patologia” de l’eloqüència. Una retòrica sovint no apta per a expressar-se davant d’una audiència, real o virtual, amb discursos sentits i arguments intensos. Arronsem les espatlles amb indiferència als particulars panegírics que ens bombardegen, apologies dissenyades per deixar-nos letàrgics només amb una xerrada. Estem avorrits d’idees vagues i repetitives, de prèdiques amb intencions morals, de parlar per parlar. Els discursos contundents són un art que ve de lluny, amb pedigrí i grandesa. Res a veure amb parlaments recurrents fets d’imitacions matusseres. Ciceró ja no s’olora ni en la llunyania. L’entreteniment de l’oratòria persuasiva, personal, viatjada, entrenada, evolucionada i eclèctica ha passat a la història. 

La capacitat d’atreure’ns amb arguments convincents no és fàcil d’administrar sense bagatge. I cada dia ho sabem i ho patim, no se’ns oblida. Al remat ens trobem amb sermons i romanços polítics, espanyols i locals, amb un llenguatge atapeït de pensaments buits, de sentiments de triperia, manipulats amb les vísceres. L’estandardització del discurs que ens ofèn, que rebenta i no resol, deixa en l’aire els ciutadans. Estem saturats d’arengues que no fan rotlle, que no estan a to. Un poti-poti de combinacions, amb mots i maneres, maltractades, llengudes i insolents. Ací, sovint, amb dicció i lèxic remarcant l’errada, fent-la evident, magnificant la fonètica i la tonada pròxima als acudits de Don Pío, que Déu el tinga en la glòria. Xerrameques improvisadament perverses, amb oratòria espontàniament vulgar. Des de fa segles, les intel·ligències extenuades de mentides, amb la “inconsciència conscient” de no tenir clara la identitat, han fet malbé la naturalitat històrica. Els d’aquesta vora de la Mediterrània portem la dissertació enganxada a l’engany perquè el fracàs s’alimenta rebé amb la ignorància i la manipulació. El pitjor és que un desastre inculte i salvatge ha funcionat en grau superlatiu.

Les tendències també juguen a la carta de la propaganda-míting amb dissertacions discursives que diuen de verdes i de madures, que parlen pels descosits sense dir res. L’expressió ideològica dels nostres protagonistes polítics és tan convencional, i més en moments tan tristos, tan poc ecològica amb el territori, tan poc “sostenible”... Polítics, cardenals, empresaris, jutges, mesetaris o del litoral, parlen amb llengua verinosa, amb el vistiplau dels partits de torn, del Tribunal Suprem que dicta sentències kafkianes com la que obliga les administracions del País Valencià, Catalunya i Balears a comunicar-se exclusivament en espanyol! Una sentència destarifada i onze articles derogats que volem esborrar un mapa lingüístic de segles a cop calent. Hem trobat a faltar, perquè no han sonat unànimement, les veus capaces de sabotejar aquesta decisió surrealista. S’han quedat sense paraula? Perplexos estem amb els partits i militants que, per tal de salvar-se de la crema espanyola, no se’n van de la llengua i no tornen mot. 

Encara sort que alguns polítics amb coherència, desitgem que sincera, no han emmudit i planten cara, volen recórrer aquesta resolució desconcertant que no té nom. Ben mirat, atemptar contra el criteri i la lògica tampoc no és una novetat a casa nostra. Hauríem d’estar immunitzats per excés, perquè ja ens han fet ultrapassar els límits sense cap mesura, amb ganes. Han alimentat els ignorants a ultrança durant dècades i dècades, amb la manutenció de la incultura subvencionada. Però ara què vindrà rodat? Què passarà? S’argumentarà llarga vida al menyspreu? Es farà palesa aquesta manera de fer el ridícul, d’ensorrar la barraca? S’extralimitaran? Ens extralimitarem? Eixirà el sol de mitjanit? Sabem, de ciència certa, que cosir-se la boca és anti-natura, és inútil. És un pegat foradat fet amb el cul o, si voleu, amb un to més poètic, és lladrar a la lluna. País Kafkià, Països, Kafkians!