“Base por altura partido por dos”, ens ensenyaven els esforçat mestres en les classes de geometria de finals dels seixanta. Era l’àrea del triangle equilàter. Jo això, i la trigonometria que va vindre després, ho vaig aprendre perquè el meus pares no van votar la “geometria base” —una part de les matemàtiques— que havia d’aprendre el seu fill a l’acadèmia i a l’institut. Ara, pares, mares i/o tutors legals podran votar si el seu fill o filla esdevindrà competent en valencià en un grau mínim, és a dir “residualment competent”, o en un grau acceptable, suficientment competent, tal i com exigeix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’Estatut, la Constitució i les directrius del Consell d’Europa.
El valencià i el castellà són les dos llengües oficials que s’haurien de dominar per igual, però gràcies al conseller d’Educació Rovira i la seua Llei de Llibertat Educativa (LLE), que s’hauria de dir Llei de Criminalització del Valencià i de Cretinització dels Estudiants, no s’aprendran igual. Molts xiquets, xiquetes i jóvens acabaran l’escolaritat amb una competència acceptable en castellà i molt baixa competència en valencià, gràcies a les obscenes maniobres manipulatives del senyor Rovira adreçades demagògicament a les famílies i obviant la professionalitat dels ensenyants.
La Generalitat Valenciana en les pròximes setmanes activarà, no se sap ben bé com, una consulta a les famílies perquè decidisquen la llengua base —valencià o castellà— per a l’aprenentatge dels seus fills i filles. O dit d’altra manera, brindarà a les famílies la possibilitat que els seus fills i filles esdevinguen ignorants en valencià i no s’aprofiten dels avantatges del bilingüisme per a bastir adequadament capacitat plurilingüe que els obriran les portes a noves llengües.
La Generalitat dels senyors Mazón i Rovira, per ara, no consultarà les famílies si volen que als seus fills els ensenyen les quatre taules o només dos —sumar i restar, per exemple—, si en ciències naturals els ensenyaran als escolars només el vertebrats i no els invertebrats, quins esport i habilitats psicomotrius practicaran en les classes d’Educació Física, quin contes, novel·les o poesies llegiran en les classes de literatura, etc. Per ara no ho faran. Com tampoc no activaran, per ara, consultes als pares i mares sobre quines medicines han de receptar els metges als xiquets i xiquetes per a curar-los el mal de gola o una diarrea, ni tampoc preguntaran pels itineraris que hauran de seguir els autobusos del transport escolar, etc. Què estrany?
Algú dirà “quin article més absurd”. I jo li respondré “no tan absurd com la mesura de la llengua base de la LLE”. ¿Quin sentit té en un sistema educatiu que les famílies intervinguin en el disseny del currículum i la forma d’aplicar-lo? Les famílies han d’exigir una educació integral segons el objectius que es marca la societat i prou. I la nostra societat —europea, espanyola, valenciana— des de 1978, amb la Constitució, va decidir democràticament que determinats territoris de l’estat tindrien dues llengües oficials que s’ensenyarien adequadament perquè els estudiants en acabar el seu cicle formatiu obligatori dominaren per igual. La manera de fer-ho és cosa dels professionals i no dels capricis ni la ideologia del pare, la mare o el tutor o tutora.
Des de l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) tota la legislació, també l’estatal i l’europea, s’ha desenvolupat en aquest sentit positivador del bilingüisme escolar que faça possible una competència semblant en les dues llengües oficials, cooficials, iguals. L’acord professional és absolut: psicòlegs, pedagogs, lingüistes, sociòlegs, formadors de mestres i professors, el mateixos i mateixes mestres, professores i professores ho tenen clar, el nombre d’hores d’activitat docent i discent s’ha de desenvolupar preferentment amb la llengua que menys presència té en el medi sociocultural, és a dir, el valencià. Això, junt a uns recursos, metodologia i procediments adequats propiciarà eixe bilingüisme potent i equilibrat a què ha d’aspirar tota societat culta i moderna. I les famílies també, atés que no poden jugar frívolament amb el futur formatiu dels fills i les filles.
Però els polítics que ara ens governen —i quasi tots els qui ens han governat anteriorment, per què ocultar-ho— no han entès res. I no han entès res per la miserable obsessió dels vots, per l’agredolç gust per la manipulació cap a la ciutadania. Són irresponsables, demagogs, ineptes que fan molt de mal a la societat i a l’educació: polítics!
Pares, mares, tutor, tutores, no ho dubteu, quan vos facen votar, voteu per la llengua base que propicia veritable bilingüisme castellà/valencià, que per altra banda defineix un dels camins més intel·ligents per al plurilingüisme amb l’anglés, el francés, la llengua familiar, etc. Voteu pel valencià. No vos deixeu enganyar pel foscos mediocres —Mazón, Rovira,...— que ens governen: són “vulgars polítics”, vulgars.
Vicent Brotons Rico
Facultat d’Educació-UA